Camí Espiritual

Etapa 1

Pistas Ignacianas - Etapa 1. Loyola - Zumárraga (18,2 km)

Anotacions: Iniciem  el nostre camí, de forma suau, però entrant ja  en matèria. És molt  convenient dedicar una bona estona  a meditar sobre l’oració preparatòria. Si es troba “fons”  en alguna paraula o en algun moment, és millor no anar més lluny, sino quedar-se en aquest mateix lloc espiritual, deixant que la seva profunditat ens parli. Ens diu Ignasi “saber  i  gaudir interiorment” és més important que saber molt.

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis  la gràcia de sentir internament el  teu Amor en la meva vida, amb una profunda acció de gràcies.

Reflexions: La espiritualitat s’ha definit com «fer un viatge a través de la vida, convertint-lo en un camí vers Déu.» Així esperem poder transformar el nostre viatge per Espanya en un viatge espiritual.

Comencem per una contemplació del que ens envolta, en aquests bonics paratges propers a Loyola. Caminem amb  calma, conscients del do que representa el poder dedicar un temps de la nostra  vida a aquesta trobada amb Déu, amb el món i amb nosaltres mateixos. És un privilegi el poder fer aquests  Exercicis! El nostre cor exulta d’agraïment en començar la nostra peregrinació. Aquell que ens estima des del nostre origen i ens condueix en les nostres vides, es Ell qui ens ha dut fins aquí. I amb aquest convenciment, ens posem a caminar. Déu pare/Mare es troba en  tot el que veiem i la seva presència ens omple de gratitud

Textos:

Isaïes 55:1-11. Déu, en el seu amor per mi,  em convida a apropar-me a Ell.

Salmo 63. Responc a Déu, expressant el meu desig de trobar-me amb Ell.

Col·loqui final: Fer  un resum del que hem meditat a l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Loyola - Zumárraga

Pistas Ignacianas - Etapa 1. Loyola - Zumárraga (18,2 km)

Anotacions: Iniciem  el nostre camí, de forma suau, però entrant ja  en matèria. És molt  convenient dedicar una bona estona  a meditar sobre l’oració preparatòria. Si es troba “fons”  en alguna paraula o en algun moment, és millor no anar més lluny, sino quedar-se en aquest mateix lloc espiritual, deixant que la seva profunditat ens parli. Ens diu Ignasi “saber  i  gaudir interiorment” és més important que saber molt.

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis  la gràcia de sentir internament el  teu Amor en la meva vida, amb una profunda acció de gràcies.

Reflexions: La espiritualitat s’ha definit com «fer un viatge a través de la vida, convertint-lo en un camí vers Déu.» Així esperem poder transformar el nostre viatge per Espanya en un viatge espiritual.

Comencem per una contemplació del que ens envolta, en aquests bonics paratges propers a Loyola. Caminem amb  calma, conscients del do que representa el poder dedicar un temps de la nostra  vida a aquesta trobada amb Déu, amb el món i amb nosaltres mateixos. És un privilegi el poder fer aquests  Exercicis! El nostre cor exulta d’agraïment en començar la nostra peregrinació. Aquell que ens estima des del nostre origen i ens condueix en les nostres vides, es Ell qui ens ha dut fins aquí. I amb aquest convenciment, ens posem a caminar. Déu pare/Mare es troba en  tot el que veiem i la seva presència ens omple de gratitud

Textos:

Isaïes 55:1-11. Déu, en el seu amor per mi,  em convida a apropar-me a Ell.

Salmo 63. Responc a Déu, expressant el meu desig de trobar-me amb Ell.

Col·loqui final: Fer  un resum del que hem meditat a l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Pistas Ignacianas - Etapa 1. Loyola - Zumárraga (18,2 km)

Anotacions: Iniciem  el nostre camí, de forma suau, però entrant ja  en matèria. És molt  convenient dedicar una bona estona  a meditar sobre l’oració preparatòria. Si es troba “fons”  en alguna paraula o en algun moment, és millor no anar més lluny, sino quedar-se en aquest mateix lloc espiritual, deixant que la seva profunditat ens parli. Ens diu Ignasi “saber  i  gaudir interiorment” és més important que saber molt.

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis  la gràcia de sentir internament el  teu Amor en la meva vida, amb una profunda acció de gràcies.

Reflexions: La espiritualitat s’ha definit com «fer un viatge a través de la vida, convertint-lo en un camí vers Déu.» Així esperem poder transformar el nostre viatge per Espanya en un viatge espiritual.

Comencem per una contemplació del que ens envolta, en aquests bonics paratges propers a Loyola. Caminem amb  calma, conscients del do que representa el poder dedicar un temps de la nostra  vida a aquesta trobada amb Déu, amb el món i amb nosaltres mateixos. És un privilegi el poder fer aquests  Exercicis! El nostre cor exulta d’agraïment en començar la nostra peregrinació. Aquell que ens estima des del nostre origen i ens condueix en les nostres vides, es Ell qui ens ha dut fins aquí. I amb aquest convenciment, ens posem a caminar. Déu pare/Mare es troba en  tot el que veiem i la seva presència ens omple de gratitud

Textos:

Isaïes 55:1-11. Déu, en el seu amor per mi,  em convida a apropar-me a Ell.

Salmo 63. Responc a Déu, expressant el meu desig de trobar-me amb Ell.

Col·loqui final: Fer  un resum del que hem meditat a l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Etapa 2

Pistas Ignacianas - Etapa 2. Zumárraga - Arantzazu (21,4 km)

Anotacions: Insistim en l’oració preparatòria, objectiu fonamental de la nostra peregrinació interior. Recordem  que si es troba “fons” en alguna paraula o en algún moment, és millor no anar més lluny, sino quedar-se en aquest mateix lloc espiritual, deixant que  la seva profunditat ens parli. Avui s’aconsella passar una bona estona de pregària un cop arribats al monestir  d’Aranzazu,  igual que Ignasi va fer. Pregar amb agraïment per tota la nostra vida, els dons que hem rebut fins ara i no oblidar l’últim, que no és petit, el fet de ser aquí!

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis la gràcia de sentir internament el  teu Amor a la meva  vida, amb una profunda acció de gràcies.

Reflexions: Mentre ens apropem al Santuari de Nostra Senyora d’Aranzazu, dediquem un segon dia per aprofondir la pregària en  la  nostra història de felicitat. Caminant i pregant, recordarem moments de la nostra història de gràcia i bondat, sobretot aquells que ara veiem en la vida como a punts d’inflexió. Hi ha hagut moments en els quals juntament amb la presència de Déu hem pres decisions importants o moments de gran tribulació superats amb Ell? Potser hi ha hagut moments en els quals sentíem que Déu era absent? Moments que no podíem creure que Déu pogués ser-hi present? Però Ell sempre hi va ser, com el millor Amic, com un Pare segur, como una tendra Mare. Guardem al cor tots aquests moments i sentim que el cor se’ns omple de gratitud vers les persones i els esdeveniments de la nostra vida passada: Déu hi és sempre, treballant al nostre voltant. Per què no presentar aquests  moments i totes aquestes  persones a Déu i donar gràcies a tots per ser les Seves mans i els Seus braços?

Textos:

Lluc 1, 46-55. La meva ànima magnifica el Senyor.

Lluc 12, 22-34. Tu coneixes, Senyor, totes les meves necessitats .No m’he de preocupar.

Col·loqui final: Fer un resum del que hem meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Maria com un fill o una filla ho fa amb la seva mare. Ara que arribem aprop del seu Santuari, sincerem-nos amb ella sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Zumárraga - Arantzazu

Pistas Ignacianas - Etapa 2. Zumárraga - Arantzazu (21,4 km)

Anotacions: Insistim en l’oració preparatòria, objectiu fonamental de la nostra peregrinació interior. Recordem  que si es troba “fons” en alguna paraula o en algún moment, és millor no anar més lluny, sino quedar-se en aquest mateix lloc espiritual, deixant que  la seva profunditat ens parli. Avui s’aconsella passar una bona estona de pregària un cop arribats al monestir  d’Aranzazu,  igual que Ignasi va fer. Pregar amb agraïment per tota la nostra vida, els dons que hem rebut fins ara i no oblidar l’últim, que no és petit, el fet de ser aquí!

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis la gràcia de sentir internament el  teu Amor a la meva  vida, amb una profunda acció de gràcies.

Reflexions: Mentre ens apropem al Santuari de Nostra Senyora d’Aranzazu, dediquem un segon dia per aprofondir la pregària en  la  nostra història de felicitat. Caminant i pregant, recordarem moments de la nostra història de gràcia i bondat, sobretot aquells que ara veiem en la vida como a punts d’inflexió. Hi ha hagut moments en els quals juntament amb la presència de Déu hem pres decisions importants o moments de gran tribulació superats amb Ell? Potser hi ha hagut moments en els quals sentíem que Déu era absent? Moments que no podíem creure que Déu pogués ser-hi present? Però Ell sempre hi va ser, com el millor Amic, com un Pare segur, como una tendra Mare. Guardem al cor tots aquests moments i sentim que el cor se’ns omple de gratitud vers les persones i els esdeveniments de la nostra vida passada: Déu hi és sempre, treballant al nostre voltant. Per què no presentar aquests  moments i totes aquestes  persones a Déu i donar gràcies a tots per ser les Seves mans i els Seus braços?

Textos:

Lluc 1, 46-55. La meva ànima magnifica el Senyor.

Lluc 12, 22-34. Tu coneixes, Senyor, totes les meves necessitats .No m’he de preocupar.

Col·loqui final: Fer un resum del que hem meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Maria com un fill o una filla ho fa amb la seva mare. Ara que arribem aprop del seu Santuari, sincerem-nos amb ella sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Pistas Ignacianas - Etapa 2. Zumárraga - Arantzazu (21,4 km)

Anotacions: Insistim en l’oració preparatòria, objectiu fonamental de la nostra peregrinació interior. Recordem  que si es troba “fons” en alguna paraula o en algún moment, és millor no anar més lluny, sino quedar-se en aquest mateix lloc espiritual, deixant que  la seva profunditat ens parli. Avui s’aconsella passar una bona estona de pregària un cop arribats al monestir  d’Aranzazu,  igual que Ignasi va fer. Pregar amb agraïment per tota la nostra vida, els dons que hem rebut fins ara i no oblidar l’últim, que no és petit, el fet de ser aquí!

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis la gràcia de sentir internament el  teu Amor a la meva  vida, amb una profunda acció de gràcies.

Reflexions: Mentre ens apropem al Santuari de Nostra Senyora d’Aranzazu, dediquem un segon dia per aprofondir la pregària en  la  nostra història de felicitat. Caminant i pregant, recordarem moments de la nostra història de gràcia i bondat, sobretot aquells que ara veiem en la vida como a punts d’inflexió. Hi ha hagut moments en els quals juntament amb la presència de Déu hem pres decisions importants o moments de gran tribulació superats amb Ell? Potser hi ha hagut moments en els quals sentíem que Déu era absent? Moments que no podíem creure que Déu pogués ser-hi present? Però Ell sempre hi va ser, com el millor Amic, com un Pare segur, como una tendra Mare. Guardem al cor tots aquests moments i sentim que el cor se’ns omple de gratitud vers les persones i els esdeveniments de la nostra vida passada: Déu hi és sempre, treballant al nostre voltant. Per què no presentar aquests  moments i totes aquestes  persones a Déu i donar gràcies a tots per ser les Seves mans i els Seus braços?

Textos:

Lluc 1, 46-55. La meva ànima magnifica el Senyor.

Lluc 12, 22-34. Tu coneixes, Senyor, totes les meves necessitats .No m’he de preocupar.

Col·loqui final: Fer un resum del que hem meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Maria com un fill o una filla ho fa amb la seva mare. Ara que arribem aprop del seu Santuari, sincerem-nos amb ella sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Etapa 3

Pistas Ignacianas - Etapa 3. Arantzazu - Araia (18 km)

Anotacions: Insistim en dedicar una bona estona a meditar sobre l’oració preparatòria. Recordem que ens diu Ignasi que “saber i gaudir interiorment” és més important que saber molt, per tant no hem de tenir pressa. Avui entrem  en la consideració del nostre Principi i  Fonament, la consideració del Fi per al qual hem estat creats. Una visió global és imprescindible, per  concretar més endavant.

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis la gràcia de sentir internament el  teu Amor a la meva vida, amb una profunda acció de gràcies. Ajuda’m Senyor a descobrir el fonament de la meva vida segons el teu desig.

Reflexions: Comencem recordant que tota la nostra vida ha sigut un camí espiritual. Caminant, dediquem algun temps a recordar novament la nostra pròpia història, és a dir, deixem que la nostra ment vagui a través de la pregària. Recordem i deixem que Déu ens mostri els moments clau del nostre passat, un àlbum de fotos de tot tipus, alguns moments dolorosos, unsaltres alegres: és la història que ens ha portat a aquest moment  del  present  de la nostra vida. Qui sóc? Com he arribat a aquest punt en la meva vida? Quines persones, llocs o moments tenen un espai destacat i van ajudar a moldejar la persona que sóc avui? Que ens acompanyin aquestes imatges que surten a la superfície, juntament amb els sentiments de gratitud o dolor Segurament en contrast amb els bons , hi ha moments, persones o aspectes de la vida que comporten  sentiments de vergonya, moments dels quals voldríem renegar i  que no podem imaginar  Déu acceptant-los. Presentem aquests moments a Déu, demanant créixer en l’acceptació de nosaltres mateixos. No hem de sentir la necessitat de trobar-nos  completament reconciliats o de “solucionar” avui res: la gent, moments i sentiments que apareixen avui es poden convertir en una llavor per al nostre caminar amb Déu, a mesura que anem desenvolupant la nostra peregrinació. Estem vivint el procés de “presentar tota la nostra vida a Déu”, cosa que ens omple d’alegria i agraïment i  també ens pot omplir de penediment o vergonya. Els fruits que busquem seran la gratitud, la comprensió i la acceptació de sí mateix, i també la comprensió de que som acceptats per Déu. Pensem en nosaltres mateixos com si estiguéssim «rentant or» tamisant la nostra vida amb l’ajut de la quantitat d’idees que ens arriben, fins que ens quedem només amb “l’or”, descobrint també els aspectes de la vida en els  que podem aprendre més o fer un creixement, situacions en les quals Déu ens condueix per reflexionar.

Textos:

Osees 11,1-9. El seu amor per mi és un amor ple de tendresa.

Salm 139, 1-14.17-18. Amb temor i reverència recordo com Déu ha tingut cura de mí en moments d’alegria i dolor, en temps d’èxit i de fracàs, en temps de fidelitat i també d’infidelitat.

Exercicis Espirituals, 5. «A qui rep els Exercicis molt aprofita entrar-hi amb gran ànim i lliberalitat amb el seu Creador i Senyor, oferint-li tot el seu voler i llibertat, perquè la seva divina majestat, es serveixi de la seva persona i de tot el que té segons la seva santíssima voluntat” Col·loqui final: : Fer un resum del que hem meditat a l’estona de pregària,parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Arantzazu - Araia

Pistas Ignacianas - Etapa 3. Arantzazu - Araia (18 km)

Anotacions: Insistim en dedicar una bona estona a meditar sobre l’oració preparatòria. Recordem que ens diu Ignasi que “saber i gaudir interiorment” és més important que saber molt, per tant no hem de tenir pressa. Avui entrem  en la consideració del nostre Principi i  Fonament, la consideració del Fi per al qual hem estat creats. Una visió global és imprescindible, per  concretar més endavant.

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis la gràcia de sentir internament el  teu Amor a la meva vida, amb una profunda acció de gràcies. Ajuda’m Senyor a descobrir el fonament de la meva vida segons el teu desig.

Reflexions: Comencem recordant que tota la nostra vida ha sigut un camí espiritual. Caminant, dediquem algun temps a recordar novament la nostra pròpia història, és a dir, deixem que la nostra ment vagui a través de la pregària. Recordem i deixem que Déu ens mostri els moments clau del nostre passat, un àlbum de fotos de tot tipus, alguns moments dolorosos, unsaltres alegres: és la història que ens ha portat a aquest moment  del  present  de la nostra vida. Qui sóc? Com he arribat a aquest punt en la meva vida? Quines persones, llocs o moments tenen un espai destacat i van ajudar a moldejar la persona que sóc avui? Que ens acompanyin aquestes imatges que surten a la superfície, juntament amb els sentiments de gratitud o dolor Segurament en contrast amb els bons , hi ha moments, persones o aspectes de la vida que comporten  sentiments de vergonya, moments dels quals voldríem renegar i  que no podem imaginar  Déu acceptant-los. Presentem aquests moments a Déu, demanant créixer en l’acceptació de nosaltres mateixos. No hem de sentir la necessitat de trobar-nos  completament reconciliats o de “solucionar” avui res: la gent, moments i sentiments que apareixen avui es poden convertir en una llavor per al nostre caminar amb Déu, a mesura que anem desenvolupant la nostra peregrinació. Estem vivint el procés de “presentar tota la nostra vida a Déu”, cosa que ens omple d’alegria i agraïment i  també ens pot omplir de penediment o vergonya. Els fruits que busquem seran la gratitud, la comprensió i la acceptació de sí mateix, i també la comprensió de que som acceptats per Déu. Pensem en nosaltres mateixos com si estiguéssim «rentant or» tamisant la nostra vida amb l’ajut de la quantitat d’idees que ens arriben, fins que ens quedem només amb “l’or”, descobrint també els aspectes de la vida en els  que podem aprendre més o fer un creixement, situacions en les quals Déu ens condueix per reflexionar.

Textos:

Osees 11,1-9. El seu amor per mi és un amor ple de tendresa.

Salm 139, 1-14.17-18. Amb temor i reverència recordo com Déu ha tingut cura de mí en moments d’alegria i dolor, en temps d’èxit i de fracàs, en temps de fidelitat i també d’infidelitat.

Exercicis Espirituals, 5. «A qui rep els Exercicis molt aprofita entrar-hi amb gran ànim i lliberalitat amb el seu Creador i Senyor, oferint-li tot el seu voler i llibertat, perquè la seva divina majestat, es serveixi de la seva persona i de tot el que té segons la seva santíssima voluntat” Col·loqui final: : Fer un resum del que hem meditat a l’estona de pregària,parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Pistas Ignacianas - Etapa 3. Arantzazu - Araia (18 km)

Anotacions: Insistim en dedicar una bona estona a meditar sobre l’oració preparatòria. Recordem que ens diu Ignasi que “saber i gaudir interiorment” és més important que saber molt, per tant no hem de tenir pressa. Avui entrem  en la consideració del nostre Principi i  Fonament, la consideració del Fi per al qual hem estat creats. Una visió global és imprescindible, per  concretar més endavant.

Petició: Desitjo, Senyor, que em concedeixis la gràcia de sentir internament el  teu Amor a la meva vida, amb una profunda acció de gràcies. Ajuda’m Senyor a descobrir el fonament de la meva vida segons el teu desig.

Reflexions: Comencem recordant que tota la nostra vida ha sigut un camí espiritual. Caminant, dediquem algun temps a recordar novament la nostra pròpia història, és a dir, deixem que la nostra ment vagui a través de la pregària. Recordem i deixem que Déu ens mostri els moments clau del nostre passat, un àlbum de fotos de tot tipus, alguns moments dolorosos, unsaltres alegres: és la història que ens ha portat a aquest moment  del  present  de la nostra vida. Qui sóc? Com he arribat a aquest punt en la meva vida? Quines persones, llocs o moments tenen un espai destacat i van ajudar a moldejar la persona que sóc avui? Que ens acompanyin aquestes imatges que surten a la superfície, juntament amb els sentiments de gratitud o dolor Segurament en contrast amb els bons , hi ha moments, persones o aspectes de la vida que comporten  sentiments de vergonya, moments dels quals voldríem renegar i  que no podem imaginar  Déu acceptant-los. Presentem aquests moments a Déu, demanant créixer en l’acceptació de nosaltres mateixos. No hem de sentir la necessitat de trobar-nos  completament reconciliats o de “solucionar” avui res: la gent, moments i sentiments que apareixen avui es poden convertir en una llavor per al nostre caminar amb Déu, a mesura que anem desenvolupant la nostra peregrinació. Estem vivint el procés de “presentar tota la nostra vida a Déu”, cosa que ens omple d’alegria i agraïment i  també ens pot omplir de penediment o vergonya. Els fruits que busquem seran la gratitud, la comprensió i la acceptació de sí mateix, i també la comprensió de que som acceptats per Déu. Pensem en nosaltres mateixos com si estiguéssim «rentant or» tamisant la nostra vida amb l’ajut de la quantitat d’idees que ens arriben, fins que ens quedem només amb “l’or”, descobrint també els aspectes de la vida en els  que podem aprendre més o fer un creixement, situacions en les quals Déu ens condueix per reflexionar.

Textos:

Osees 11,1-9. El seu amor per mi és un amor ple de tendresa.

Salm 139, 1-14.17-18. Amb temor i reverència recordo com Déu ha tingut cura de mí en moments d’alegria i dolor, en temps d’èxit i de fracàs, en temps de fidelitat i també d’infidelitat.

Exercicis Espirituals, 5. «A qui rep els Exercicis molt aprofita entrar-hi amb gran ànim i lliberalitat amb el seu Creador i Senyor, oferint-li tot el seu voler i llibertat, perquè la seva divina majestat, es serveixi de la seva persona i de tot el que té segons la seva santíssima voluntat” Col·loqui final: : Fer un resum del que hem meditat a l’estona de pregària,parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Etapa 4

Pistas Ignacianas - Etapa 4. Araia - Alda (22 km)

Anotacions: Insistim en dedicar una bona estona a meditar sobre l’oració preparatòria. Recordem que ens diu Ignasi  que “saber i gaudir interiorment” és més important que saber molt, per tant no hem de tenir pressa. Avui seguim en la consideració del nostre Principi i Fonament.

Petició: Et prego, Senyor, que totes les meves accions siguin inspirades per Tu, i portades a terme amb l’ajut de la teva gràcia, que totes les meves intencions sempre tinguin en Tu el seu començament i per Tu acabin feliçment.

Reflexions: Les meditacions anteriors ens  han recordat on ha estat i el que Déu ha sigut i continuarà essent: una presència Fidel en el camí de la nostra vida. Avui la nostra atenció es desplaça cap al panorama general, un quadre  més gran, més ampli, sobre el sentit del “camí de la vida” de  la nostra humanitat: Quin és el pla de Déu per a nosaltres els éssers humans? Quin és el propòsit del nostre pereginar en aquest món? En els Exercicis Espirituals, Ignasi respon a aquestes preguntes amb  una resposta senzilla però profunda: “Déu ens ha creat per lloar, fer reverència i servir Déu i d’aquesta manera per salvar les nostres ànimes. Déu va crear tota la resta de la creació perquè ens ajudi a aconseguir el propòsit per al qual Déu ens va crear”

Aquesta declaració és simple però profunda. Déu ens va crear per a unir-nos a Ell (“salvar les nostres ànimes”, com diu Ignasi). En aquesta  vida terrenal, ens apropem a Déu per la lloança i la gratitud per les meravelles d’aquest planeta, per la reverència que mostrem en el profund respecte vers la humanitat i vers els dons que Déu ha creat, i per servir Déu servint els altres.”

Posseixo la veritable libertat espiritual quan estic captivat tan completament per l’amor de Déu que tots els desitjos del meu cor i totes les accions, afectes, pensaments  que procedeixen d’ells es dirigeixen  tan sols  a Déu, el meu Pare/Mare i al seu servei i lloança.

Comencem a reflexionar per nosaltres mateixos: sabem per a què serveix una cafetera; per a què són els éssers humans?

Textos:

Salm 104. El Déu que em crida és el Déu que em va crear, i que va fer totes les altres coses, perquè m’estimava.

Gènesi 22:1-18. El text de la fe d’Abraham qüestiona la llibertat de la meva pròpia fe i la meva pròpia llibertat.

Marc 12:28-34. El meu Principi i Fonament és l’Amor de Déu.

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Araia - Alda

Pistas Ignacianas - Etapa 4. Araia - Alda (22 km)

Anotacions: Insistim en dedicar una bona estona a meditar sobre l’oració preparatòria. Recordem que ens diu Ignasi  que “saber i gaudir interiorment” és més important que saber molt, per tant no hem de tenir pressa. Avui seguim en la consideració del nostre Principi i Fonament.

Petició: Et prego, Senyor, que totes les meves accions siguin inspirades per Tu, i portades a terme amb l’ajut de la teva gràcia, que totes les meves intencions sempre tinguin en Tu el seu començament i per Tu acabin feliçment.

Reflexions: Les meditacions anteriors ens  han recordat on ha estat i el que Déu ha sigut i continuarà essent: una presència Fidel en el camí de la nostra vida. Avui la nostra atenció es desplaça cap al panorama general, un quadre  més gran, més ampli, sobre el sentit del “camí de la vida” de  la nostra humanitat: Quin és el pla de Déu per a nosaltres els éssers humans? Quin és el propòsit del nostre pereginar en aquest món? En els Exercicis Espirituals, Ignasi respon a aquestes preguntes amb  una resposta senzilla però profunda: “Déu ens ha creat per lloar, fer reverència i servir Déu i d’aquesta manera per salvar les nostres ànimes. Déu va crear tota la resta de la creació perquè ens ajudi a aconseguir el propòsit per al qual Déu ens va crear”

Aquesta declaració és simple però profunda. Déu ens va crear per a unir-nos a Ell (“salvar les nostres ànimes”, com diu Ignasi). En aquesta  vida terrenal, ens apropem a Déu per la lloança i la gratitud per les meravelles d’aquest planeta, per la reverència que mostrem en el profund respecte vers la humanitat i vers els dons que Déu ha creat, i per servir Déu servint els altres.”

Posseixo la veritable libertat espiritual quan estic captivat tan completament per l’amor de Déu que tots els desitjos del meu cor i totes les accions, afectes, pensaments  que procedeixen d’ells es dirigeixen  tan sols  a Déu, el meu Pare/Mare i al seu servei i lloança.

Comencem a reflexionar per nosaltres mateixos: sabem per a què serveix una cafetera; per a què són els éssers humans?

Textos:

Salm 104. El Déu que em crida és el Déu que em va crear, i que va fer totes les altres coses, perquè m’estimava.

Gènesi 22:1-18. El text de la fe d’Abraham qüestiona la llibertat de la meva pròpia fe i la meva pròpia llibertat.

Marc 12:28-34. El meu Principi i Fonament és l’Amor de Déu.

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Pistas Ignacianas - Etapa 4. Araia - Alda (22 km)

Anotacions: Insistim en dedicar una bona estona a meditar sobre l’oració preparatòria. Recordem que ens diu Ignasi  que “saber i gaudir interiorment” és més important que saber molt, per tant no hem de tenir pressa. Avui seguim en la consideració del nostre Principi i Fonament.

Petició: Et prego, Senyor, que totes les meves accions siguin inspirades per Tu, i portades a terme amb l’ajut de la teva gràcia, que totes les meves intencions sempre tinguin en Tu el seu començament i per Tu acabin feliçment.

Reflexions: Les meditacions anteriors ens  han recordat on ha estat i el que Déu ha sigut i continuarà essent: una presència Fidel en el camí de la nostra vida. Avui la nostra atenció es desplaça cap al panorama general, un quadre  més gran, més ampli, sobre el sentit del “camí de la vida” de  la nostra humanitat: Quin és el pla de Déu per a nosaltres els éssers humans? Quin és el propòsit del nostre pereginar en aquest món? En els Exercicis Espirituals, Ignasi respon a aquestes preguntes amb  una resposta senzilla però profunda: “Déu ens ha creat per lloar, fer reverència i servir Déu i d’aquesta manera per salvar les nostres ànimes. Déu va crear tota la resta de la creació perquè ens ajudi a aconseguir el propòsit per al qual Déu ens va crear”

Aquesta declaració és simple però profunda. Déu ens va crear per a unir-nos a Ell (“salvar les nostres ànimes”, com diu Ignasi). En aquesta  vida terrenal, ens apropem a Déu per la lloança i la gratitud per les meravelles d’aquest planeta, per la reverència que mostrem en el profund respecte vers la humanitat i vers els dons que Déu ha creat, i per servir Déu servint els altres.”

Posseixo la veritable libertat espiritual quan estic captivat tan completament per l’amor de Déu que tots els desitjos del meu cor i totes les accions, afectes, pensaments  que procedeixen d’ells es dirigeixen  tan sols  a Déu, el meu Pare/Mare i al seu servei i lloança.

Comencem a reflexionar per nosaltres mateixos: sabem per a què serveix una cafetera; per a què són els éssers humans?

Textos:

Salm 104. El Déu que em crida és el Déu que em va crear, i que va fer totes les altres coses, perquè m’estimava.

Gènesi 22:1-18. El text de la fe d’Abraham qüestiona la llibertat de la meva pròpia fe i la meva pròpia llibertat.

Marc 12:28-34. El meu Principi i Fonament és l’Amor de Déu.

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Etapa 5

Pistas Ignacianas - Etapa 5. Alda - Genevilla (18,5 km)

Anotacions: Ja sabem que és molt  important reflexionar sobre l’oració introductòria. Recordem  també que no devem tenir pressa mentre meditem. Avui volem  considerar tots els “mitjans” que utilitza el nostre Déu per a comunicar-nos el seu amor,i l’ús que se n’ha de fer d’aquests mitjans.

Petició: Et prego, Senyor, que totes les meves accions siguin inspirades per Tu, i portades a terme amb l’ajut de la teva gràcia, que totes les meves intencions sempre tinguin en Tu el seu començament i per Tu acabin feliçment.

Reflexions: Avui reflexionem sobre el propòsit de la vida humana, mitjançant una reflexió més profunda sobre aquesta  frase de Ignasi en els Exercicis: «les altres coses sobre la terra han estat creades per a l’home , i perquè l’ajudin en la prossecució del fi per al qual ha estat creat” » I el matexi Ignasi ens desxifra algunes de les difícils implicacions d’aquesta  frase: «D’on es deduiex, que l’home tant ha de servir-se d’elles, quant l’ajuden per al seu fi i tant ha d’allunyar-se’n, quant li ho impedeixen. Per tant és necessari fer-nos indiferents a totes les coses creades… de tal manera, que no volguem de part nostra més salut que malaltia, riquesa que pobresa,honor que deshonor, vida llarga que curta, i en conseqüència en totes les altres coses,desitjant i escollint únicament  el que més ens condueix al fi per al qual hem estat creats”.

Ser “indiferents”, en paraules d’Ignasi, significa ser “lliure”, és  a dir que hem de sentir-nos lliures d’estar aferrats, addictes, esclavitzats, o embruixats per alguna cosa merament “creada” o humana, que tantes vegades s’interposa en el camí de viure el nostre veritable fi. És  a dir, ser indiferentes és el no voler arribar a existir obsessionats en viure una vida bonica, de tal manera que la nostra vida es converteixi en un servei a nosaltres mateixos i que ja no serveixi al pla de Déu. Volem  ser lliures de qualsevol cosa que pugui  impedir-nos  ser lliures per al nostre veritable propòsit. Volem posar l’amor de Déu per sobre de qualsevol simple afecció humana. Devem viure una vida equilibrada, ordenada a la vida; és  a dir, tenir una relació adequada amb les altres persones, amb els diners, i amb les coses, que no ens converteixin en esclaus, que no visquem aferrats al món. Mentre que les coses terrenals poden ajudar-nos a assolir el nostre propòsit, tambén poden distreure’ns del nostre objectiu si vivim concentrats i obsessionats amb elles més que en el nostre propòsit més important. No devem confondre  les coses creades amb  el propòsit de la vida i  fer d’elles el nostre Déu.

Podem fer una llista de persones a les quals admirem en aquest aspecte. Què és el que més admirem en ells? Potser podem pensar en persones que han destacat per la seva santedat en el passat, o en persones que coneixem ara i que semblen viure en un sa, equilibrat, i lliure estil  de vida. Ara no és el moment de jutjar-nos nosaltres mateixos i prendre consciència de les nostres faltes. De moment, estem tractant de desenvolupar un sentit clar del nostre principi i fonament i un sentit clar dels ideals  als quals volem aspirar a la nostra vida.

Textos:

Salm 8. Què és un fràgil ésser humà per que Tu siguis tan conscient d’ell?

Romans 8,5-6.12-18. Tots els que són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Els  que viuen segons l’Esperit, posen la ment en les coses de l’Esperit.

Filipencs 1:21-26; 3:7-16; 4:10-13. Aquí i ara, fins a quin punt em puc identificar amb l’actitud de Sant Pau?

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Alda - Genevilla

Pistas Ignacianas - Etapa 5. Alda - Genevilla (18,5 km)

Anotacions: Ja sabem que és molt  important reflexionar sobre l’oració introductòria. Recordem  també que no devem tenir pressa mentre meditem. Avui volem  considerar tots els “mitjans” que utilitza el nostre Déu per a comunicar-nos el seu amor,i l’ús que se n’ha de fer d’aquests mitjans.

Petició: Et prego, Senyor, que totes les meves accions siguin inspirades per Tu, i portades a terme amb l’ajut de la teva gràcia, que totes les meves intencions sempre tinguin en Tu el seu començament i per Tu acabin feliçment.

Reflexions: Avui reflexionem sobre el propòsit de la vida humana, mitjançant una reflexió més profunda sobre aquesta  frase de Ignasi en els Exercicis: «les altres coses sobre la terra han estat creades per a l’home , i perquè l’ajudin en la prossecució del fi per al qual ha estat creat” » I el matexi Ignasi ens desxifra algunes de les difícils implicacions d’aquesta  frase: «D’on es deduiex, que l’home tant ha de servir-se d’elles, quant l’ajuden per al seu fi i tant ha d’allunyar-se’n, quant li ho impedeixen. Per tant és necessari fer-nos indiferents a totes les coses creades… de tal manera, que no volguem de part nostra més salut que malaltia, riquesa que pobresa,honor que deshonor, vida llarga que curta, i en conseqüència en totes les altres coses,desitjant i escollint únicament  el que més ens condueix al fi per al qual hem estat creats”.

Ser “indiferents”, en paraules d’Ignasi, significa ser “lliure”, és  a dir que hem de sentir-nos lliures d’estar aferrats, addictes, esclavitzats, o embruixats per alguna cosa merament “creada” o humana, que tantes vegades s’interposa en el camí de viure el nostre veritable fi. És  a dir, ser indiferentes és el no voler arribar a existir obsessionats en viure una vida bonica, de tal manera que la nostra vida es converteixi en un servei a nosaltres mateixos i que ja no serveixi al pla de Déu. Volem  ser lliures de qualsevol cosa que pugui  impedir-nos  ser lliures per al nostre veritable propòsit. Volem posar l’amor de Déu per sobre de qualsevol simple afecció humana. Devem viure una vida equilibrada, ordenada a la vida; és  a dir, tenir una relació adequada amb les altres persones, amb els diners, i amb les coses, que no ens converteixin en esclaus, que no visquem aferrats al món. Mentre que les coses terrenals poden ajudar-nos a assolir el nostre propòsit, tambén poden distreure’ns del nostre objectiu si vivim concentrats i obsessionats amb elles més que en el nostre propòsit més important. No devem confondre  les coses creades amb  el propòsit de la vida i  fer d’elles el nostre Déu.

Podem fer una llista de persones a les quals admirem en aquest aspecte. Què és el que més admirem en ells? Potser podem pensar en persones que han destacat per la seva santedat en el passat, o en persones que coneixem ara i que semblen viure en un sa, equilibrat, i lliure estil  de vida. Ara no és el moment de jutjar-nos nosaltres mateixos i prendre consciència de les nostres faltes. De moment, estem tractant de desenvolupar un sentit clar del nostre principi i fonament i un sentit clar dels ideals  als quals volem aspirar a la nostra vida.

Textos:

Salm 8. Què és un fràgil ésser humà per que Tu siguis tan conscient d’ell?

Romans 8,5-6.12-18. Tots els que són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Els  que viuen segons l’Esperit, posen la ment en les coses de l’Esperit.

Filipencs 1:21-26; 3:7-16; 4:10-13. Aquí i ara, fins a quin punt em puc identificar amb l’actitud de Sant Pau?

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Pistas Ignacianas - Etapa 5. Alda - Genevilla (18,5 km)

Anotacions: Ja sabem que és molt  important reflexionar sobre l’oració introductòria. Recordem  també que no devem tenir pressa mentre meditem. Avui volem  considerar tots els “mitjans” que utilitza el nostre Déu per a comunicar-nos el seu amor,i l’ús que se n’ha de fer d’aquests mitjans.

Petició: Et prego, Senyor, que totes les meves accions siguin inspirades per Tu, i portades a terme amb l’ajut de la teva gràcia, que totes les meves intencions sempre tinguin en Tu el seu començament i per Tu acabin feliçment.

Reflexions: Avui reflexionem sobre el propòsit de la vida humana, mitjançant una reflexió més profunda sobre aquesta  frase de Ignasi en els Exercicis: «les altres coses sobre la terra han estat creades per a l’home , i perquè l’ajudin en la prossecució del fi per al qual ha estat creat” » I el matexi Ignasi ens desxifra algunes de les difícils implicacions d’aquesta  frase: «D’on es deduiex, que l’home tant ha de servir-se d’elles, quant l’ajuden per al seu fi i tant ha d’allunyar-se’n, quant li ho impedeixen. Per tant és necessari fer-nos indiferents a totes les coses creades… de tal manera, que no volguem de part nostra més salut que malaltia, riquesa que pobresa,honor que deshonor, vida llarga que curta, i en conseqüència en totes les altres coses,desitjant i escollint únicament  el que més ens condueix al fi per al qual hem estat creats”.

Ser “indiferents”, en paraules d’Ignasi, significa ser “lliure”, és  a dir que hem de sentir-nos lliures d’estar aferrats, addictes, esclavitzats, o embruixats per alguna cosa merament “creada” o humana, que tantes vegades s’interposa en el camí de viure el nostre veritable fi. És  a dir, ser indiferentes és el no voler arribar a existir obsessionats en viure una vida bonica, de tal manera que la nostra vida es converteixi en un servei a nosaltres mateixos i que ja no serveixi al pla de Déu. Volem  ser lliures de qualsevol cosa que pugui  impedir-nos  ser lliures per al nostre veritable propòsit. Volem posar l’amor de Déu per sobre de qualsevol simple afecció humana. Devem viure una vida equilibrada, ordenada a la vida; és  a dir, tenir una relació adequada amb les altres persones, amb els diners, i amb les coses, que no ens converteixin en esclaus, que no visquem aferrats al món. Mentre que les coses terrenals poden ajudar-nos a assolir el nostre propòsit, tambén poden distreure’ns del nostre objectiu si vivim concentrats i obsessionats amb elles més que en el nostre propòsit més important. No devem confondre  les coses creades amb  el propòsit de la vida i  fer d’elles el nostre Déu.

Podem fer una llista de persones a les quals admirem en aquest aspecte. Què és el que més admirem en ells? Potser podem pensar en persones que han destacat per la seva santedat en el passat, o en persones que coneixem ara i que semblen viure en un sa, equilibrat, i lliure estil  de vida. Ara no és el moment de jutjar-nos nosaltres mateixos i prendre consciència de les nostres faltes. De moment, estem tractant de desenvolupar un sentit clar del nostre principi i fonament i un sentit clar dels ideals  als quals volem aspirar a la nostra vida.

Textos:

Salm 8. Què és un fràgil ésser humà per que Tu siguis tan conscient d’ell?

Romans 8,5-6.12-18. Tots els que són guiats per l’Esperit de Déu són fills de Déu. Els  que viuen segons l’Esperit, posen la ment en les coses de l’Esperit.

Filipencs 1:21-26; 3:7-16; 4:10-13. Aquí i ara, fins a quin punt em puc identificar amb l’actitud de Sant Pau?

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb unaltre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet.

Etapa 6

Pistas Ignacianas - Etapa 6. Genevilla – Laguardia (27,3 km)

Anotacions: Avui entrem  en la consideració de la presència del mal en les nostres vides. Estem cridats  a sentir el dolor de la nostra manera pecaminosa d’actuar. Es tracta d’experimentar un “dia trist”, en descobrir aquesta realitat en el nostre món. Ignasi ens convida a estar en aquest estat d’ànim afligit durant la meditació, en el nostre  caminar, en el nostre dia, per ajudar-nos a entrar millor en aquesta consideració del mal. El pecat no ens és aliè. Els jesuïtes es van definir així: «Què significa ser jesuïta? És saber que un és pecador, però cridat a ser company  de Jesús com ho va ser Ignasi…Què és ser avui un company  de Jesús? És comprometre’s a participar, sota l’estendard de la Creu, en la lluita  crucial del nostre temps: La lluita per la fe i la lluita per  la justícia que aquella inclou» (Congregació General 32:11-12).

Petició: Conscient del fi pel qual vaig ser creat i de la vocació a la que Déu em convida, et prego, Senyor Jesús, em concedeixis comprendre en profunditat la presència en mi del pecat i de les tendències desordenades en la meva vida, perquè sentint vergonya i confusió, pugui jo així obtenir el guariment i el perdó.

Reflexions: Hem estat reflexionant sobre el pla de Déu per a  la humanitat, l’armonia que es produeix quan les nostres relacions ambamb altres  persones i el món estan en bon estat. Avui reflexionem sobre la realitat del pecat, és  a dir, sobre el greu desordre en el nostre món. El pecat no és el mateix que un accident o un error. Més aviat, el pecat és l’esser humà que  està triant  conscientement causar el desordre i el caos en les vides d’altres  (i la seva) mogut pels seus desitjos  desorientats del veritable fi : el venedor que enganya als clients per  enriquir-se ell mateix, el proxeneta que ven nens per a  l’esclavitud sexual, el funcionari del govern que roba diners i permet que els ciutadans visquin en la  misèria, el cónyuge els fills del qual no reben l’amor que es mereixen. Avui  meditarem no tant la nostra pròpia historia personal com a pecadors (això serà demà), sino en la realitat dura i cruel del pecat en el nostre món i el desordre, el dolor i el caos que provoca. El pecat té conseqüències. Meditarem també en la imatge de Crist clavat a la creu, una imatge a la qual ens  confrontem cada vegada que entrem en una església catòlica. Crist va entrar a la història i va patir les conseqüències  de la pecaminositat humana. Crist va  optar per redimir els éssers humans i convertir el nostre camí de mal en un camí de bé. Meditarem sobre el que avui en dia potser la nostra  cultura ha perdut: la consciència de la realitat del pecat. Proposem anar  passant a través de les imatges del món que pateix a causa de la injustícia que se està construint  en tots els intercanvis mundials. Repassar les  imatges de la  crisi econòmica mundial, de les revolucions frustrades i las causes de les mateixes. Anar passant per les situacions que ens  mostren les arrels del pecat i l’egoisme al món. En caminar per aquest món que pateix, pregar per tenir una visió clara del pecat que està actuant sense cap tipus de vergonya a les nostres vides. I pregar que poguem sentir la vergonya de tant desordre en  el nostre interior.

Textos:

Jeremies 18,1-10. La peça de terrissa que treballava es va fer malbé en mans del terrisser, i en va fer unaltra tal  com ell la volia.

1 Carta de Joan 1,05-2,02. Si diem: “Som lliures de la culpa del pecat”, ens enganyem i la veritat no es troba en nosaltres. Però si confesem els nostres pecats, podem confiar en Aquell que és el Just per perdonar els nostres pecats  i netejar-nos de tota maldat.

Col·loqui final: «Imaginant a Crist nostre Senyor davant penjat a la creu, fer un col·loqui; com de  Creador és vingut a fer-se home,i de vida eterna a mort  temporal, i així a morir pels meus pecats. També mirant-me a mi mateix, el que he fet per Crist , el que faig per  Crist, el que he de fer per  Crist; i així veient-lo, penjat a la creu, estar atent al que se li ofereixi. El col·loqui es fa parlant, com un amic parla a unaltre, o un servent al seu Senyor; demanant alguna gràcia, culpant-se per una cosa mal feta, o comunicant les seves coses,i demanant consell en elles; dir un Parenostre.»

Genevilla – Laguardia

Pistas Ignacianas - Etapa 6. Genevilla – Laguardia (27,3 km)

Anotacions: Avui entrem  en la consideració de la presència del mal en les nostres vides. Estem cridats  a sentir el dolor de la nostra manera pecaminosa d’actuar. Es tracta d’experimentar un “dia trist”, en descobrir aquesta realitat en el nostre món. Ignasi ens convida a estar en aquest estat d’ànim afligit durant la meditació, en el nostre  caminar, en el nostre dia, per ajudar-nos a entrar millor en aquesta consideració del mal. El pecat no ens és aliè. Els jesuïtes es van definir així: «Què significa ser jesuïta? És saber que un és pecador, però cridat a ser company  de Jesús com ho va ser Ignasi…Què és ser avui un company  de Jesús? És comprometre’s a participar, sota l’estendard de la Creu, en la lluita  crucial del nostre temps: La lluita per la fe i la lluita per  la justícia que aquella inclou» (Congregació General 32:11-12).

Petició: Conscient del fi pel qual vaig ser creat i de la vocació a la que Déu em convida, et prego, Senyor Jesús, em concedeixis comprendre en profunditat la presència en mi del pecat i de les tendències desordenades en la meva vida, perquè sentint vergonya i confusió, pugui jo així obtenir el guariment i el perdó.

Reflexions: Hem estat reflexionant sobre el pla de Déu per a  la humanitat, l’armonia que es produeix quan les nostres relacions ambamb altres  persones i el món estan en bon estat. Avui reflexionem sobre la realitat del pecat, és  a dir, sobre el greu desordre en el nostre món. El pecat no és el mateix que un accident o un error. Més aviat, el pecat és l’esser humà que  està triant  conscientement causar el desordre i el caos en les vides d’altres  (i la seva) mogut pels seus desitjos  desorientats del veritable fi : el venedor que enganya als clients per  enriquir-se ell mateix, el proxeneta que ven nens per a  l’esclavitud sexual, el funcionari del govern que roba diners i permet que els ciutadans visquin en la  misèria, el cónyuge els fills del qual no reben l’amor que es mereixen. Avui  meditarem no tant la nostra pròpia historia personal com a pecadors (això serà demà), sino en la realitat dura i cruel del pecat en el nostre món i el desordre, el dolor i el caos que provoca. El pecat té conseqüències. Meditarem també en la imatge de Crist clavat a la creu, una imatge a la qual ens  confrontem cada vegada que entrem en una església catòlica. Crist va entrar a la història i va patir les conseqüències  de la pecaminositat humana. Crist va  optar per redimir els éssers humans i convertir el nostre camí de mal en un camí de bé. Meditarem sobre el que avui en dia potser la nostra  cultura ha perdut: la consciència de la realitat del pecat. Proposem anar  passant a través de les imatges del món que pateix a causa de la injustícia que se està construint  en tots els intercanvis mundials. Repassar les  imatges de la  crisi econòmica mundial, de les revolucions frustrades i las causes de les mateixes. Anar passant per les situacions que ens  mostren les arrels del pecat i l’egoisme al món. En caminar per aquest món que pateix, pregar per tenir una visió clara del pecat que està actuant sense cap tipus de vergonya a les nostres vides. I pregar que poguem sentir la vergonya de tant desordre en  el nostre interior.

Textos:

Jeremies 18,1-10. La peça de terrissa que treballava es va fer malbé en mans del terrisser, i en va fer unaltra tal  com ell la volia.

1 Carta de Joan 1,05-2,02. Si diem: “Som lliures de la culpa del pecat”, ens enganyem i la veritat no es troba en nosaltres. Però si confesem els nostres pecats, podem confiar en Aquell que és el Just per perdonar els nostres pecats  i netejar-nos de tota maldat.

Col·loqui final: «Imaginant a Crist nostre Senyor davant penjat a la creu, fer un col·loqui; com de  Creador és vingut a fer-se home,i de vida eterna a mort  temporal, i així a morir pels meus pecats. També mirant-me a mi mateix, el que he fet per Crist , el que faig per  Crist, el que he de fer per  Crist; i així veient-lo, penjat a la creu, estar atent al que se li ofereixi. El col·loqui es fa parlant, com un amic parla a unaltre, o un servent al seu Senyor; demanant alguna gràcia, culpant-se per una cosa mal feta, o comunicant les seves coses,i demanant consell en elles; dir un Parenostre.»

Pistas Ignacianas - Etapa 6. Genevilla – Laguardia (27,3 km)

Anotacions: Avui entrem  en la consideració de la presència del mal en les nostres vides. Estem cridats  a sentir el dolor de la nostra manera pecaminosa d’actuar. Es tracta d’experimentar un “dia trist”, en descobrir aquesta realitat en el nostre món. Ignasi ens convida a estar en aquest estat d’ànim afligit durant la meditació, en el nostre  caminar, en el nostre dia, per ajudar-nos a entrar millor en aquesta consideració del mal. El pecat no ens és aliè. Els jesuïtes es van definir així: «Què significa ser jesuïta? És saber que un és pecador, però cridat a ser company  de Jesús com ho va ser Ignasi…Què és ser avui un company  de Jesús? És comprometre’s a participar, sota l’estendard de la Creu, en la lluita  crucial del nostre temps: La lluita per la fe i la lluita per  la justícia que aquella inclou» (Congregació General 32:11-12).

Petició: Conscient del fi pel qual vaig ser creat i de la vocació a la que Déu em convida, et prego, Senyor Jesús, em concedeixis comprendre en profunditat la presència en mi del pecat i de les tendències desordenades en la meva vida, perquè sentint vergonya i confusió, pugui jo així obtenir el guariment i el perdó.

Reflexions: Hem estat reflexionant sobre el pla de Déu per a  la humanitat, l’armonia que es produeix quan les nostres relacions ambamb altres  persones i el món estan en bon estat. Avui reflexionem sobre la realitat del pecat, és  a dir, sobre el greu desordre en el nostre món. El pecat no és el mateix que un accident o un error. Més aviat, el pecat és l’esser humà que  està triant  conscientement causar el desordre i el caos en les vides d’altres  (i la seva) mogut pels seus desitjos  desorientats del veritable fi : el venedor que enganya als clients per  enriquir-se ell mateix, el proxeneta que ven nens per a  l’esclavitud sexual, el funcionari del govern que roba diners i permet que els ciutadans visquin en la  misèria, el cónyuge els fills del qual no reben l’amor que es mereixen. Avui  meditarem no tant la nostra pròpia historia personal com a pecadors (això serà demà), sino en la realitat dura i cruel del pecat en el nostre món i el desordre, el dolor i el caos que provoca. El pecat té conseqüències. Meditarem també en la imatge de Crist clavat a la creu, una imatge a la qual ens  confrontem cada vegada que entrem en una església catòlica. Crist va entrar a la història i va patir les conseqüències  de la pecaminositat humana. Crist va  optar per redimir els éssers humans i convertir el nostre camí de mal en un camí de bé. Meditarem sobre el que avui en dia potser la nostra  cultura ha perdut: la consciència de la realitat del pecat. Proposem anar  passant a través de les imatges del món que pateix a causa de la injustícia que se està construint  en tots els intercanvis mundials. Repassar les  imatges de la  crisi econòmica mundial, de les revolucions frustrades i las causes de les mateixes. Anar passant per les situacions que ens  mostren les arrels del pecat i l’egoisme al món. En caminar per aquest món que pateix, pregar per tenir una visió clara del pecat que està actuant sense cap tipus de vergonya a les nostres vides. I pregar que poguem sentir la vergonya de tant desordre en  el nostre interior.

Textos:

Jeremies 18,1-10. La peça de terrissa que treballava es va fer malbé en mans del terrisser, i en va fer unaltra tal  com ell la volia.

1 Carta de Joan 1,05-2,02. Si diem: “Som lliures de la culpa del pecat”, ens enganyem i la veritat no es troba en nosaltres. Però si confesem els nostres pecats, podem confiar en Aquell que és el Just per perdonar els nostres pecats  i netejar-nos de tota maldat.

Col·loqui final: «Imaginant a Crist nostre Senyor davant penjat a la creu, fer un col·loqui; com de  Creador és vingut a fer-se home,i de vida eterna a mort  temporal, i així a morir pels meus pecats. També mirant-me a mi mateix, el que he fet per Crist , el que faig per  Crist, el que he de fer per  Crist; i així veient-lo, penjat a la creu, estar atent al que se li ofereixi. El col·loqui es fa parlant, com un amic parla a unaltre, o un servent al seu Senyor; demanant alguna gràcia, culpant-se per una cosa mal feta, o comunicant les seves coses,i demanant consell en elles; dir un Parenostre.»

Etapa 7

Pistas Ignacianas - Etapa 7. Laguardia – Navarrete (19,6 km)

Anotacions: Seguim en la consideració de la presència del mal a les nostres vides, però avui de manera més personal. Novament intentem prendre  consciència de les nostres faltes i Ignasi ens aconsella experimentar un cop més  un “dia trist”, en  descobrir aquesta realitat de pecat a la nostra  vida. Mantinguem  aquest estat d’ànim afligit  durant la meditació, per ajudar-nos a entrar millor en aquesta  consideració del mal.

Petició: Conscient del fi per al qual he estat creat i de la vocació a la que Déu em convida, el prego , Senyor Jesús, em concedeixis  comprendre en profunditat la presència en mi del pecat i de les tendències desordenades a la meva vida, perquè sentint vergonya i  confusió, pugui jo així  obtenir el guariment i el  perdó.

Reflexions: Ahir vam pregar per  la gràcia de comprendre més profundament la realitat d’un món pecador, avui meditem sobre la nostra maldestra i  incòmoda realitat: El meu propi pecat. Que som pecadors és veritat, no som dels criminals més reprovats, sino que cadascú de nosaltres és un pecador, començant pel  Papa i baixant als pobres desgraciats que ocupen les notícies de successos d’aquest matí. Cadascú de nosaltres té patrons habituals de rebel·lió contra el pla de Déu: Quin és el meu? El salm proclama: “El Senyor escolta el clam dels pobres.” I nosaltres? Hi ha molts cops en què hem mostrat ser habitualment sords als “necessitats” amb els qui ens trobem: els pobres, la gent gran, els “amics” poc populars, els marginats, etc. Hi ha maneres de fer en nosaltres en què utilitzem i abusem d’altres persones i situacions per satisfer les pròpies necessitats, per  cridar l’atenció, per obtenir diners bruts, abusar amb el nostre sexe, comprar aprovació, buscar de manera egoista la comoditat, l’abandonament, la no implicació?

Avui demanem la gràcia de comprendre la nostra pròpia pecaminositat. Amb massa freqüència, la nostra  cultura ens “anestesia” perquè no assumim la responsabilitat del nostre mal. Aristòtil, una vegada va dir  que “la vida no examinada no val la pena ser viscuda.” Amb això ens referim a la necessitat de examinar avui els nostres defectes i errors habituals, aquests racons foscos de la nostra vida, fins i tot els defectes que ja són un hàbit  “normal”, que ens arrosseguen cap avall i ens impedeixen retornar i viure  en correcta relació amb Déu, amb els altres, i el món de Déu. Podem demanar a Déu que ens ofereixi la  valentia d’enfrontar-nos a   nosaltres mateixos  i als nostres punts cecs, de manera que els puguem descubrir i rebutjar.

Asegurem-nos de parlar amb Déu i amb  Jesús. El sentir-se abandonats en el notre pecat és exactament el contrari de la gràcia que busquem pel dia d’avui. La consciència dels nostres pecats no ens ha de deixar rebolcar-nos en l’autocompassió o la depressió, sino que demanem la  gràcia contrària: un sentiment d’admiració i agraïment vers  Aquell que ens “va estimar essent pecadors», tan estimats per Déu que va creure que valia  la pena lliurar el seu Fill unigènit. Jesús de tal manera ens va estimar que, tot i saber que som  pecadors, el seu desig de col·laborar amb la voluntat del Pare va ser total. Ignasi ens convida  a experimentar una autèntica vergonya del nostre pecat, juntament amb la meravella de ser encara vius aquí: la meravella de sentir-se pecador, estimat i redimit. Busquem  el guariment interior, sabent que som pecadors estimats.

Textos:

Lluc 15:1-7. Jesús és l’home que rep els pecadors i menja amb ells.

Lluc 5:1-11. Jo dic a Jesús: Allunya’t , Senyor, deixa’m, pecador de mi!

2 Corintis 12:8-10. Quan sóc feble, llavors sóc fort.

Col·loqui final: «Imaginant a Crist nostre Senyor davant penjat a la creu, fer un col·loqui; com de  Creador és vingut a fer-se home,i de vida eterna a mort  temporal, i així a morir pels meus pecats. També mirant-me a mi mateix, el que he fet per Crist  , el que faig per  Crist, el que he de fer per  Crist; i així veient-lo, penjat a la creu, estar atent al que se li ofereixi. El col·loqui es fa parlant, com un amic parla a unaltre, o un servent al seu Senyor; demanant alguna gràcia, culpant-se per una cosa mal feta, o comunicant les seves coses,i demanant consell en elles;  dir un Parenostre.»

Laguardia – Navarrete

Pistas Ignacianas - Etapa 7. Laguardia – Navarrete (19,6 km)

Anotacions: Seguim en la consideració de la presència del mal a les nostres vides, però avui de manera més personal. Novament intentem prendre  consciència de les nostres faltes i Ignasi ens aconsella experimentar un cop més  un “dia trist”, en  descobrir aquesta realitat de pecat a la nostra  vida. Mantinguem  aquest estat d’ànim afligit  durant la meditació, per ajudar-nos a entrar millor en aquesta  consideració del mal.

Petició: Conscient del fi per al qual he estat creat i de la vocació a la que Déu em convida, el prego , Senyor Jesús, em concedeixis  comprendre en profunditat la presència en mi del pecat i de les tendències desordenades a la meva vida, perquè sentint vergonya i  confusió, pugui jo així  obtenir el guariment i el  perdó.

Reflexions: Ahir vam pregar per  la gràcia de comprendre més profundament la realitat d’un món pecador, avui meditem sobre la nostra maldestra i  incòmoda realitat: El meu propi pecat. Que som pecadors és veritat, no som dels criminals més reprovats, sino que cadascú de nosaltres és un pecador, començant pel  Papa i baixant als pobres desgraciats que ocupen les notícies de successos d’aquest matí. Cadascú de nosaltres té patrons habituals de rebel·lió contra el pla de Déu: Quin és el meu? El salm proclama: “El Senyor escolta el clam dels pobres.” I nosaltres? Hi ha molts cops en què hem mostrat ser habitualment sords als “necessitats” amb els qui ens trobem: els pobres, la gent gran, els “amics” poc populars, els marginats, etc. Hi ha maneres de fer en nosaltres en què utilitzem i abusem d’altres persones i situacions per satisfer les pròpies necessitats, per  cridar l’atenció, per obtenir diners bruts, abusar amb el nostre sexe, comprar aprovació, buscar de manera egoista la comoditat, l’abandonament, la no implicació?

Avui demanem la gràcia de comprendre la nostra pròpia pecaminositat. Amb massa freqüència, la nostra  cultura ens “anestesia” perquè no assumim la responsabilitat del nostre mal. Aristòtil, una vegada va dir  que “la vida no examinada no val la pena ser viscuda.” Amb això ens referim a la necessitat de examinar avui els nostres defectes i errors habituals, aquests racons foscos de la nostra vida, fins i tot els defectes que ja són un hàbit  “normal”, que ens arrosseguen cap avall i ens impedeixen retornar i viure  en correcta relació amb Déu, amb els altres, i el món de Déu. Podem demanar a Déu que ens ofereixi la  valentia d’enfrontar-nos a   nosaltres mateixos  i als nostres punts cecs, de manera que els puguem descubrir i rebutjar.

Asegurem-nos de parlar amb Déu i amb  Jesús. El sentir-se abandonats en el notre pecat és exactament el contrari de la gràcia que busquem pel dia d’avui. La consciència dels nostres pecats no ens ha de deixar rebolcar-nos en l’autocompassió o la depressió, sino que demanem la  gràcia contrària: un sentiment d’admiració i agraïment vers  Aquell que ens “va estimar essent pecadors», tan estimats per Déu que va creure que valia  la pena lliurar el seu Fill unigènit. Jesús de tal manera ens va estimar que, tot i saber que som  pecadors, el seu desig de col·laborar amb la voluntat del Pare va ser total. Ignasi ens convida  a experimentar una autèntica vergonya del nostre pecat, juntament amb la meravella de ser encara vius aquí: la meravella de sentir-se pecador, estimat i redimit. Busquem  el guariment interior, sabent que som pecadors estimats.

Textos:

Lluc 15:1-7. Jesús és l’home que rep els pecadors i menja amb ells.

Lluc 5:1-11. Jo dic a Jesús: Allunya’t , Senyor, deixa’m, pecador de mi!

2 Corintis 12:8-10. Quan sóc feble, llavors sóc fort.

Col·loqui final: «Imaginant a Crist nostre Senyor davant penjat a la creu, fer un col·loqui; com de  Creador és vingut a fer-se home,i de vida eterna a mort  temporal, i així a morir pels meus pecats. També mirant-me a mi mateix, el que he fet per Crist  , el que faig per  Crist, el que he de fer per  Crist; i així veient-lo, penjat a la creu, estar atent al que se li ofereixi. El col·loqui es fa parlant, com un amic parla a unaltre, o un servent al seu Senyor; demanant alguna gràcia, culpant-se per una cosa mal feta, o comunicant les seves coses,i demanant consell en elles;  dir un Parenostre.»

Pistas Ignacianas - Etapa 7. Laguardia – Navarrete (19,6 km)

Anotacions: Seguim en la consideració de la presència del mal a les nostres vides, però avui de manera més personal. Novament intentem prendre  consciència de les nostres faltes i Ignasi ens aconsella experimentar un cop més  un “dia trist”, en  descobrir aquesta realitat de pecat a la nostra  vida. Mantinguem  aquest estat d’ànim afligit  durant la meditació, per ajudar-nos a entrar millor en aquesta  consideració del mal.

Petició: Conscient del fi per al qual he estat creat i de la vocació a la que Déu em convida, el prego , Senyor Jesús, em concedeixis  comprendre en profunditat la presència en mi del pecat i de les tendències desordenades a la meva vida, perquè sentint vergonya i  confusió, pugui jo així  obtenir el guariment i el  perdó.

Reflexions: Ahir vam pregar per  la gràcia de comprendre més profundament la realitat d’un món pecador, avui meditem sobre la nostra maldestra i  incòmoda realitat: El meu propi pecat. Que som pecadors és veritat, no som dels criminals més reprovats, sino que cadascú de nosaltres és un pecador, començant pel  Papa i baixant als pobres desgraciats que ocupen les notícies de successos d’aquest matí. Cadascú de nosaltres té patrons habituals de rebel·lió contra el pla de Déu: Quin és el meu? El salm proclama: “El Senyor escolta el clam dels pobres.” I nosaltres? Hi ha molts cops en què hem mostrat ser habitualment sords als “necessitats” amb els qui ens trobem: els pobres, la gent gran, els “amics” poc populars, els marginats, etc. Hi ha maneres de fer en nosaltres en què utilitzem i abusem d’altres persones i situacions per satisfer les pròpies necessitats, per  cridar l’atenció, per obtenir diners bruts, abusar amb el nostre sexe, comprar aprovació, buscar de manera egoista la comoditat, l’abandonament, la no implicació?

Avui demanem la gràcia de comprendre la nostra pròpia pecaminositat. Amb massa freqüència, la nostra  cultura ens “anestesia” perquè no assumim la responsabilitat del nostre mal. Aristòtil, una vegada va dir  que “la vida no examinada no val la pena ser viscuda.” Amb això ens referim a la necessitat de examinar avui els nostres defectes i errors habituals, aquests racons foscos de la nostra vida, fins i tot els defectes que ja són un hàbit  “normal”, que ens arrosseguen cap avall i ens impedeixen retornar i viure  en correcta relació amb Déu, amb els altres, i el món de Déu. Podem demanar a Déu que ens ofereixi la  valentia d’enfrontar-nos a   nosaltres mateixos  i als nostres punts cecs, de manera que els puguem descubrir i rebutjar.

Asegurem-nos de parlar amb Déu i amb  Jesús. El sentir-se abandonats en el notre pecat és exactament el contrari de la gràcia que busquem pel dia d’avui. La consciència dels nostres pecats no ens ha de deixar rebolcar-nos en l’autocompassió o la depressió, sino que demanem la  gràcia contrària: un sentiment d’admiració i agraïment vers  Aquell que ens “va estimar essent pecadors», tan estimats per Déu que va creure que valia  la pena lliurar el seu Fill unigènit. Jesús de tal manera ens va estimar que, tot i saber que som  pecadors, el seu desig de col·laborar amb la voluntat del Pare va ser total. Ignasi ens convida  a experimentar una autèntica vergonya del nostre pecat, juntament amb la meravella de ser encara vius aquí: la meravella de sentir-se pecador, estimat i redimit. Busquem  el guariment interior, sabent que som pecadors estimats.

Textos:

Lluc 15:1-7. Jesús és l’home que rep els pecadors i menja amb ells.

Lluc 5:1-11. Jo dic a Jesús: Allunya’t , Senyor, deixa’m, pecador de mi!

2 Corintis 12:8-10. Quan sóc feble, llavors sóc fort.

Col·loqui final: «Imaginant a Crist nostre Senyor davant penjat a la creu, fer un col·loqui; com de  Creador és vingut a fer-se home,i de vida eterna a mort  temporal, i així a morir pels meus pecats. També mirant-me a mi mateix, el que he fet per Crist  , el que faig per  Crist, el que he de fer per  Crist; i així veient-lo, penjat a la creu, estar atent al que se li ofereixi. El col·loqui es fa parlant, com un amic parla a unaltre, o un servent al seu Senyor; demanant alguna gràcia, culpant-se per una cosa mal feta, o comunicant les seves coses,i demanant consell en elles;  dir un Parenostre.»

Etapa 8

Pistas Ignacianas - Etapa 8. Navarrete – Logronyo (13 km)

Anotacions: Seguim en la consideració de la presència del mal en nostres vides, però avui d’unaltra manera totalment diferent: avui ens obrim a  la misericòrdia del nostre Pare. Ignasi ens convida  a experimentar la sorpresa que ens produeix el fet de  trobar-nos  de cara amb la misericòrdia infinita de Déu en la nostra pròpia realitat de pecat. Avui la nostra actitud en el Camí és la del pecador penedit, però sobretot la del pecador immensamente estimat.

Petició: Estimat Pare, et demano el do de conèixer internament el meu pecat i així  poder experimentar també el teu profund amor, un desig creixent  de conversió i un entusiasme renovat per seguir  Jesús.

Reflexions: Hem reflexionat sobre la realitat del pecat humà i  el nostre propi pecat. Avui  reflexionem sobre la increïble presència de la misericòrdia de Déu: som estimats  i perdonats completament. “Penediu-vos i creieu en la Bona Nova.” Els dos van de la mà, és  a dir, primer acceptar la realitat del nostre pecat, el penedir-se veritablement d’haver introduït la discòrdia i el desordre en la nostra vida i en el món. I després rebre la bona notícia: Déu  és misericordiós, sempre ho ha sigut i  sempre ho será. El que importa no és  la nostra fidelitat a Déu (ningú de nosaltres és capaç de tenir una plena fidelitat), sino la fidelitat de Déu vers nosaltres. És el mateix Déu que ens acompanya: en els moments de més orgull quan  tots ens aplaudeixen i en els  moments més vergonyosos quan sabem que tots ens recriminen amb raó. Nosaltres no podem guanyar l’amor de Déu: i no ho hem de fer! L’amor de Déu es dóna lliurement, tan lliurement que ens sembla impossible! El pare de la paràbola, malgrat tenir  totes les raons per estar enrabiat, no conserva cap  ressentiment: el fill ha ofès el pare i ha malgastat el que ell havia acumulat treballant molt durament. Es gairebé impossible per  nosaltres els éssers humans acceptar la seva rebuda. De fet, el fill gran no pot aceptar la bondat del pare.

En la  nostra vida de pecat, no estem sols. Som perdonats. Som estimats. I això és el que ens porta al penediment, a la voluntat de corregir-nos. Però hem de demanar la gràcia de Déu per proposar-nos les correccions adequades: no es tracta de triar sols la manera correcta. Demanem-la a Jesús. Preguem demanant voler acceptar plenament el que Déu ens ofereix amb tanta llibertat: el perdó. Molts de nosaltres pasem per la vida carregant  amb culpes que ens paralitzen. Déu ens demana que caminem en  el seu Amor i que experimentem la llibertat que ens ofereix.

Textos:

Lluc 15: 11-32. Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut l’he retrobat.

Lluc 5: 17-26. En veure Jesús la fe que tenia li va dir: “Home,  els teus pecats et són perdonats.”

Joan 8: 2-11. I Jesús va dir : “Tampoc jo et condemno. Vés, i no pequis més.”

Romans 5: 1-8. Déu mostra  el seu amor per  nosaltres en què essent encara pecadors, Crist va morir per nosaltres.

Col·loqui final: Parlant amb Jesús com un amic ho fa amb unaltre, experimentar amb creixent afecte la meravella d’estar viu en aquest moment, de sentir-se viu en un món  cridat a  salvar-se en l’Amor de Déu. En  contemplar la creació i la història, després de meditar sobre la destrucció del pecat, parlar amb Jesús sobre la gràcia del perdó rebuda. És un col·loqui de misericòrdia, raonant i donant gràcies a Déu nostre Senyor perquè ens  ha donat vida fins ara, proposant-nos esmena d’ara endavant amb la seva gràcia. Acabar amb  un sincer Parenostre.

Navarrete – Logronyo

Pistas Ignacianas - Etapa 8. Navarrete – Logronyo (13 km)

Anotacions: Seguim en la consideració de la presència del mal en nostres vides, però avui d’unaltra manera totalment diferent: avui ens obrim a  la misericòrdia del nostre Pare. Ignasi ens convida  a experimentar la sorpresa que ens produeix el fet de  trobar-nos  de cara amb la misericòrdia infinita de Déu en la nostra pròpia realitat de pecat. Avui la nostra actitud en el Camí és la del pecador penedit, però sobretot la del pecador immensamente estimat.

Petició: Estimat Pare, et demano el do de conèixer internament el meu pecat i així  poder experimentar també el teu profund amor, un desig creixent  de conversió i un entusiasme renovat per seguir  Jesús.

Reflexions: Hem reflexionat sobre la realitat del pecat humà i  el nostre propi pecat. Avui  reflexionem sobre la increïble presència de la misericòrdia de Déu: som estimats  i perdonats completament. “Penediu-vos i creieu en la Bona Nova.” Els dos van de la mà, és  a dir, primer acceptar la realitat del nostre pecat, el penedir-se veritablement d’haver introduït la discòrdia i el desordre en la nostra vida i en el món. I després rebre la bona notícia: Déu  és misericordiós, sempre ho ha sigut i  sempre ho será. El que importa no és  la nostra fidelitat a Déu (ningú de nosaltres és capaç de tenir una plena fidelitat), sino la fidelitat de Déu vers nosaltres. És el mateix Déu que ens acompanya: en els moments de més orgull quan  tots ens aplaudeixen i en els  moments més vergonyosos quan sabem que tots ens recriminen amb raó. Nosaltres no podem guanyar l’amor de Déu: i no ho hem de fer! L’amor de Déu es dóna lliurement, tan lliurement que ens sembla impossible! El pare de la paràbola, malgrat tenir  totes les raons per estar enrabiat, no conserva cap  ressentiment: el fill ha ofès el pare i ha malgastat el que ell havia acumulat treballant molt durament. Es gairebé impossible per  nosaltres els éssers humans acceptar la seva rebuda. De fet, el fill gran no pot aceptar la bondat del pare.

En la  nostra vida de pecat, no estem sols. Som perdonats. Som estimats. I això és el que ens porta al penediment, a la voluntat de corregir-nos. Però hem de demanar la gràcia de Déu per proposar-nos les correccions adequades: no es tracta de triar sols la manera correcta. Demanem-la a Jesús. Preguem demanant voler acceptar plenament el que Déu ens ofereix amb tanta llibertat: el perdó. Molts de nosaltres pasem per la vida carregant  amb culpes que ens paralitzen. Déu ens demana que caminem en  el seu Amor i que experimentem la llibertat que ens ofereix.

Textos:

Lluc 15: 11-32. Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut l’he retrobat.

Lluc 5: 17-26. En veure Jesús la fe que tenia li va dir: “Home,  els teus pecats et són perdonats.”

Joan 8: 2-11. I Jesús va dir : “Tampoc jo et condemno. Vés, i no pequis més.”

Romans 5: 1-8. Déu mostra  el seu amor per  nosaltres en què essent encara pecadors, Crist va morir per nosaltres.

Col·loqui final: Parlant amb Jesús com un amic ho fa amb unaltre, experimentar amb creixent afecte la meravella d’estar viu en aquest moment, de sentir-se viu en un món  cridat a  salvar-se en l’Amor de Déu. En  contemplar la creació i la història, després de meditar sobre la destrucció del pecat, parlar amb Jesús sobre la gràcia del perdó rebuda. És un col·loqui de misericòrdia, raonant i donant gràcies a Déu nostre Senyor perquè ens  ha donat vida fins ara, proposant-nos esmena d’ara endavant amb la seva gràcia. Acabar amb  un sincer Parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 8. Navarrete – Logronyo (13 km)

Anotacions: Seguim en la consideració de la presència del mal en nostres vides, però avui d’unaltra manera totalment diferent: avui ens obrim a  la misericòrdia del nostre Pare. Ignasi ens convida  a experimentar la sorpresa que ens produeix el fet de  trobar-nos  de cara amb la misericòrdia infinita de Déu en la nostra pròpia realitat de pecat. Avui la nostra actitud en el Camí és la del pecador penedit, però sobretot la del pecador immensamente estimat.

Petició: Estimat Pare, et demano el do de conèixer internament el meu pecat i així  poder experimentar també el teu profund amor, un desig creixent  de conversió i un entusiasme renovat per seguir  Jesús.

Reflexions: Hem reflexionat sobre la realitat del pecat humà i  el nostre propi pecat. Avui  reflexionem sobre la increïble presència de la misericòrdia de Déu: som estimats  i perdonats completament. “Penediu-vos i creieu en la Bona Nova.” Els dos van de la mà, és  a dir, primer acceptar la realitat del nostre pecat, el penedir-se veritablement d’haver introduït la discòrdia i el desordre en la nostra vida i en el món. I després rebre la bona notícia: Déu  és misericordiós, sempre ho ha sigut i  sempre ho será. El que importa no és  la nostra fidelitat a Déu (ningú de nosaltres és capaç de tenir una plena fidelitat), sino la fidelitat de Déu vers nosaltres. És el mateix Déu que ens acompanya: en els moments de més orgull quan  tots ens aplaudeixen i en els  moments més vergonyosos quan sabem que tots ens recriminen amb raó. Nosaltres no podem guanyar l’amor de Déu: i no ho hem de fer! L’amor de Déu es dóna lliurement, tan lliurement que ens sembla impossible! El pare de la paràbola, malgrat tenir  totes les raons per estar enrabiat, no conserva cap  ressentiment: el fill ha ofès el pare i ha malgastat el que ell havia acumulat treballant molt durament. Es gairebé impossible per  nosaltres els éssers humans acceptar la seva rebuda. De fet, el fill gran no pot aceptar la bondat del pare.

En la  nostra vida de pecat, no estem sols. Som perdonats. Som estimats. I això és el que ens porta al penediment, a la voluntat de corregir-nos. Però hem de demanar la gràcia de Déu per proposar-nos les correccions adequades: no es tracta de triar sols la manera correcta. Demanem-la a Jesús. Preguem demanant voler acceptar plenament el que Déu ens ofereix amb tanta llibertat: el perdó. Molts de nosaltres pasem per la vida carregant  amb culpes que ens paralitzen. Déu ens demana que caminem en  el seu Amor i que experimentem la llibertat que ens ofereix.

Textos:

Lluc 15: 11-32. Aquest fill meu era mort i ha tornat a la vida, estava perdut l’he retrobat.

Lluc 5: 17-26. En veure Jesús la fe que tenia li va dir: “Home,  els teus pecats et són perdonats.”

Joan 8: 2-11. I Jesús va dir : “Tampoc jo et condemno. Vés, i no pequis més.”

Romans 5: 1-8. Déu mostra  el seu amor per  nosaltres en què essent encara pecadors, Crist va morir per nosaltres.

Col·loqui final: Parlant amb Jesús com un amic ho fa amb unaltre, experimentar amb creixent afecte la meravella d’estar viu en aquest moment, de sentir-se viu en un món  cridat a  salvar-se en l’Amor de Déu. En  contemplar la creació i la història, després de meditar sobre la destrucció del pecat, parlar amb Jesús sobre la gràcia del perdó rebuda. És un col·loqui de misericòrdia, raonant i donant gràcies a Déu nostre Senyor perquè ens  ha donat vida fins ara, proposant-nos esmena d’ara endavant amb la seva gràcia. Acabar amb  un sincer Parenostre.

Etapa 9

Pistas Ignacianas - Etapa 9. Logroño – Alcanadre (30,6 km)

Anotacions: avui entrem en la “Segona Setmana” dels Exercicis Espirituals (EE). L’entrada principal és a través d’una meditació que ens convida a sentir la crida de Crist Rei a seguir-lo. Com que estem caminant per una ciutat, podem veure les meravelles d’un “regnat terrenal” i imaginar el Regne de Déu. Avui meditem sobre quina és l’orientació de la nostra vida: caminem amb Jesús o darrere d’altres senyors?

Petició: amb totes les meves limitacions i sentint l’amor del Pare en mi, demano la gràcia de sentir-me cridat personalment a caminar al costat de Jesús, com a company i col·laborador seu.

Reflexions: la consciència profunda de l’amor misericordiós de Déu (la gràcia que ahir vam demanar) sovint porta a un desig de respondre a aquest amor. Avui comencem a meditar la invitació de Jesús a caminar al seu costat. En els EE, Ignasi situa la meditació de la crida de Déu a col·laborar amb Jesús, just després de les meditacions que toquen el nostre pecat humà; la juxtaposició és important: Déu ens crida a treballar al seu costat, després de conèixe’ns i estimar-nos tal com som. Som cridats com a pecadors estimats, de la mateixa manera que ho expressa Pau, després d’haver demanat al Senyor reconciliar-se amb ell: «En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder». Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist” (2 Cor 12,9). Tot i ser pecadors, ens sentim avui cridats a treballar en aquest món tocat pel pecat, i treballar per la pau i la justícia, amb l’amor misericordiós que hem rebut. Creiem en un Déu que és Justícia, perquè Ell és Amor. El camí cap a la justícia en el nostre món  i el camí de la fe són camins inseparables. La fe i la justícia són inseparables en l’Evangeli. Som profundament conscients de la freqüència i gravetat amb què hem pecat contra l’Evangeli, no obstant això, és la nostra ambició  proclamar-ho dignament, és a dir, en amor, en pobresa i en humilitat. Això és el que va dir la Congregació General 32 dels jesuïtes.

En la seva famosa meditació anomenada “La crida del Rei eternal”, Ignasi imagina com seria de convincent la crida d’un rei veritablement digne, algú que treballi en el nostre món guiat només per la fe i la justícia. Després d’aquesta consideració, ens dirigim a Jesús, la crida del qual és encara més valuosa perquè Crist nostre Senyor, el Rei etern, crida cada persona en particular, i diu: “La meva voluntat és conquerir el millor de tot el món i construir el Regne de l’Amor Etern”. Ignasi veu que tot aquell que vulgui anar amb Crist haurà de treballar amb Ell, de tal manera que, seguint-lo en el dolor, se’l pugui seguir també en la glòria d’aquest Regne.

La crida del Rei és la crida a fer-li companyia, per a aprendre més a prop d’Ell, per a experimentar el seu afecte i per estar units a Ell en el servei del seu poble. I aquest Rei ve a nosaltres com un de nosaltres, totalment disposat a compartir la nostra sort. Avui ens centrem en la meravella de ser cridats i en la naturalesa amorosa de la convocatòria; demà podrem començar a centrar-nos en la resposta a aquesta crida.

Textos:

Salm 102. El Senyor és compassiu i benigne.

Lluc 5,27-32. Segueix-me

Miquees 5,1-4 Un poderós rei vindrà a alliberar el seu ramat amb el poder de Jahvé.

Col·loqui final: com un amic parla amb un altre, així ho fem amb Jesús. Recollim les reflexions i emocions de la meditació sobre el Regne i el valor del seguiment. Parlem amb Jesús i, si així ho sentim, li demanem que ens aculli en el seu caminar.

Logroño – Alcanadre

Pistas Ignacianas - Etapa 9. Logroño – Alcanadre (30,6 km)

Anotacions: avui entrem en la “Segona Setmana” dels Exercicis Espirituals (EE). L’entrada principal és a través d’una meditació que ens convida a sentir la crida de Crist Rei a seguir-lo. Com que estem caminant per una ciutat, podem veure les meravelles d’un “regnat terrenal” i imaginar el Regne de Déu. Avui meditem sobre quina és l’orientació de la nostra vida: caminem amb Jesús o darrere d’altres senyors?

Petició: amb totes les meves limitacions i sentint l’amor del Pare en mi, demano la gràcia de sentir-me cridat personalment a caminar al costat de Jesús, com a company i col·laborador seu.

Reflexions: la consciència profunda de l’amor misericordiós de Déu (la gràcia que ahir vam demanar) sovint porta a un desig de respondre a aquest amor. Avui comencem a meditar la invitació de Jesús a caminar al seu costat. En els EE, Ignasi situa la meditació de la crida de Déu a col·laborar amb Jesús, just després de les meditacions que toquen el nostre pecat humà; la juxtaposició és important: Déu ens crida a treballar al seu costat, després de conèixe’ns i estimar-nos tal com som. Som cridats com a pecadors estimats, de la mateixa manera que ho expressa Pau, després d’haver demanat al Senyor reconciliar-se amb ell: «En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder». Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist” (2 Cor 12,9). Tot i ser pecadors, ens sentim avui cridats a treballar en aquest món tocat pel pecat, i treballar per la pau i la justícia, amb l’amor misericordiós que hem rebut. Creiem en un Déu que és Justícia, perquè Ell és Amor. El camí cap a la justícia en el nostre món  i el camí de la fe són camins inseparables. La fe i la justícia són inseparables en l’Evangeli. Som profundament conscients de la freqüència i gravetat amb què hem pecat contra l’Evangeli, no obstant això, és la nostra ambició  proclamar-ho dignament, és a dir, en amor, en pobresa i en humilitat. Això és el que va dir la Congregació General 32 dels jesuïtes.

En la seva famosa meditació anomenada “La crida del Rei eternal”, Ignasi imagina com seria de convincent la crida d’un rei veritablement digne, algú que treballi en el nostre món guiat només per la fe i la justícia. Després d’aquesta consideració, ens dirigim a Jesús, la crida del qual és encara més valuosa perquè Crist nostre Senyor, el Rei etern, crida cada persona en particular, i diu: “La meva voluntat és conquerir el millor de tot el món i construir el Regne de l’Amor Etern”. Ignasi veu que tot aquell que vulgui anar amb Crist haurà de treballar amb Ell, de tal manera que, seguint-lo en el dolor, se’l pugui seguir també en la glòria d’aquest Regne.

La crida del Rei és la crida a fer-li companyia, per a aprendre més a prop d’Ell, per a experimentar el seu afecte i per estar units a Ell en el servei del seu poble. I aquest Rei ve a nosaltres com un de nosaltres, totalment disposat a compartir la nostra sort. Avui ens centrem en la meravella de ser cridats i en la naturalesa amorosa de la convocatòria; demà podrem començar a centrar-nos en la resposta a aquesta crida.

Textos:

Salm 102. El Senyor és compassiu i benigne.

Lluc 5,27-32. Segueix-me

Miquees 5,1-4 Un poderós rei vindrà a alliberar el seu ramat amb el poder de Jahvé.

Col·loqui final: com un amic parla amb un altre, així ho fem amb Jesús. Recollim les reflexions i emocions de la meditació sobre el Regne i el valor del seguiment. Parlem amb Jesús i, si així ho sentim, li demanem que ens aculli en el seu caminar.

Pistas Ignacianas - Etapa 9. Logroño – Alcanadre (30,6 km)

Anotacions: avui entrem en la “Segona Setmana” dels Exercicis Espirituals (EE). L’entrada principal és a través d’una meditació que ens convida a sentir la crida de Crist Rei a seguir-lo. Com que estem caminant per una ciutat, podem veure les meravelles d’un “regnat terrenal” i imaginar el Regne de Déu. Avui meditem sobre quina és l’orientació de la nostra vida: caminem amb Jesús o darrere d’altres senyors?

Petició: amb totes les meves limitacions i sentint l’amor del Pare en mi, demano la gràcia de sentir-me cridat personalment a caminar al costat de Jesús, com a company i col·laborador seu.

Reflexions: la consciència profunda de l’amor misericordiós de Déu (la gràcia que ahir vam demanar) sovint porta a un desig de respondre a aquest amor. Avui comencem a meditar la invitació de Jesús a caminar al seu costat. En els EE, Ignasi situa la meditació de la crida de Déu a col·laborar amb Jesús, just després de les meditacions que toquen el nostre pecat humà; la juxtaposició és important: Déu ens crida a treballar al seu costat, després de conèixe’ns i estimar-nos tal com som. Som cridats com a pecadors estimats, de la mateixa manera que ho expressa Pau, després d’haver demanat al Senyor reconciliar-se amb ell: «En tens prou amb la meva gràcia. En la teva feblesa actua el meu poder». Per això em gloriaré sobretot de les meves febleses, perquè reposi sobre meu el poder del Crist” (2 Cor 12,9). Tot i ser pecadors, ens sentim avui cridats a treballar en aquest món tocat pel pecat, i treballar per la pau i la justícia, amb l’amor misericordiós que hem rebut. Creiem en un Déu que és Justícia, perquè Ell és Amor. El camí cap a la justícia en el nostre món  i el camí de la fe són camins inseparables. La fe i la justícia són inseparables en l’Evangeli. Som profundament conscients de la freqüència i gravetat amb què hem pecat contra l’Evangeli, no obstant això, és la nostra ambició  proclamar-ho dignament, és a dir, en amor, en pobresa i en humilitat. Això és el que va dir la Congregació General 32 dels jesuïtes.

En la seva famosa meditació anomenada “La crida del Rei eternal”, Ignasi imagina com seria de convincent la crida d’un rei veritablement digne, algú que treballi en el nostre món guiat només per la fe i la justícia. Després d’aquesta consideració, ens dirigim a Jesús, la crida del qual és encara més valuosa perquè Crist nostre Senyor, el Rei etern, crida cada persona en particular, i diu: “La meva voluntat és conquerir el millor de tot el món i construir el Regne de l’Amor Etern”. Ignasi veu que tot aquell que vulgui anar amb Crist haurà de treballar amb Ell, de tal manera que, seguint-lo en el dolor, se’l pugui seguir també en la glòria d’aquest Regne.

La crida del Rei és la crida a fer-li companyia, per a aprendre més a prop d’Ell, per a experimentar el seu afecte i per estar units a Ell en el servei del seu poble. I aquest Rei ve a nosaltres com un de nosaltres, totalment disposat a compartir la nostra sort. Avui ens centrem en la meravella de ser cridats i en la naturalesa amorosa de la convocatòria; demà podrem començar a centrar-nos en la resposta a aquesta crida.

Textos:

Salm 102. El Senyor és compassiu i benigne.

Lluc 5,27-32. Segueix-me

Miquees 5,1-4 Un poderós rei vindrà a alliberar el seu ramat amb el poder de Jahvé.

Col·loqui final: com un amic parla amb un altre, així ho fem amb Jesús. Recollim les reflexions i emocions de la meditació sobre el Regne i el valor del seguiment. Parlem amb Jesús i, si així ho sentim, li demanem que ens aculli en el seu caminar.

Etapa 10

Pistas Ignacianas - Etapa 10. Alcanadre – Calahorra (21,5 km)

Anotacions: no oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència. Aquesta “segona setmana” de pelegrinatge interior es caracteritza per la intimitat: volem conèixer millor nostre Senyor i Rei, per seguir-lo més de prop. La intimitat és imperativa! Intentem de trobar aquesta gràcia de la intimitat amb Jesucrist.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i que només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha convertit en un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar la salvació a la humanitat.

Reflexions: el company/a de Jesús creix en la consciència d’allò que el Rei és, perquè s’implica, sap quins són els seus enemics i quines les seves aspiracions i projectes. Un/a creix en la intimitat en experimentar la presència amorosa d’aquest Rei que crida, ensenya, cura, desafia, accepta i alimenta els seus seguidors tal com són. El company/a de Jesús, el Rei, anhela passar amb Ell tots els mals, els abusos i la pobresa, si és això el que cal per a la comunió íntima amb Ell. El company/a sap que mai està sol en la tasca. Es troba en constant comunió amb el Rei en el treball, la pregària i el descans. El seguidor/a de les accions del Rei entra totalment en la seva missió: portar la bona notícia de la salvació, l’alliberament, la justícia i la pau a tots els pobles. Prenem consciència que la crida de Jesús és tan forta que ningú no pot predir on ens portarà el pelegrinatge de la vida: els canvis en la carrera i les relacions, les morts inesperades o la fortuna inesperada. No sabem gaire més del nostre camí al costat de Jesús d’allò que sabem en referència a qui ens trobarem al final de l’etapa d’avui. Per tant, se’ns convida a unir-nos a Jesús amb generositat i fe.

Aquesta gran generositat i la relació d’unió íntima són també el desig profund de Déu cap a la humanitat. Déu mira la humanitat i sent per ella desig. L’encarnació és la resposta a aquest desig de Déu d’intimitat generosa. Ignasi ens convida a contemplar la Santíssima Trinitat, que mira la humanitat, i compartir així la seva visió: “Veure les persones de la faç de la terra, en tanta diversitat, tant en llur manera de vestir com en els gestos, uns blancs i altres negres, uns en pau i altres en guerra, uns plorant i altres rient, uns sans i altres malalts, uns naixent i altres morint, etc.” [106]. Després, veuré i consideraré les tres Persones Santes, assegudes en el tron reial de la seva Divina Majestat. Miren la rodonesa de la terra, i veuen la ceguesa enorme de tots els pobles, i com estan sofrint i morint en l’absurd del pecat… “Escoltar el que diuen les persones divines, a saber: fem redempció del llinatge humà, etc.”.

Hem reflexionat sobre la realitat del pecat i la rebel·lió contra el pla de Déu. Ara reflexionem sobre la lliure i compassiva elecció de Déu respecte a aquest món pecador: Jesús vindrà a la nostra història humana per a mostrar-nos una nova manera de ser, redimir-nos i omplir d’amor el nostre cor de pedra.

Textos:

Lluc 1,26-38. Déu ens convida a col·laborar com Maria en el misteri de l’Encarnació. Tot i poder dir “no”, Maria va dir lliurement “sí”. Sentim l’esperança i la meravella present en l’escena: tot és possible per a Déu, Elisabet va pensar que era estèril i ja està en el més set d’embaràs, perquè res és impossible a Déu. Si Déu pot portar a terme això en el món, què és el que Déu pot fer?

Filipencs 2,5-11. Em situo en la imatge de la presència de la Trinitat, que determinen que el Fill sigui un de nosaltres, i en contemplar Jesús present en el ventre de Maria, aquest antic himne expressa el misteri meravellós de Déu que el ser infinit es fa finit, l’esperit il·limitat i pur en ésser humà encarnat.

Joan 1,1-14. Preguem amb el pròleg de l’Evangeli de Joan i deixem que Déu ens ompli d’admiració i sorpresa davant el do de si mateix per a mi i per a tot el seu poble.

Lluc 1,39-55. Contemplant la visita de Maria a Isabel intentem d’estar alerta al drama humà i diví que suposa la trobada. Estiguem particularment atents a Jesús, present ja en el ventre de Maria. La humanitat en Joan Baptista dóna la benvinguda a Jesús el Fill de Déu.

Col·loqui final: fer un resum d’allò que s’ha meditat durant la pregària, parlant amb Jesús com un amic parla amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts que han sortit durant aquest tros de camí. Acabar amb el Parenostre.

Alcanadre – Calahorra

Pistas Ignacianas - Etapa 10. Alcanadre – Calahorra (21,5 km)

Anotacions: no oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència. Aquesta “segona setmana” de pelegrinatge interior es caracteritza per la intimitat: volem conèixer millor nostre Senyor i Rei, per seguir-lo més de prop. La intimitat és imperativa! Intentem de trobar aquesta gràcia de la intimitat amb Jesucrist.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i que només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha convertit en un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar la salvació a la humanitat.

Reflexions: el company/a de Jesús creix en la consciència d’allò que el Rei és, perquè s’implica, sap quins són els seus enemics i quines les seves aspiracions i projectes. Un/a creix en la intimitat en experimentar la presència amorosa d’aquest Rei que crida, ensenya, cura, desafia, accepta i alimenta els seus seguidors tal com són. El company/a de Jesús, el Rei, anhela passar amb Ell tots els mals, els abusos i la pobresa, si és això el que cal per a la comunió íntima amb Ell. El company/a sap que mai està sol en la tasca. Es troba en constant comunió amb el Rei en el treball, la pregària i el descans. El seguidor/a de les accions del Rei entra totalment en la seva missió: portar la bona notícia de la salvació, l’alliberament, la justícia i la pau a tots els pobles. Prenem consciència que la crida de Jesús és tan forta que ningú no pot predir on ens portarà el pelegrinatge de la vida: els canvis en la carrera i les relacions, les morts inesperades o la fortuna inesperada. No sabem gaire més del nostre camí al costat de Jesús d’allò que sabem en referència a qui ens trobarem al final de l’etapa d’avui. Per tant, se’ns convida a unir-nos a Jesús amb generositat i fe.

Aquesta gran generositat i la relació d’unió íntima són també el desig profund de Déu cap a la humanitat. Déu mira la humanitat i sent per ella desig. L’encarnació és la resposta a aquest desig de Déu d’intimitat generosa. Ignasi ens convida a contemplar la Santíssima Trinitat, que mira la humanitat, i compartir així la seva visió: “Veure les persones de la faç de la terra, en tanta diversitat, tant en llur manera de vestir com en els gestos, uns blancs i altres negres, uns en pau i altres en guerra, uns plorant i altres rient, uns sans i altres malalts, uns naixent i altres morint, etc.” [106]. Després, veuré i consideraré les tres Persones Santes, assegudes en el tron reial de la seva Divina Majestat. Miren la rodonesa de la terra, i veuen la ceguesa enorme de tots els pobles, i com estan sofrint i morint en l’absurd del pecat… “Escoltar el que diuen les persones divines, a saber: fem redempció del llinatge humà, etc.”.

Hem reflexionat sobre la realitat del pecat i la rebel·lió contra el pla de Déu. Ara reflexionem sobre la lliure i compassiva elecció de Déu respecte a aquest món pecador: Jesús vindrà a la nostra història humana per a mostrar-nos una nova manera de ser, redimir-nos i omplir d’amor el nostre cor de pedra.

Textos:

Lluc 1,26-38. Déu ens convida a col·laborar com Maria en el misteri de l’Encarnació. Tot i poder dir “no”, Maria va dir lliurement “sí”. Sentim l’esperança i la meravella present en l’escena: tot és possible per a Déu, Elisabet va pensar que era estèril i ja està en el més set d’embaràs, perquè res és impossible a Déu. Si Déu pot portar a terme això en el món, què és el que Déu pot fer?

Filipencs 2,5-11. Em situo en la imatge de la presència de la Trinitat, que determinen que el Fill sigui un de nosaltres, i en contemplar Jesús present en el ventre de Maria, aquest antic himne expressa el misteri meravellós de Déu que el ser infinit es fa finit, l’esperit il·limitat i pur en ésser humà encarnat.

Joan 1,1-14. Preguem amb el pròleg de l’Evangeli de Joan i deixem que Déu ens ompli d’admiració i sorpresa davant el do de si mateix per a mi i per a tot el seu poble.

Lluc 1,39-55. Contemplant la visita de Maria a Isabel intentem d’estar alerta al drama humà i diví que suposa la trobada. Estiguem particularment atents a Jesús, present ja en el ventre de Maria. La humanitat en Joan Baptista dóna la benvinguda a Jesús el Fill de Déu.

Col·loqui final: fer un resum d’allò que s’ha meditat durant la pregària, parlant amb Jesús com un amic parla amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts que han sortit durant aquest tros de camí. Acabar amb el Parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 10. Alcanadre – Calahorra (21,5 km)

Anotacions: no oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència. Aquesta “segona setmana” de pelegrinatge interior es caracteritza per la intimitat: volem conèixer millor nostre Senyor i Rei, per seguir-lo més de prop. La intimitat és imperativa! Intentem de trobar aquesta gràcia de la intimitat amb Jesucrist.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i que només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha convertit en un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar la salvació a la humanitat.

Reflexions: el company/a de Jesús creix en la consciència d’allò que el Rei és, perquè s’implica, sap quins són els seus enemics i quines les seves aspiracions i projectes. Un/a creix en la intimitat en experimentar la presència amorosa d’aquest Rei que crida, ensenya, cura, desafia, accepta i alimenta els seus seguidors tal com són. El company/a de Jesús, el Rei, anhela passar amb Ell tots els mals, els abusos i la pobresa, si és això el que cal per a la comunió íntima amb Ell. El company/a sap que mai està sol en la tasca. Es troba en constant comunió amb el Rei en el treball, la pregària i el descans. El seguidor/a de les accions del Rei entra totalment en la seva missió: portar la bona notícia de la salvació, l’alliberament, la justícia i la pau a tots els pobles. Prenem consciència que la crida de Jesús és tan forta que ningú no pot predir on ens portarà el pelegrinatge de la vida: els canvis en la carrera i les relacions, les morts inesperades o la fortuna inesperada. No sabem gaire més del nostre camí al costat de Jesús d’allò que sabem en referència a qui ens trobarem al final de l’etapa d’avui. Per tant, se’ns convida a unir-nos a Jesús amb generositat i fe.

Aquesta gran generositat i la relació d’unió íntima són també el desig profund de Déu cap a la humanitat. Déu mira la humanitat i sent per ella desig. L’encarnació és la resposta a aquest desig de Déu d’intimitat generosa. Ignasi ens convida a contemplar la Santíssima Trinitat, que mira la humanitat, i compartir així la seva visió: “Veure les persones de la faç de la terra, en tanta diversitat, tant en llur manera de vestir com en els gestos, uns blancs i altres negres, uns en pau i altres en guerra, uns plorant i altres rient, uns sans i altres malalts, uns naixent i altres morint, etc.” [106]. Després, veuré i consideraré les tres Persones Santes, assegudes en el tron reial de la seva Divina Majestat. Miren la rodonesa de la terra, i veuen la ceguesa enorme de tots els pobles, i com estan sofrint i morint en l’absurd del pecat… “Escoltar el que diuen les persones divines, a saber: fem redempció del llinatge humà, etc.”.

Hem reflexionat sobre la realitat del pecat i la rebel·lió contra el pla de Déu. Ara reflexionem sobre la lliure i compassiva elecció de Déu respecte a aquest món pecador: Jesús vindrà a la nostra història humana per a mostrar-nos una nova manera de ser, redimir-nos i omplir d’amor el nostre cor de pedra.

Textos:

Lluc 1,26-38. Déu ens convida a col·laborar com Maria en el misteri de l’Encarnació. Tot i poder dir “no”, Maria va dir lliurement “sí”. Sentim l’esperança i la meravella present en l’escena: tot és possible per a Déu, Elisabet va pensar que era estèril i ja està en el més set d’embaràs, perquè res és impossible a Déu. Si Déu pot portar a terme això en el món, què és el que Déu pot fer?

Filipencs 2,5-11. Em situo en la imatge de la presència de la Trinitat, que determinen que el Fill sigui un de nosaltres, i en contemplar Jesús present en el ventre de Maria, aquest antic himne expressa el misteri meravellós de Déu que el ser infinit es fa finit, l’esperit il·limitat i pur en ésser humà encarnat.

Joan 1,1-14. Preguem amb el pròleg de l’Evangeli de Joan i deixem que Déu ens ompli d’admiració i sorpresa davant el do de si mateix per a mi i per a tot el seu poble.

Lluc 1,39-55. Contemplant la visita de Maria a Isabel intentem d’estar alerta al drama humà i diví que suposa la trobada. Estiguem particularment atents a Jesús, present ja en el ventre de Maria. La humanitat en Joan Baptista dóna la benvinguda a Jesús el Fill de Déu.

Col·loqui final: fer un resum d’allò que s’ha meditat durant la pregària, parlant amb Jesús com un amic parla amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts que han sortit durant aquest tros de camí. Acabar amb el Parenostre.

Etapa 11

Pistas Ignacianas - Etapa 11. Calahorra – Alfaro (25,6 km)

Anotacions: l’objectiu d’aquestes meditacions no és el de recollir “fets” de Jesús, sinó “veure’l més clarament, estimar-lo més profundament, seguir-lo més de prop”. No oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència. En aquesta “segona setmana” Ignasi introdueix un altre tipus de pregària: la contemplació dels misteris de l’Evangeli.

La pregària contemplativa. Ignasi ens demana que ens “exercitem” en la pregària contemplativa, un tipus de pregària imaginativa on tots els nostres sentits estan involucrats. Aquí oferim una petita guia: “Llegim el text de la narració evangèlica i després el deixem a un costat. Comencem a poc a poc a repassar la narració, imaginant l’escena de la manera més completa que puguem. On s’esdevé? Observem totes les coses en i al voltant de l’escena. Qui hi ha? Qui és tota la gent que hi apareix? Quina temperatura fa? Fa fred o calor? Quines olors m’arriben? Llavors ens endinsem encara més en l’escena, convertint-nos en un personatge entre els altres. Imaginem que podríem ser un membre de la multitud o que podríem convertir-nos en un dels personatges principals de la història. Quan m’assegui, llavors deixaré que la narració avanci per on ella vulgui. Una vegada dins l’escena, les paraules i accions no són una repetició gravada del text. Dins l’escena, imaginem amb llibertat i anem allà on desitgem estar, rebent tot allò que la pregària ens vulgui revelar, allò que se’ns mostri en les paraules i els gestos dels personatges de la narració, o simplement podem parlar nosaltres, compartint l’experiència de la nostra pròpia reacció interior. Els detalls del text deixen de ser importants, perquè l’important és l’experiència de la narració, que ara mou el nostre cor. Finalment, acabem amb una pregària, parlant amb Nostre Senyor, de cor a cor, d’amic a amic, de la manera que s’escaigui, expressant la nostra gratitud per les gràcies que acabem de rebre.”

Avui comencem aquest tipus d’exercici amb la contemplació del misteri de l’encarnació. No ens decebem si trobem aquest tipus de pregària una mica difícil: se’ns demana pregar amb la nostra pròpia vida, cadascú té el seu propi camí davant Déu! Però Ignasi trobava aquest tipus de pregària molt útil, o sigui que intentem-ho!

Petició: demanem ser conscients del valor de l’encarnació a través de les persones i la resposta de Maria i Josep. La gràcia de creure i acceptar la notícia increïblement bona que Jesús està entre nosaltres i acceptar com això ens afecta. L’aprofundiment en l’estima de la meravella de Déu d’haver nascut en forma humana.

Reflexions: donem un enfocament actual al misteri de l’encarnació, intentant de fer-lo real en nosaltres. Les representacions del Nadal en les nostres esglésies ens mostren un Jesús angelical,  en un lloc pulcre, que somriu als seus pares i als pastors i reis. Però, la tradició ens diu que Jesús va nàixer després d’un viatge llarg i incòmode, en un lloc que devia estar bastant brut i deixat. Els seus pares, cansats pel viatge, probablement es van sentir abandonats i preocupats per haver de donar a llum en un lloc tan malsà i sense el suport de ningú de la família. El Príncep de la Pau es va fer present entre nosaltres, però no de la forma que nosaltres haguéssim imaginat. Jesús experimenta, des de bon principi, les dificultats de ser home. Nosaltres podem sentir també ara les tribulacions, pelegrins com som, viatgers com ho fou la família de Jesús. I si em perdo? I si alguna cosa no va bé? Hi haurà un allotjament adequat? Què passa si emmalalteixo? Multipliquem totes aquestes tribulacions nostres per cent, en un temps i en un lloc com en els que Jesús va venir al món. Ignasi ens convida a: “Veure les persones, a saber, veure nostra Senyora i Josep, i la serventa, i el nen Jesús després de ser nat, fent-me jo un pobret i indigne esclauet, mirant-los, contemplant-los i servint-los en llurs necessitats com si present m’hi trobés, amb tot acatament i referència possible…” [114] I després “mirar i considerar el que fan, així com és caminar i treballar, per tal que el Senyor sigui nat en summa pobresa, i, al cap de tants treballs, de fam, de set, de calor i de fred, d’injúries i afronts, per morir en creu, i tot això per mi…” [116].

Textos:

Mateu 1,18-25. Contemplant el misteri de l’encarnació, entrem en els sentiments de Josep i la seva lluita personal entre la llei i l’amor.

Lluc 2,1-20. Maria va donar a llum el seu fill primogènit, el va embolcallar i el va ajaçar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells en cap hostal. Amb pau interior, presents en el seu naixement, rebo Jesús amb alegria i gratitud com un do del Pare per a mi i per al seu poble.

Col·loqui final: “Finalment, acabem amb una pregària, parlant amb Nostre Senyor, de cor a cor, d’amic a amic, de qualsevol manera que se’ns ofereixi, expressant la nostra gratitud per tot allò que acabem de rebre”. I acabar amb un Parenostre.

Calahorra – Alfaro

Pistas Ignacianas - Etapa 11. Calahorra – Alfaro (25,6 km)

Anotacions: l’objectiu d’aquestes meditacions no és el de recollir “fets” de Jesús, sinó “veure’l més clarament, estimar-lo més profundament, seguir-lo més de prop”. No oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència. En aquesta “segona setmana” Ignasi introdueix un altre tipus de pregària: la contemplació dels misteris de l’Evangeli.

La pregària contemplativa. Ignasi ens demana que ens “exercitem” en la pregària contemplativa, un tipus de pregària imaginativa on tots els nostres sentits estan involucrats. Aquí oferim una petita guia: “Llegim el text de la narració evangèlica i després el deixem a un costat. Comencem a poc a poc a repassar la narració, imaginant l’escena de la manera més completa que puguem. On s’esdevé? Observem totes les coses en i al voltant de l’escena. Qui hi ha? Qui és tota la gent que hi apareix? Quina temperatura fa? Fa fred o calor? Quines olors m’arriben? Llavors ens endinsem encara més en l’escena, convertint-nos en un personatge entre els altres. Imaginem que podríem ser un membre de la multitud o que podríem convertir-nos en un dels personatges principals de la història. Quan m’assegui, llavors deixaré que la narració avanci per on ella vulgui. Una vegada dins l’escena, les paraules i accions no són una repetició gravada del text. Dins l’escena, imaginem amb llibertat i anem allà on desitgem estar, rebent tot allò que la pregària ens vulgui revelar, allò que se’ns mostri en les paraules i els gestos dels personatges de la narració, o simplement podem parlar nosaltres, compartint l’experiència de la nostra pròpia reacció interior. Els detalls del text deixen de ser importants, perquè l’important és l’experiència de la narració, que ara mou el nostre cor. Finalment, acabem amb una pregària, parlant amb Nostre Senyor, de cor a cor, d’amic a amic, de la manera que s’escaigui, expressant la nostra gratitud per les gràcies que acabem de rebre.”

Avui comencem aquest tipus d’exercici amb la contemplació del misteri de l’encarnació. No ens decebem si trobem aquest tipus de pregària una mica difícil: se’ns demana pregar amb la nostra pròpia vida, cadascú té el seu propi camí davant Déu! Però Ignasi trobava aquest tipus de pregària molt útil, o sigui que intentem-ho!

Petició: demanem ser conscients del valor de l’encarnació a través de les persones i la resposta de Maria i Josep. La gràcia de creure i acceptar la notícia increïblement bona que Jesús està entre nosaltres i acceptar com això ens afecta. L’aprofundiment en l’estima de la meravella de Déu d’haver nascut en forma humana.

Reflexions: donem un enfocament actual al misteri de l’encarnació, intentant de fer-lo real en nosaltres. Les representacions del Nadal en les nostres esglésies ens mostren un Jesús angelical,  en un lloc pulcre, que somriu als seus pares i als pastors i reis. Però, la tradició ens diu que Jesús va nàixer després d’un viatge llarg i incòmode, en un lloc que devia estar bastant brut i deixat. Els seus pares, cansats pel viatge, probablement es van sentir abandonats i preocupats per haver de donar a llum en un lloc tan malsà i sense el suport de ningú de la família. El Príncep de la Pau es va fer present entre nosaltres, però no de la forma que nosaltres haguéssim imaginat. Jesús experimenta, des de bon principi, les dificultats de ser home. Nosaltres podem sentir també ara les tribulacions, pelegrins com som, viatgers com ho fou la família de Jesús. I si em perdo? I si alguna cosa no va bé? Hi haurà un allotjament adequat? Què passa si emmalalteixo? Multipliquem totes aquestes tribulacions nostres per cent, en un temps i en un lloc com en els que Jesús va venir al món. Ignasi ens convida a: “Veure les persones, a saber, veure nostra Senyora i Josep, i la serventa, i el nen Jesús després de ser nat, fent-me jo un pobret i indigne esclauet, mirant-los, contemplant-los i servint-los en llurs necessitats com si present m’hi trobés, amb tot acatament i referència possible…” [114] I després “mirar i considerar el que fan, així com és caminar i treballar, per tal que el Senyor sigui nat en summa pobresa, i, al cap de tants treballs, de fam, de set, de calor i de fred, d’injúries i afronts, per morir en creu, i tot això per mi…” [116].

Textos:

Mateu 1,18-25. Contemplant el misteri de l’encarnació, entrem en els sentiments de Josep i la seva lluita personal entre la llei i l’amor.

Lluc 2,1-20. Maria va donar a llum el seu fill primogènit, el va embolcallar i el va ajaçar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells en cap hostal. Amb pau interior, presents en el seu naixement, rebo Jesús amb alegria i gratitud com un do del Pare per a mi i per al seu poble.

Col·loqui final: “Finalment, acabem amb una pregària, parlant amb Nostre Senyor, de cor a cor, d’amic a amic, de qualsevol manera que se’ns ofereixi, expressant la nostra gratitud per tot allò que acabem de rebre”. I acabar amb un Parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 11. Calahorra – Alfaro (25,6 km)

Anotacions: l’objectiu d’aquestes meditacions no és el de recollir “fets” de Jesús, sinó “veure’l més clarament, estimar-lo més profundament, seguir-lo més de prop”. No oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència. En aquesta “segona setmana” Ignasi introdueix un altre tipus de pregària: la contemplació dels misteris de l’Evangeli.

La pregària contemplativa. Ignasi ens demana que ens “exercitem” en la pregària contemplativa, un tipus de pregària imaginativa on tots els nostres sentits estan involucrats. Aquí oferim una petita guia: “Llegim el text de la narració evangèlica i després el deixem a un costat. Comencem a poc a poc a repassar la narració, imaginant l’escena de la manera més completa que puguem. On s’esdevé? Observem totes les coses en i al voltant de l’escena. Qui hi ha? Qui és tota la gent que hi apareix? Quina temperatura fa? Fa fred o calor? Quines olors m’arriben? Llavors ens endinsem encara més en l’escena, convertint-nos en un personatge entre els altres. Imaginem que podríem ser un membre de la multitud o que podríem convertir-nos en un dels personatges principals de la història. Quan m’assegui, llavors deixaré que la narració avanci per on ella vulgui. Una vegada dins l’escena, les paraules i accions no són una repetició gravada del text. Dins l’escena, imaginem amb llibertat i anem allà on desitgem estar, rebent tot allò que la pregària ens vulgui revelar, allò que se’ns mostri en les paraules i els gestos dels personatges de la narració, o simplement podem parlar nosaltres, compartint l’experiència de la nostra pròpia reacció interior. Els detalls del text deixen de ser importants, perquè l’important és l’experiència de la narració, que ara mou el nostre cor. Finalment, acabem amb una pregària, parlant amb Nostre Senyor, de cor a cor, d’amic a amic, de la manera que s’escaigui, expressant la nostra gratitud per les gràcies que acabem de rebre.”

Avui comencem aquest tipus d’exercici amb la contemplació del misteri de l’encarnació. No ens decebem si trobem aquest tipus de pregària una mica difícil: se’ns demana pregar amb la nostra pròpia vida, cadascú té el seu propi camí davant Déu! Però Ignasi trobava aquest tipus de pregària molt útil, o sigui que intentem-ho!

Petició: demanem ser conscients del valor de l’encarnació a través de les persones i la resposta de Maria i Josep. La gràcia de creure i acceptar la notícia increïblement bona que Jesús està entre nosaltres i acceptar com això ens afecta. L’aprofundiment en l’estima de la meravella de Déu d’haver nascut en forma humana.

Reflexions: donem un enfocament actual al misteri de l’encarnació, intentant de fer-lo real en nosaltres. Les representacions del Nadal en les nostres esglésies ens mostren un Jesús angelical,  en un lloc pulcre, que somriu als seus pares i als pastors i reis. Però, la tradició ens diu que Jesús va nàixer després d’un viatge llarg i incòmode, en un lloc que devia estar bastant brut i deixat. Els seus pares, cansats pel viatge, probablement es van sentir abandonats i preocupats per haver de donar a llum en un lloc tan malsà i sense el suport de ningú de la família. El Príncep de la Pau es va fer present entre nosaltres, però no de la forma que nosaltres haguéssim imaginat. Jesús experimenta, des de bon principi, les dificultats de ser home. Nosaltres podem sentir també ara les tribulacions, pelegrins com som, viatgers com ho fou la família de Jesús. I si em perdo? I si alguna cosa no va bé? Hi haurà un allotjament adequat? Què passa si emmalalteixo? Multipliquem totes aquestes tribulacions nostres per cent, en un temps i en un lloc com en els que Jesús va venir al món. Ignasi ens convida a: “Veure les persones, a saber, veure nostra Senyora i Josep, i la serventa, i el nen Jesús després de ser nat, fent-me jo un pobret i indigne esclauet, mirant-los, contemplant-los i servint-los en llurs necessitats com si present m’hi trobés, amb tot acatament i referència possible…” [114] I després “mirar i considerar el que fan, així com és caminar i treballar, per tal que el Senyor sigui nat en summa pobresa, i, al cap de tants treballs, de fam, de set, de calor i de fred, d’injúries i afronts, per morir en creu, i tot això per mi…” [116].

Textos:

Mateu 1,18-25. Contemplant el misteri de l’encarnació, entrem en els sentiments de Josep i la seva lluita personal entre la llei i l’amor.

Lluc 2,1-20. Maria va donar a llum el seu fill primogènit, el va embolcallar i el va ajaçar en un pessebre, perquè no hi havia lloc per a ells en cap hostal. Amb pau interior, presents en el seu naixement, rebo Jesús amb alegria i gratitud com un do del Pare per a mi i per al seu poble.

Col·loqui final: “Finalment, acabem amb una pregària, parlant amb Nostre Senyor, de cor a cor, d’amic a amic, de qualsevol manera que se’ns ofereixi, expressant la nostra gratitud per tot allò que acabem de rebre”. I acabar amb un Parenostre.

Etapa 12

Pistas Ignacianas - Etapa 12. Alfaro – Tudela (25,6 km)

Anotacions: recordem que l’objectiu d’aquestes meditacions de segona setmana és veure Jesús més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo més de prop. No oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha fet un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per a mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar la salvació a la humanitat.

Reflexions: En cap moment durant els primers trenta anys, Jesús va deixar el seu treball i la seva llar per a començar el seu ministeri públic. Intentem imaginar quins pensaments podien córrer pel seu cap durant aquells anys de la seva vida.

La vida pública de Jesús va començar amb un viatge, en una espècie de pelegrinatge. Va sortir de la seva casa a Natzaret i va caminar cap al riu Jordà, on va ser batejat per Joan Baptista. El ministeri de Joan havia consistit a exhortar els pecadors al penediment. Joan era conegut i respectat: sens dubte Jesús coneixia el seu missatge, com un profeta de Déu enviat al poble jueu. Jesús era conscient d’allò que feia. Ponderem el que significa que el missatge de Jesús, l’home sense pecat, decideixi començar el seu ministeri posant-se a la fila dels pecadors. El simbolisme d’aquesta acció recollida en els primers versos dels Evangelis ens evoca imatges riques d’un pelegrinatge interior cap a una nova forma de vida. El ministeri de Joan Baptista es va presentar amb unes paraules d’Isaïes: “Prepareu el camí al Senyor…”.

Joan exhorta els pecadors al penediment i a la “conversió”, paraula amb arrels que suggereixen un “gir”. Joan ens convida a girar-nos cap a una nova direcció i a seguir un nou camí a la vida. En algun moment, Jesús fa una elecció conscient i deliberada que el porta a començar el seu ministeri i a deixar la seva tranquil·la vida a Natzaret: imaginem el que podria haver-li passat pel cap, allò que ell veia al seu voltant i que li feu veure que era el moment oportú. Considerem també com decideix iniciar el seu ministeri, no amb un discurs o amb un miracle, sinó amb un pelegrinatge per a ser batejat per Joan. I considerem també l’experiència de Jesús al Jordà, el seu descobriment, el seu prendre consciència de la missió que el Pare li ha encomanat dur a la plenitud.

Podem demanar al Pare que ens posi amb Jesús, el seu Fill, en la cua de Joan el Baptista. Imaginem que som un dels seus companys i que estem just darrere seu, perquè vol que el coneguem millor, l’estimem més i així ser més fidels al seu servei a la humanitat. Intentem contemplar l’escena de l’evangeli. Què ens diu Joan?

Textos:

Romans 6,3-4. Crist va ressuscitar dels morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminarem en la vida nova.

Lluc 3,1-22. “Així, doncs, que hem de fer?”. En el moment del seu baptisme Déu confirma la filiació i la missió de Jesús.

Mateu 3:13-17. Jesús, després d’haver meditat en el seu cor el misteri de la paternitat de Déu i la missió que Ell li encomana, decideix abandonar Natzaret. Contemplem l’escena. Intentem d’estar presents al costat d’Ell i veure com arriba a aquesta decisió, la comparteix amb la seva mare, s’acomiada i deixa tot allò que l’ha configurat com a ésser humà adult i responsable. Caminem amb ell cap al riu Jordà i ens quedem a la vora del riu, contemplant el seu baptisme Què escoltem? Què hem d’entendre?

Col·loqui final: fer un resum d’allò que hem meditat en l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb ell sobre els punts trobats en aquesta estona que hem fet de camí. Acabar amb el Parenostre.

Alfaro – Tudela

Pistas Ignacianas - Etapa 12. Alfaro – Tudela (25,6 km)

Anotacions: recordem que l’objectiu d’aquestes meditacions de segona setmana és veure Jesús més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo més de prop. No oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha fet un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per a mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar la salvació a la humanitat.

Reflexions: En cap moment durant els primers trenta anys, Jesús va deixar el seu treball i la seva llar per a començar el seu ministeri públic. Intentem imaginar quins pensaments podien córrer pel seu cap durant aquells anys de la seva vida.

La vida pública de Jesús va començar amb un viatge, en una espècie de pelegrinatge. Va sortir de la seva casa a Natzaret i va caminar cap al riu Jordà, on va ser batejat per Joan Baptista. El ministeri de Joan havia consistit a exhortar els pecadors al penediment. Joan era conegut i respectat: sens dubte Jesús coneixia el seu missatge, com un profeta de Déu enviat al poble jueu. Jesús era conscient d’allò que feia. Ponderem el que significa que el missatge de Jesús, l’home sense pecat, decideixi començar el seu ministeri posant-se a la fila dels pecadors. El simbolisme d’aquesta acció recollida en els primers versos dels Evangelis ens evoca imatges riques d’un pelegrinatge interior cap a una nova forma de vida. El ministeri de Joan Baptista es va presentar amb unes paraules d’Isaïes: “Prepareu el camí al Senyor…”.

Joan exhorta els pecadors al penediment i a la “conversió”, paraula amb arrels que suggereixen un “gir”. Joan ens convida a girar-nos cap a una nova direcció i a seguir un nou camí a la vida. En algun moment, Jesús fa una elecció conscient i deliberada que el porta a començar el seu ministeri i a deixar la seva tranquil·la vida a Natzaret: imaginem el que podria haver-li passat pel cap, allò que ell veia al seu voltant i que li feu veure que era el moment oportú. Considerem també com decideix iniciar el seu ministeri, no amb un discurs o amb un miracle, sinó amb un pelegrinatge per a ser batejat per Joan. I considerem també l’experiència de Jesús al Jordà, el seu descobriment, el seu prendre consciència de la missió que el Pare li ha encomanat dur a la plenitud.

Podem demanar al Pare que ens posi amb Jesús, el seu Fill, en la cua de Joan el Baptista. Imaginem que som un dels seus companys i que estem just darrere seu, perquè vol que el coneguem millor, l’estimem més i així ser més fidels al seu servei a la humanitat. Intentem contemplar l’escena de l’evangeli. Què ens diu Joan?

Textos:

Romans 6,3-4. Crist va ressuscitar dels morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminarem en la vida nova.

Lluc 3,1-22. “Així, doncs, que hem de fer?”. En el moment del seu baptisme Déu confirma la filiació i la missió de Jesús.

Mateu 3:13-17. Jesús, després d’haver meditat en el seu cor el misteri de la paternitat de Déu i la missió que Ell li encomana, decideix abandonar Natzaret. Contemplem l’escena. Intentem d’estar presents al costat d’Ell i veure com arriba a aquesta decisió, la comparteix amb la seva mare, s’acomiada i deixa tot allò que l’ha configurat com a ésser humà adult i responsable. Caminem amb ell cap al riu Jordà i ens quedem a la vora del riu, contemplant el seu baptisme Què escoltem? Què hem d’entendre?

Col·loqui final: fer un resum d’allò que hem meditat en l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb ell sobre els punts trobats en aquesta estona que hem fet de camí. Acabar amb el Parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 12. Alfaro – Tudela (25,6 km)

Anotacions: recordem que l’objectiu d’aquestes meditacions de segona setmana és veure Jesús més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo més de prop. No oblidem la “pregària preparatòria”, que és el fruit final de tota l’experiència.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha fet un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per a mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar la salvació a la humanitat.

Reflexions: En cap moment durant els primers trenta anys, Jesús va deixar el seu treball i la seva llar per a començar el seu ministeri públic. Intentem imaginar quins pensaments podien córrer pel seu cap durant aquells anys de la seva vida.

La vida pública de Jesús va començar amb un viatge, en una espècie de pelegrinatge. Va sortir de la seva casa a Natzaret i va caminar cap al riu Jordà, on va ser batejat per Joan Baptista. El ministeri de Joan havia consistit a exhortar els pecadors al penediment. Joan era conegut i respectat: sens dubte Jesús coneixia el seu missatge, com un profeta de Déu enviat al poble jueu. Jesús era conscient d’allò que feia. Ponderem el que significa que el missatge de Jesús, l’home sense pecat, decideixi començar el seu ministeri posant-se a la fila dels pecadors. El simbolisme d’aquesta acció recollida en els primers versos dels Evangelis ens evoca imatges riques d’un pelegrinatge interior cap a una nova forma de vida. El ministeri de Joan Baptista es va presentar amb unes paraules d’Isaïes: “Prepareu el camí al Senyor…”.

Joan exhorta els pecadors al penediment i a la “conversió”, paraula amb arrels que suggereixen un “gir”. Joan ens convida a girar-nos cap a una nova direcció i a seguir un nou camí a la vida. En algun moment, Jesús fa una elecció conscient i deliberada que el porta a començar el seu ministeri i a deixar la seva tranquil·la vida a Natzaret: imaginem el que podria haver-li passat pel cap, allò que ell veia al seu voltant i que li feu veure que era el moment oportú. Considerem també com decideix iniciar el seu ministeri, no amb un discurs o amb un miracle, sinó amb un pelegrinatge per a ser batejat per Joan. I considerem també l’experiència de Jesús al Jordà, el seu descobriment, el seu prendre consciència de la missió que el Pare li ha encomanat dur a la plenitud.

Podem demanar al Pare que ens posi amb Jesús, el seu Fill, en la cua de Joan el Baptista. Imaginem que som un dels seus companys i que estem just darrere seu, perquè vol que el coneguem millor, l’estimem més i així ser més fidels al seu servei a la humanitat. Intentem contemplar l’escena de l’evangeli. Què ens diu Joan?

Textos:

Romans 6,3-4. Crist va ressuscitar dels morts per la glòria del Pare, així també nosaltres caminarem en la vida nova.

Lluc 3,1-22. “Així, doncs, que hem de fer?”. En el moment del seu baptisme Déu confirma la filiació i la missió de Jesús.

Mateu 3:13-17. Jesús, després d’haver meditat en el seu cor el misteri de la paternitat de Déu i la missió que Ell li encomana, decideix abandonar Natzaret. Contemplem l’escena. Intentem d’estar presents al costat d’Ell i veure com arriba a aquesta decisió, la comparteix amb la seva mare, s’acomiada i deixa tot allò que l’ha configurat com a ésser humà adult i responsable. Caminem amb ell cap al riu Jordà i ens quedem a la vora del riu, contemplant el seu baptisme Què escoltem? Què hem d’entendre?

Col·loqui final: fer un resum d’allò que hem meditat en l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb ell sobre els punts trobats en aquesta estona que hem fet de camí. Acabar amb el Parenostre.

Etapa 13

Pistas Ignacianas - Etapa 13. Tudela – Gallur (39,3 km)

Anotacions: seguim constants en “l’oració preparatòria”. Avui entrem en una consideració molt típica dels Exercicis Espirituals: la meditació de Banderes [136-148]. Sant Ignasi ens ofereix un exercici de contrast per a poder veure cap a on es decanta la nostra vida en aquest seguiment de Jesús. Durant el dia podem anar considerant i demanant obtenir la gràcia d’aquest exercici i sentir que Jesús ens vol fent camí amb Ell. El “Triple Col·loqui” que apunta Sant Ignasi en els exercicis pot ser fet tal com està al llibre o bé adaptant-lo a la manera com ens digui el cor, segons la disposició del pelegrinatge que estem fent.

Petició: com a amic de Jesús, li demano a Déu que em concedeixi el do de ser capaç de reconèixer els enganys del mal i poder així protegir-me’n, i li demano també un veritable coneixement de Jesucrist, el meu veritable líder i Senyor, i la gràcia d’imitar-lo.

Reflexions: durant els propers dies reflexionarem sobre el ministeri terrenal de Jesús, la seva manera de viure i treballar els valors del Regne. Avui ens apropem a una meditació molt coneguda com la de les “dues banderes”. Podem imaginar Jesús preparant-se a emprendre el seu propi viatge, aturat en una cruïlla crítica en el camí. Jesús no té dubtes de quina direcció seguirà, i ens demana que ens unim a Ell. Els valors de Jesús “el Camí” ens conviden a la senzillesa (fins i tot la pobresa), cosa que porta moltes vegades al descrèdit i a la humilitat. En altres paraules, viure com ho fan les persones que comparteixen la seva vida amb Déu i ho esperen tot d’Ell en confiança. L’altre “camí” és l’elecció del món de riqueses, que segueix amb més honors i amb un orgull ben inflat: en altres paraules, posseir les coses i buscar només el prestigi que ens faci sentir i ser importants en el món, i així convertir-nos en els deus de la nostra pròpia vida. A l’inici d’aquest pelegrinatge espiritual, Ignasi ens convida a prendre una decisió bàsica: ser fidels al nostre Principi i Fonament. Ara no toca fer una nova elecció, sinó més aviat un recordatori: podem tenir una visió més clara del camí de Jesús, i posem a prova el nostre desig, elegint un camí que és fonamentalment diferent als camins del món. Qui som: som les nostres possessions i la nostra reputació? O ens sentim criatures estimades de Déu? Per què som importants: per allò que els altres saben de nosaltres? O perquè Déu ens ha elegit? Jesús ens convida a alleugerir la nostra càrrega, a ser capaços de caminar al seu costat lliurement en aquest pelegrinatge espiritual a través de la vida.

El propòsit d’aquesta meditació és prendre consciència de les “estratègies” de Jesús i del mal, perquè puguem discernir amb precisió aquests “esperits” que experimentem amb freqüència a l’hora de prendre decisions: cap a on vaig? Amb Jesús? Com diu Ignasi: “En el primer exercici següent veurem la intenció de Crist nostre Senyor i, al contrari, la de l’enemic de la natura humana…”; “imaginar com si s’assegués el cabdill de tots els enemics en aquell gran camp de Babilònia…”; “considerar com fa crida d’innombrables dimonis…”; “i com els amonesta per tirar filats i cadenes, que primer hagin de temptar la cobdícia de riqueses, com sol fer-ho en la majoria per tal que més fàcilment arribin a va honor del món, i després a crescuda supèrbia”. A partir d’aquí els desastres al món tenen lloc segur.

Però, al mateix temps, posar la mirada de la imaginació en el líder suprem i veritable, que és Crist que també reuneix els seus: “i els envia per tot el món…”; “encomanant-los que vulguin ajudar tothom a portar-los a summa pobresa espiritual i, si sa divina majestat n’és servida i els vol elegir, no menys a la pobresa actual; segon, a desig d’oprobis i menyspreus, perquè d’aquestes dues coses se’n segueix la humilitat…”. I d’aquí s’indueixin a totes les altres virtuts… Hem de considerar aquestes dues banderes i fer una elecció des del cor: he d’anar on Jesús? Ho sento veritablement així? Ho desitjo?

Textos:

Timoteu 6,6-10. Aquells que només desitgin enriquir-se cauen en la temptació, en una trampa, en moltes cobdícies sense cap ni peus que enfonsen els homes en la ruïna i la destrucció.

Gal·lates 5,16-25. Prego poder saber el que és estar “amb” i “sense” l’Esperit.

Efesis 6,10-20. La guerra espiritual

Un Triple Col·loqui final: “Primer un col·loqui a nostra Senyora, perquè m’aconsegueixi gràcia del seu Fill i Senyor, per tal que jo sigui rebut sota la seva bandera, i primer en summa pobresa espiritual, i si sa divina majestat n’és servida i em vol elegir i rebre, no menys en la pobresa actual; segon, a passar oprobis i injúries per més imitar-lo en elles, segons que les pugui passar sense pecat de cap persona ni desplaer de sa divina majestat, i amb això una avemaria. Segon col·loqui. Demanar el mateix al Fill, per tal que m’ho aconsegueixi del Pare, i amb això dir “Ànima de Crist”. Tercer col·loqui. Demanar el mateix al Pare, per tal que ell m’ho concedeixi, i dir un parenostre”.

Pregària de l’Ànima de Crist. És una pregària que té el seu origen al s. XIV. Encara avui és àmpliament utilitzada després de rebre el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist en el moment de la Comunió. Certament, sant Ignasi va pregar amb ella molt sovint i per això la recull en els seus Exercicis Espirituals.

Ànima de Crist, santifiqueu-me.
Cos de Crist, salveu-me.
Sang de Crist, embriagueu-me.
Aigua del costat de Crist, renteu-me.
Passió de Crist, conforteu-me.
O bon Jesús, oïu-me!
Dins les vostres ferides, amagueu-me.
No permeteu que em separi de Vós.
De l’enemic maligne, defenseu-me.
A l’hora de la mort, crideu-me.
I feu-me anar a Vós
perquè amb els vostres sants us lloï
pels segles dels segles. Amén.

Tudela – Gallur

Pistas Ignacianas - Etapa 13. Tudela – Gallur (39,3 km)

Anotacions: seguim constants en “l’oració preparatòria”. Avui entrem en una consideració molt típica dels Exercicis Espirituals: la meditació de Banderes [136-148]. Sant Ignasi ens ofereix un exercici de contrast per a poder veure cap a on es decanta la nostra vida en aquest seguiment de Jesús. Durant el dia podem anar considerant i demanant obtenir la gràcia d’aquest exercici i sentir que Jesús ens vol fent camí amb Ell. El “Triple Col·loqui” que apunta Sant Ignasi en els exercicis pot ser fet tal com està al llibre o bé adaptant-lo a la manera com ens digui el cor, segons la disposició del pelegrinatge que estem fent.

Petició: com a amic de Jesús, li demano a Déu que em concedeixi el do de ser capaç de reconèixer els enganys del mal i poder així protegir-me’n, i li demano també un veritable coneixement de Jesucrist, el meu veritable líder i Senyor, i la gràcia d’imitar-lo.

Reflexions: durant els propers dies reflexionarem sobre el ministeri terrenal de Jesús, la seva manera de viure i treballar els valors del Regne. Avui ens apropem a una meditació molt coneguda com la de les “dues banderes”. Podem imaginar Jesús preparant-se a emprendre el seu propi viatge, aturat en una cruïlla crítica en el camí. Jesús no té dubtes de quina direcció seguirà, i ens demana que ens unim a Ell. Els valors de Jesús “el Camí” ens conviden a la senzillesa (fins i tot la pobresa), cosa que porta moltes vegades al descrèdit i a la humilitat. En altres paraules, viure com ho fan les persones que comparteixen la seva vida amb Déu i ho esperen tot d’Ell en confiança. L’altre “camí” és l’elecció del món de riqueses, que segueix amb més honors i amb un orgull ben inflat: en altres paraules, posseir les coses i buscar només el prestigi que ens faci sentir i ser importants en el món, i així convertir-nos en els deus de la nostra pròpia vida. A l’inici d’aquest pelegrinatge espiritual, Ignasi ens convida a prendre una decisió bàsica: ser fidels al nostre Principi i Fonament. Ara no toca fer una nova elecció, sinó més aviat un recordatori: podem tenir una visió més clara del camí de Jesús, i posem a prova el nostre desig, elegint un camí que és fonamentalment diferent als camins del món. Qui som: som les nostres possessions i la nostra reputació? O ens sentim criatures estimades de Déu? Per què som importants: per allò que els altres saben de nosaltres? O perquè Déu ens ha elegit? Jesús ens convida a alleugerir la nostra càrrega, a ser capaços de caminar al seu costat lliurement en aquest pelegrinatge espiritual a través de la vida.

El propòsit d’aquesta meditació és prendre consciència de les “estratègies” de Jesús i del mal, perquè puguem discernir amb precisió aquests “esperits” que experimentem amb freqüència a l’hora de prendre decisions: cap a on vaig? Amb Jesús? Com diu Ignasi: “En el primer exercici següent veurem la intenció de Crist nostre Senyor i, al contrari, la de l’enemic de la natura humana…”; “imaginar com si s’assegués el cabdill de tots els enemics en aquell gran camp de Babilònia…”; “considerar com fa crida d’innombrables dimonis…”; “i com els amonesta per tirar filats i cadenes, que primer hagin de temptar la cobdícia de riqueses, com sol fer-ho en la majoria per tal que més fàcilment arribin a va honor del món, i després a crescuda supèrbia”. A partir d’aquí els desastres al món tenen lloc segur.

Però, al mateix temps, posar la mirada de la imaginació en el líder suprem i veritable, que és Crist que també reuneix els seus: “i els envia per tot el món…”; “encomanant-los que vulguin ajudar tothom a portar-los a summa pobresa espiritual i, si sa divina majestat n’és servida i els vol elegir, no menys a la pobresa actual; segon, a desig d’oprobis i menyspreus, perquè d’aquestes dues coses se’n segueix la humilitat…”. I d’aquí s’indueixin a totes les altres virtuts… Hem de considerar aquestes dues banderes i fer una elecció des del cor: he d’anar on Jesús? Ho sento veritablement així? Ho desitjo?

Textos:

Timoteu 6,6-10. Aquells que només desitgin enriquir-se cauen en la temptació, en una trampa, en moltes cobdícies sense cap ni peus que enfonsen els homes en la ruïna i la destrucció.

Gal·lates 5,16-25. Prego poder saber el que és estar “amb” i “sense” l’Esperit.

Efesis 6,10-20. La guerra espiritual

Un Triple Col·loqui final: “Primer un col·loqui a nostra Senyora, perquè m’aconsegueixi gràcia del seu Fill i Senyor, per tal que jo sigui rebut sota la seva bandera, i primer en summa pobresa espiritual, i si sa divina majestat n’és servida i em vol elegir i rebre, no menys en la pobresa actual; segon, a passar oprobis i injúries per més imitar-lo en elles, segons que les pugui passar sense pecat de cap persona ni desplaer de sa divina majestat, i amb això una avemaria. Segon col·loqui. Demanar el mateix al Fill, per tal que m’ho aconsegueixi del Pare, i amb això dir “Ànima de Crist”. Tercer col·loqui. Demanar el mateix al Pare, per tal que ell m’ho concedeixi, i dir un parenostre”.

Pregària de l’Ànima de Crist. És una pregària que té el seu origen al s. XIV. Encara avui és àmpliament utilitzada després de rebre el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist en el moment de la Comunió. Certament, sant Ignasi va pregar amb ella molt sovint i per això la recull en els seus Exercicis Espirituals.

Ànima de Crist, santifiqueu-me.
Cos de Crist, salveu-me.
Sang de Crist, embriagueu-me.
Aigua del costat de Crist, renteu-me.
Passió de Crist, conforteu-me.
O bon Jesús, oïu-me!
Dins les vostres ferides, amagueu-me.
No permeteu que em separi de Vós.
De l’enemic maligne, defenseu-me.
A l’hora de la mort, crideu-me.
I feu-me anar a Vós
perquè amb els vostres sants us lloï
pels segles dels segles. Amén.

Pistas Ignacianas - Etapa 13. Tudela – Gallur (39,3 km)

Anotacions: seguim constants en “l’oració preparatòria”. Avui entrem en una consideració molt típica dels Exercicis Espirituals: la meditació de Banderes [136-148]. Sant Ignasi ens ofereix un exercici de contrast per a poder veure cap a on es decanta la nostra vida en aquest seguiment de Jesús. Durant el dia podem anar considerant i demanant obtenir la gràcia d’aquest exercici i sentir que Jesús ens vol fent camí amb Ell. El “Triple Col·loqui” que apunta Sant Ignasi en els exercicis pot ser fet tal com està al llibre o bé adaptant-lo a la manera com ens digui el cor, segons la disposició del pelegrinatge que estem fent.

Petició: com a amic de Jesús, li demano a Déu que em concedeixi el do de ser capaç de reconèixer els enganys del mal i poder així protegir-me’n, i li demano també un veritable coneixement de Jesucrist, el meu veritable líder i Senyor, i la gràcia d’imitar-lo.

Reflexions: durant els propers dies reflexionarem sobre el ministeri terrenal de Jesús, la seva manera de viure i treballar els valors del Regne. Avui ens apropem a una meditació molt coneguda com la de les “dues banderes”. Podem imaginar Jesús preparant-se a emprendre el seu propi viatge, aturat en una cruïlla crítica en el camí. Jesús no té dubtes de quina direcció seguirà, i ens demana que ens unim a Ell. Els valors de Jesús “el Camí” ens conviden a la senzillesa (fins i tot la pobresa), cosa que porta moltes vegades al descrèdit i a la humilitat. En altres paraules, viure com ho fan les persones que comparteixen la seva vida amb Déu i ho esperen tot d’Ell en confiança. L’altre “camí” és l’elecció del món de riqueses, que segueix amb més honors i amb un orgull ben inflat: en altres paraules, posseir les coses i buscar només el prestigi que ens faci sentir i ser importants en el món, i així convertir-nos en els deus de la nostra pròpia vida. A l’inici d’aquest pelegrinatge espiritual, Ignasi ens convida a prendre una decisió bàsica: ser fidels al nostre Principi i Fonament. Ara no toca fer una nova elecció, sinó més aviat un recordatori: podem tenir una visió més clara del camí de Jesús, i posem a prova el nostre desig, elegint un camí que és fonamentalment diferent als camins del món. Qui som: som les nostres possessions i la nostra reputació? O ens sentim criatures estimades de Déu? Per què som importants: per allò que els altres saben de nosaltres? O perquè Déu ens ha elegit? Jesús ens convida a alleugerir la nostra càrrega, a ser capaços de caminar al seu costat lliurement en aquest pelegrinatge espiritual a través de la vida.

El propòsit d’aquesta meditació és prendre consciència de les “estratègies” de Jesús i del mal, perquè puguem discernir amb precisió aquests “esperits” que experimentem amb freqüència a l’hora de prendre decisions: cap a on vaig? Amb Jesús? Com diu Ignasi: “En el primer exercici següent veurem la intenció de Crist nostre Senyor i, al contrari, la de l’enemic de la natura humana…”; “imaginar com si s’assegués el cabdill de tots els enemics en aquell gran camp de Babilònia…”; “considerar com fa crida d’innombrables dimonis…”; “i com els amonesta per tirar filats i cadenes, que primer hagin de temptar la cobdícia de riqueses, com sol fer-ho en la majoria per tal que més fàcilment arribin a va honor del món, i després a crescuda supèrbia”. A partir d’aquí els desastres al món tenen lloc segur.

Però, al mateix temps, posar la mirada de la imaginació en el líder suprem i veritable, que és Crist que també reuneix els seus: “i els envia per tot el món…”; “encomanant-los que vulguin ajudar tothom a portar-los a summa pobresa espiritual i, si sa divina majestat n’és servida i els vol elegir, no menys a la pobresa actual; segon, a desig d’oprobis i menyspreus, perquè d’aquestes dues coses se’n segueix la humilitat…”. I d’aquí s’indueixin a totes les altres virtuts… Hem de considerar aquestes dues banderes i fer una elecció des del cor: he d’anar on Jesús? Ho sento veritablement així? Ho desitjo?

Textos:

Timoteu 6,6-10. Aquells que només desitgin enriquir-se cauen en la temptació, en una trampa, en moltes cobdícies sense cap ni peus que enfonsen els homes en la ruïna i la destrucció.

Gal·lates 5,16-25. Prego poder saber el que és estar “amb” i “sense” l’Esperit.

Efesis 6,10-20. La guerra espiritual

Un Triple Col·loqui final: “Primer un col·loqui a nostra Senyora, perquè m’aconsegueixi gràcia del seu Fill i Senyor, per tal que jo sigui rebut sota la seva bandera, i primer en summa pobresa espiritual, i si sa divina majestat n’és servida i em vol elegir i rebre, no menys en la pobresa actual; segon, a passar oprobis i injúries per més imitar-lo en elles, segons que les pugui passar sense pecat de cap persona ni desplaer de sa divina majestat, i amb això una avemaria. Segon col·loqui. Demanar el mateix al Fill, per tal que m’ho aconsegueixi del Pare, i amb això dir “Ànima de Crist”. Tercer col·loqui. Demanar el mateix al Pare, per tal que ell m’ho concedeixi, i dir un parenostre”.

Pregària de l’Ànima de Crist. És una pregària que té el seu origen al s. XIV. Encara avui és àmpliament utilitzada després de rebre el Cos i la Sang de Nostre Senyor Jesucrist en el moment de la Comunió. Certament, sant Ignasi va pregar amb ella molt sovint i per això la recull en els seus Exercicis Espirituals.

Ànima de Crist, santifiqueu-me.
Cos de Crist, salveu-me.
Sang de Crist, embriagueu-me.
Aigua del costat de Crist, renteu-me.
Passió de Crist, conforteu-me.
O bon Jesús, oïu-me!
Dins les vostres ferides, amagueu-me.
No permeteu que em separi de Vós.
De l’enemic maligne, defenseu-me.
A l’hora de la mort, crideu-me.
I feu-me anar a Vós
perquè amb els vostres sants us lloï
pels segles dels segles. Amén.

Etapa 14

Pistas Ignacianas - Etapa 14. Gallur – Alagón (21,7 km)

Anotacions: seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo més de prop. Abans d’entrar en la pregària i també durant tot el dia no oblidem “l’oració preparatòria”. A partir d’avui, el col·loqui final es fa cada vegada més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha fet un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per a mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de dur la humanitat a la salvació.

Reflexions: Jesús era vist com una persona que sanava la gent. El ministeri de sanació de Jesús és també un ministeri de salvació. Jesús cura els cossos, els esperits i les relacions trencades amb Déu i amb els altres a través del perdó. Jesús diu a un paralític d’aixecar-se i caminar; i cura un cec posant-li fang als ulls. La seva preocupació no és només recuperar l’òrgan que no funciona. És també que aquell a qui sana pugui apartar-se del pecat i creure en Ell. Sabem de la seva compassió meravellosa, de la seva disposició a posar-se en contacte amb els pàries i els intocables de la societat antiga. Utilitzem la pràctica ignasiana de la contemplació, i imaginem una o diverses d’aquestes escenes del ministeri de Jesús. Posem-nos en l’escena ja sigui com a companys de viatge amb Jesús, o sent curat per Ell. Què és el que vol fer Jesús per a sanar-me? En entrar en aquests misteris durant el nostre pelegrinatge, ens presentem a Jesús amb una necessitat de curació de cos, ment i esperit. Seguir demanant la gràcia d’aquest dia.

Textos:

Lluc 18,35-43. “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi”

Joan 5,1-9. La pregunta de Jesús a un malalt crònic es dirigeix també a mi en la contemplació: “Vols ser curat?”. Mostro al Senyor la meva necessitat de curació: la meva petitesa, el meu orgull, la meva ambició, la meva necessitat de seguretat i control, el meu autoengany. “Sí, Senyor, vull ser curat”.

Lluc 8,40-56. Demano a Jesús que vingui a casa meva. El meu esforç per tocar la vora del teu mantell.

Col·loqui final: fer un resum del que s’ha meditat en l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb ell sobre els punts que han sorgit durant aquesta estona de camí. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús ser acceptats sota la seva bandera i convertir-nos en una persona que sana com Ell. Acabar amb el parenostre.

Gallur – Alagón

Pistas Ignacianas - Etapa 14. Gallur – Alagón (21,7 km)

Anotacions: seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo més de prop. Abans d’entrar en la pregària i també durant tot el dia no oblidem “l’oració preparatòria”. A partir d’avui, el col·loqui final es fa cada vegada més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha fet un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per a mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de dur la humanitat a la salvació.

Reflexions: Jesús era vist com una persona que sanava la gent. El ministeri de sanació de Jesús és també un ministeri de salvació. Jesús cura els cossos, els esperits i les relacions trencades amb Déu i amb els altres a través del perdó. Jesús diu a un paralític d’aixecar-se i caminar; i cura un cec posant-li fang als ulls. La seva preocupació no és només recuperar l’òrgan que no funciona. És també que aquell a qui sana pugui apartar-se del pecat i creure en Ell. Sabem de la seva compassió meravellosa, de la seva disposició a posar-se en contacte amb els pàries i els intocables de la societat antiga. Utilitzem la pràctica ignasiana de la contemplació, i imaginem una o diverses d’aquestes escenes del ministeri de Jesús. Posem-nos en l’escena ja sigui com a companys de viatge amb Jesús, o sent curat per Ell. Què és el que vol fer Jesús per a sanar-me? En entrar en aquests misteris durant el nostre pelegrinatge, ens presentem a Jesús amb una necessitat de curació de cos, ment i esperit. Seguir demanant la gràcia d’aquest dia.

Textos:

Lluc 18,35-43. “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi”

Joan 5,1-9. La pregunta de Jesús a un malalt crònic es dirigeix també a mi en la contemplació: “Vols ser curat?”. Mostro al Senyor la meva necessitat de curació: la meva petitesa, el meu orgull, la meva ambició, la meva necessitat de seguretat i control, el meu autoengany. “Sí, Senyor, vull ser curat”.

Lluc 8,40-56. Demano a Jesús que vingui a casa meva. El meu esforç per tocar la vora del teu mantell.

Col·loqui final: fer un resum del que s’ha meditat en l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb ell sobre els punts que han sorgit durant aquesta estona de camí. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús ser acceptats sota la seva bandera i convertir-nos en una persona que sana com Ell. Acabar amb el parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 14. Gallur – Alagón (21,7 km)

Anotacions: seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo més de prop. Abans d’entrar en la pregària i també durant tot el dia no oblidem “l’oració preparatòria”. A partir d’avui, el col·loqui final es fa cada vegada més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha fet un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per a mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de dur la humanitat a la salvació.

Reflexions: Jesús era vist com una persona que sanava la gent. El ministeri de sanació de Jesús és també un ministeri de salvació. Jesús cura els cossos, els esperits i les relacions trencades amb Déu i amb els altres a través del perdó. Jesús diu a un paralític d’aixecar-se i caminar; i cura un cec posant-li fang als ulls. La seva preocupació no és només recuperar l’òrgan que no funciona. És també que aquell a qui sana pugui apartar-se del pecat i creure en Ell. Sabem de la seva compassió meravellosa, de la seva disposició a posar-se en contacte amb els pàries i els intocables de la societat antiga. Utilitzem la pràctica ignasiana de la contemplació, i imaginem una o diverses d’aquestes escenes del ministeri de Jesús. Posem-nos en l’escena ja sigui com a companys de viatge amb Jesús, o sent curat per Ell. Què és el que vol fer Jesús per a sanar-me? En entrar en aquests misteris durant el nostre pelegrinatge, ens presentem a Jesús amb una necessitat de curació de cos, ment i esperit. Seguir demanant la gràcia d’aquest dia.

Textos:

Lluc 18,35-43. “Jesús, Fill de David, tingues pietat de mi”

Joan 5,1-9. La pregunta de Jesús a un malalt crònic es dirigeix també a mi en la contemplació: “Vols ser curat?”. Mostro al Senyor la meva necessitat de curació: la meva petitesa, el meu orgull, la meva ambició, la meva necessitat de seguretat i control, el meu autoengany. “Sí, Senyor, vull ser curat”.

Lluc 8,40-56. Demano a Jesús que vingui a casa meva. El meu esforç per tocar la vora del teu mantell.

Col·loqui final: fer un resum del que s’ha meditat en l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb ell sobre els punts que han sorgit durant aquesta estona de camí. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús ser acceptats sota la seva bandera i convertir-nos en una persona que sana com Ell. Acabar amb el parenostre.

Etapa 15

Pistas Ignacianas - Etapa 15. Alagón – Zaragoza (30,5 km)

Anotacions: seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i així seguir-lo més de prop. No oblidem “l’oració preparatòria”, sempre abans d’entrar en pregària i també durant el dia. Recordem que el col·loqui final cada vegada és més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. D’això parlem amb el nostre “amic” en el col·loqui final de la pregària i també durant el dia.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i que només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha convertit en un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar a la humanitat la seva salvació.

Reflexions: Després de veure Jesús curant, una altra imatge a admirar és la de predicador: va ser un veritable innovador! I un home lliure de veritat! Admirem la claredat i la puresa del missatge de Jesús, i el seu coratge de proclamar el Regne, Encara que era molt conscient del perill que el rondava, Jesús manté insubornable el seu compromís en la justícia del Regne de Déu. Ell no accepta la hipocresia ni el doble joc. Rebutja les posicions legalistes o rituals que reivindiquen la lletra de la llei per sobre del seu veritable esperit.

Jesús promulga la nova aliança, el seu pla de vida, el seu pla d’acció al qual ens convida. Ens demana que ajudem a restablir el món que Déu havia somniat per als éssers humans, un món on tothom es tracti amb amor. L’anomenat “sermó de la muntanya” o el “Manifest del Regne” és pronunciat als inicis del ministeri de Jesús. Hem escoltat aquestes paraules abans, però no deixem que la seva familiaritat vagi en detriment de la seva crida radical. Que l’escolta respectuosa d’aquest discurs permeti que la llavor de la Paraula de Jesús faci estada en nosaltres i pugui arrelar. Imaginem-nos asseguts enmig de la gent senzilla i humil que es va reunir en un turó per a escoltar com Jesús exposava el seu “camí”. Llavors, com ara, el seu camí és molt a contracorrent: ens convida a ser i a viure els valors exactament contraris a aquells que defensa la cultura contemporània a través de l’oferta de publicitat consumista. En el seu temps, Jesús també va entrar en contradicció amb el seu món.

Textos:

Mateu 23,11-12, 23-24. El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit.

Mateu 5,1-48. En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué i se li acostaren els deixebles.  Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient…

Joan 12,44-50. Em despullo de mi mateix per a escoltar Jesús: en el seu missatge escolto la veu del Pare.

Col·loqui final: fer un resum del que hem meditat durant l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic parla amb una altre. Sincerar-se amb ell sobre allò que la pregària ens ha suggerit. Si així ens sentim inclinats, podem demanar-li ser acceptats sota la seva bandera. Acabar amb el parenostre.

Alagón – Zaragoza

Pistas Ignacianas - Etapa 15. Alagón – Zaragoza (30,5 km)

Anotacions: seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i així seguir-lo més de prop. No oblidem “l’oració preparatòria”, sempre abans d’entrar en pregària i també durant el dia. Recordem que el col·loqui final cada vegada és més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. D’això parlem amb el nostre “amic” en el col·loqui final de la pregària i també durant el dia.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i que només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha convertit en un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar a la humanitat la seva salvació.

Reflexions: Després de veure Jesús curant, una altra imatge a admirar és la de predicador: va ser un veritable innovador! I un home lliure de veritat! Admirem la claredat i la puresa del missatge de Jesús, i el seu coratge de proclamar el Regne, Encara que era molt conscient del perill que el rondava, Jesús manté insubornable el seu compromís en la justícia del Regne de Déu. Ell no accepta la hipocresia ni el doble joc. Rebutja les posicions legalistes o rituals que reivindiquen la lletra de la llei per sobre del seu veritable esperit.

Jesús promulga la nova aliança, el seu pla de vida, el seu pla d’acció al qual ens convida. Ens demana que ajudem a restablir el món que Déu havia somniat per als éssers humans, un món on tothom es tracti amb amor. L’anomenat “sermó de la muntanya” o el “Manifest del Regne” és pronunciat als inicis del ministeri de Jesús. Hem escoltat aquestes paraules abans, però no deixem que la seva familiaritat vagi en detriment de la seva crida radical. Que l’escolta respectuosa d’aquest discurs permeti que la llavor de la Paraula de Jesús faci estada en nosaltres i pugui arrelar. Imaginem-nos asseguts enmig de la gent senzilla i humil que es va reunir en un turó per a escoltar com Jesús exposava el seu “camí”. Llavors, com ara, el seu camí és molt a contracorrent: ens convida a ser i a viure els valors exactament contraris a aquells que defensa la cultura contemporània a través de l’oferta de publicitat consumista. En el seu temps, Jesús també va entrar en contradicció amb el seu món.

Textos:

Mateu 23,11-12, 23-24. El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit.

Mateu 5,1-48. En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué i se li acostaren els deixebles.  Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient…

Joan 12,44-50. Em despullo de mi mateix per a escoltar Jesús: en el seu missatge escolto la veu del Pare.

Col·loqui final: fer un resum del que hem meditat durant l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic parla amb una altre. Sincerar-se amb ell sobre allò que la pregària ens ha suggerit. Si així ens sentim inclinats, podem demanar-li ser acceptats sota la seva bandera. Acabar amb el parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 15. Alagón – Zaragoza (30,5 km)

Anotacions: seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i així seguir-lo més de prop. No oblidem “l’oració preparatòria”, sempre abans d’entrar en pregària i també durant el dia. Recordem que el col·loqui final cada vegada és més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. D’això parlem amb el nostre “amic” en el col·loqui final de la pregària i també durant el dia.

Petició: Demanaré al Pare tres coses que necessito i que només Ell pot concedir: un coneixement més íntim de Jesús, que s’ha convertit en un de nosaltres; una experiència més personal del seu amor per mi perquè l’estimi amb més tendresa, i una més estreta unió amb Jesús en la seva missió de portar a la humanitat la seva salvació.

Reflexions: Després de veure Jesús curant, una altra imatge a admirar és la de predicador: va ser un veritable innovador! I un home lliure de veritat! Admirem la claredat i la puresa del missatge de Jesús, i el seu coratge de proclamar el Regne, Encara que era molt conscient del perill que el rondava, Jesús manté insubornable el seu compromís en la justícia del Regne de Déu. Ell no accepta la hipocresia ni el doble joc. Rebutja les posicions legalistes o rituals que reivindiquen la lletra de la llei per sobre del seu veritable esperit.

Jesús promulga la nova aliança, el seu pla de vida, el seu pla d’acció al qual ens convida. Ens demana que ajudem a restablir el món que Déu havia somniat per als éssers humans, un món on tothom es tracti amb amor. L’anomenat “sermó de la muntanya” o el “Manifest del Regne” és pronunciat als inicis del ministeri de Jesús. Hem escoltat aquestes paraules abans, però no deixem que la seva familiaritat vagi en detriment de la seva crida radical. Que l’escolta respectuosa d’aquest discurs permeti que la llavor de la Paraula de Jesús faci estada en nosaltres i pugui arrelar. Imaginem-nos asseguts enmig de la gent senzilla i humil que es va reunir en un turó per a escoltar com Jesús exposava el seu “camí”. Llavors, com ara, el seu camí és molt a contracorrent: ens convida a ser i a viure els valors exactament contraris a aquells que defensa la cultura contemporània a través de l’oferta de publicitat consumista. En el seu temps, Jesús també va entrar en contradicció amb el seu món.

Textos:

Mateu 23,11-12, 23-24. El qui s’enalteixi serà humiliat, però el qui s’humiliï serà enaltit.

Mateu 5,1-48. En veure les multituds, Jesús pujà a la muntanya, s’assegué i se li acostaren els deixebles.  Llavors, prenent la paraula, començà a instruir-los dient…

Joan 12,44-50. Em despullo de mi mateix per a escoltar Jesús: en el seu missatge escolto la veu del Pare.

Col·loqui final: fer un resum del que hem meditat durant l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic parla amb una altre. Sincerar-se amb ell sobre allò que la pregària ens ha suggerit. Si així ens sentim inclinats, podem demanar-li ser acceptats sota la seva bandera. Acabar amb el parenostre.

Etapa 16

Pistas Ignacianas - Etapa 16. Zaragoza – Fuentes de Ebro (30,2 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo amb més proximitat. Estem entrant ja en la nostra “tercera setmana” de la peregrinació interior. No oblidem “l’oració preparatòria”, sempre abans de posar-nos en oració i també al llarg del dia. Recordem que el col·loqui final es fa  cada vegada més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de l’oració i durant el dia.

Petició: Demano al Pare que m’atregui a Jesús perquè jo pugui escoltar i entendre el seu desafiament , sentir l’emoció de la seva aventura i un ardent desig de servir-lo a  Ell i al seu poble, compartint la seva sort i el seu patiment.

Reflexions: Els evangelis ens diuen  que Jesús caminava  a la vora del llac de Galilea i va cridar dos deixebles que estaven tirant la xarxa al mar : “Seguiu-me i us faré pescadors d’homes”, i ells immediatament van deixar les seves xarxes i el van seguir. Tan misteriosament convincent és aquest  Jesús que els  pescadors, se’ns diu , simplement deixen caure les xarxes, deixen la seva vida  passada, i segueixen  Jesús cap a una nova vida, una nova peregrinació. Resem demanant: conèixer millor aquest Jesús, poder tenir una visió més profunda de l’atractiu de la seva crida, i demanem  la gràcia de sentir un creixent desig d’estar amb Ell, de tal manera que un criteri important en les decisions de  la nostra vida sigui ja dir menys  “el que a mi em plau” i més “el que m’ajudi més a estar amb i com Jesús.”

Als seguidors del Rei molt se’ls demanarà. S’haurà de descobrir “l’única cosa necessària” i aquella “una cosa més” a deixar. Reflexionant sobre aquests desafiaments romandrem atents als moviments interns que estan produint-se en la meva peregrinació interior. Cap a on vaig? Ho sé? M’importa?

Textos:

Lluc 9:57-62. Prego per  no quedar-me en un aspirant a deixeble de Jesús.

Lluc 10: 1-9. “Després d’això el Senyor va designar uns altres setanta, i els va enviar per davant d’ell”

Lluc 10:38-41. Jesús em diu: “Només una cosa és necessària.” El repte per mi es viure com Marta i Maria, la contemplació en l’ acció, on el servei actiu pel Senyor està animat per una intimitat constant amb Ell.

Marc 10:17-27. Mirant amb  amor  un bon home la vida del qual havia estat un model de bondat i fidelitat, Jesús el desafia, així com a mi, amb aquestes paraules: “Hi ha una cosa més a fer.” Sé el que va dir  l’home de l’Evangeli. Escolto ara com Jesús em diu, en el meu propi context, que “una cosa més és necessària.”

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús el ser acceptats sota la seva bandera. Acabar amb el Parenostre

Zaragoza – Fuentes de Ebro

Pistas Ignacianas - Etapa 16. Zaragoza – Fuentes de Ebro (30,2 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo amb més proximitat. Estem entrant ja en la nostra “tercera setmana” de la peregrinació interior. No oblidem “l’oració preparatòria”, sempre abans de posar-nos en oració i també al llarg del dia. Recordem que el col·loqui final es fa  cada vegada més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de l’oració i durant el dia.

Petició: Demano al Pare que m’atregui a Jesús perquè jo pugui escoltar i entendre el seu desafiament , sentir l’emoció de la seva aventura i un ardent desig de servir-lo a  Ell i al seu poble, compartint la seva sort i el seu patiment.

Reflexions: Els evangelis ens diuen  que Jesús caminava  a la vora del llac de Galilea i va cridar dos deixebles que estaven tirant la xarxa al mar : “Seguiu-me i us faré pescadors d’homes”, i ells immediatament van deixar les seves xarxes i el van seguir. Tan misteriosament convincent és aquest  Jesús que els  pescadors, se’ns diu , simplement deixen caure les xarxes, deixen la seva vida  passada, i segueixen  Jesús cap a una nova vida, una nova peregrinació. Resem demanant: conèixer millor aquest Jesús, poder tenir una visió més profunda de l’atractiu de la seva crida, i demanem  la gràcia de sentir un creixent desig d’estar amb Ell, de tal manera que un criteri important en les decisions de  la nostra vida sigui ja dir menys  “el que a mi em plau” i més “el que m’ajudi més a estar amb i com Jesús.”

Als seguidors del Rei molt se’ls demanarà. S’haurà de descobrir “l’única cosa necessària” i aquella “una cosa més” a deixar. Reflexionant sobre aquests desafiaments romandrem atents als moviments interns que estan produint-se en la meva peregrinació interior. Cap a on vaig? Ho sé? M’importa?

Textos:

Lluc 9:57-62. Prego per  no quedar-me en un aspirant a deixeble de Jesús.

Lluc 10: 1-9. “Després d’això el Senyor va designar uns altres setanta, i els va enviar per davant d’ell”

Lluc 10:38-41. Jesús em diu: “Només una cosa és necessària.” El repte per mi es viure com Marta i Maria, la contemplació en l’ acció, on el servei actiu pel Senyor està animat per una intimitat constant amb Ell.

Marc 10:17-27. Mirant amb  amor  un bon home la vida del qual havia estat un model de bondat i fidelitat, Jesús el desafia, així com a mi, amb aquestes paraules: “Hi ha una cosa més a fer.” Sé el que va dir  l’home de l’Evangeli. Escolto ara com Jesús em diu, en el meu propi context, que “una cosa més és necessària.”

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús el ser acceptats sota la seva bandera. Acabar amb el Parenostre

Pistas Ignacianas - Etapa 16. Zaragoza – Fuentes de Ebro (30,2 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, per a veure’l més clarament, estimar-lo més profundament i seguir-lo amb més proximitat. Estem entrant ja en la nostra “tercera setmana” de la peregrinació interior. No oblidem “l’oració preparatòria”, sempre abans de posar-nos en oració i també al llarg del dia. Recordem que el col·loqui final es fa  cada vegada més important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de l’oració i durant el dia.

Petició: Demano al Pare que m’atregui a Jesús perquè jo pugui escoltar i entendre el seu desafiament , sentir l’emoció de la seva aventura i un ardent desig de servir-lo a  Ell i al seu poble, compartint la seva sort i el seu patiment.

Reflexions: Els evangelis ens diuen  que Jesús caminava  a la vora del llac de Galilea i va cridar dos deixebles que estaven tirant la xarxa al mar : “Seguiu-me i us faré pescadors d’homes”, i ells immediatament van deixar les seves xarxes i el van seguir. Tan misteriosament convincent és aquest  Jesús que els  pescadors, se’ns diu , simplement deixen caure les xarxes, deixen la seva vida  passada, i segueixen  Jesús cap a una nova vida, una nova peregrinació. Resem demanant: conèixer millor aquest Jesús, poder tenir una visió més profunda de l’atractiu de la seva crida, i demanem  la gràcia de sentir un creixent desig d’estar amb Ell, de tal manera que un criteri important en les decisions de  la nostra vida sigui ja dir menys  “el que a mi em plau” i més “el que m’ajudi més a estar amb i com Jesús.”

Als seguidors del Rei molt se’ls demanarà. S’haurà de descobrir “l’única cosa necessària” i aquella “una cosa més” a deixar. Reflexionant sobre aquests desafiaments romandrem atents als moviments interns que estan produint-se en la meva peregrinació interior. Cap a on vaig? Ho sé? M’importa?

Textos:

Lluc 9:57-62. Prego per  no quedar-me en un aspirant a deixeble de Jesús.

Lluc 10: 1-9. “Després d’això el Senyor va designar uns altres setanta, i els va enviar per davant d’ell”

Lluc 10:38-41. Jesús em diu: “Només una cosa és necessària.” El repte per mi es viure com Marta i Maria, la contemplació en l’ acció, on el servei actiu pel Senyor està animat per una intimitat constant amb Ell.

Marc 10:17-27. Mirant amb  amor  un bon home la vida del qual havia estat un model de bondat i fidelitat, Jesús el desafia, així com a mi, amb aquestes paraules: “Hi ha una cosa més a fer.” Sé el que va dir  l’home de l’Evangeli. Escolto ara com Jesús em diu, en el meu propi context, que “una cosa més és necessària.”

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb  Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús el ser acceptats sota la seva bandera. Acabar amb el Parenostre

Etapa 17

Pistas Ignacianas - Etapa 17. Fuentes de Ebro – Venta de Santa Lucía (29,6 km)

Anotacions: No oblidem “l’oració introductòria”. Estem ja a la “tercera setmana” dels nostres exercicis espirituals. Ignasi ens demana que siguem conscients de las dificultats amb les que, cada vegada més, Jesús s’enfronta en la seva “peregrinació de la vida.” Entrem així en una part més “àrida” de la nostra peregrinació, tractant de tenir en compte l’esforç generós de Jesús per nosaltres. Mantenim en el nostre cor un “estat d’ànim trist” a mesura que caminem amb Jesús cap a Jerusalem, ja per últim cop a la seva vida. Al nostre col·loqui final seguim avançant en el coneixement intern de Jesús, que va patirà la mort en creu, malgrat ser innocent. Aquesta tristor la dialoguem amb el nostre ”amic”, en el col·loqui al final de l’oració i també durant el dia.

Petició: Demano al Pare que m’atregui a Jesús perquè jo pugui escoltar i entendre el seu desafiament , sentir l’emoció de la seva aventura i un ardent desig de servir-lo a Ell i al seu poble, compartint la seva sort i el seu patiment.

Reflexions: A l’evangeli, Jesús va en peregrinació des de Galilea a Jerusalem, on va a celebrar l’últim sopar i sotmetre’s a la seva passió i mort. Ha passat gairebé tres anys en companyia dels seus deixebles, per contra, aquest viatge final li demostra que encara no ha aconseguit transmetre totalment el seu missatge. Els deixebles discuteixen, per exemple, quin serà el més gran en el regne de Déu. Una cop més Jesús tracta de fer-los comprendre que el lideratge en el regne de Déu consisteix en servir als altres. Ells no ho entenen – o, potser, no es decideixen a escoltar i acceptar – que el camí de Jesús implica un cert patiment, un sacrifici: negar-se un mateix. Amb  la imaginació contemplativa ens veiem peregrinant en aquest llarg viatge a Jerusalem amb Jesús. Presentem-li les nostres pròpies preguntes, i preguem perquè els nostres ulls s’obrin per veure el seu missatge amb més claredat i que les nostres orelles s’obrin cada cop més a escoltar la seva crida.

En el seu caminar, Jesús se sent feble i cansat. Els deixebles van a buscar aigua i aliments, però Ell es queda fora del poble. El sol està alt i fa calor. Samària. L’evangeli de Joan ens parla de l’arribada d’una dona samaritana. Hi havia una enemistat profunda entre els jueus i samaritans. Jesús es troba al costat d’un pou per treure aigua, però no té amb què. Necessita ajut. Jesús té set, demana a la dona que li ofereixi aigua, i així a la conversa que segueix, la samaritana arriba a descobrir qui és Jesús i l’accepta com el Crist. Malgrat veure’l en un home cansat i feble, que necessita aigua.

Qui sóc jo? Qui és Jesús? En l’encontre amb Jesús, Déu ens ajuda a comprendre’ns més profundament a nosaltres mateixos, i, en el procés, també comprendre Déu més profundament. El Camí Ignasià passa a través de “Los Monegros”, una regió propera a la climatologia desèrtica a Espanya. Caminant per aquesta regió calorosa, de paisatge àrid i polsegós, ens podem imaginar com n’era d’important l’aigua a la realitat i la imaginació dels que escoltaven Jesús. Sense menjar ni aigua, no hi ha vida. Ens trobem així amb una de les imatges simbòliques més importants dels evangelis: Jesús és l’aigua de la vida eterna, el brollador que mai s’asseca, l’aigua abundant. La transformació personal és conseqüència inevitable de la veritable trobada amb Jesús: de la mateixa manera que va canviar la vida de les persones amb discapacitats, així ha canviat la vida d’aquesta dona en parlar amb ella. Apropem-nos a Jesús al pou, como va fer aquesta dona samaritana: Qui sóc jo realment? Qui és Jesús? Què em diu Jesús? Què li responc jo?

Textos:

Marc 10, 32-45. “Si algú vol ser el primer, que sigui l’últim de tots i el servidor de tots”.

Joan 4:6-15. “Tot el qui begui d’aquesta aigua tornarà a tenir set, però el que begui de l’aigua que jo li donaré, mai més tindrà set.”

Joan 6:30-44. Crec que Jesús és el pa viu, l’aigua que dóna vida i li demano al Pare que m’apropi més a Ell perquè, menjant i bevent, pugui tenir una nova vida.

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús el ser acceptats sota la seva bandera.

Fuentes de Ebro – Venta de Santa Lucía

Pistas Ignacianas - Etapa 17. Fuentes de Ebro – Venta de Santa Lucía (29,6 km)

Anotacions: No oblidem “l’oració introductòria”. Estem ja a la “tercera setmana” dels nostres exercicis espirituals. Ignasi ens demana que siguem conscients de las dificultats amb les que, cada vegada més, Jesús s’enfronta en la seva “peregrinació de la vida.” Entrem així en una part més “àrida” de la nostra peregrinació, tractant de tenir en compte l’esforç generós de Jesús per nosaltres. Mantenim en el nostre cor un “estat d’ànim trist” a mesura que caminem amb Jesús cap a Jerusalem, ja per últim cop a la seva vida. Al nostre col·loqui final seguim avançant en el coneixement intern de Jesús, que va patirà la mort en creu, malgrat ser innocent. Aquesta tristor la dialoguem amb el nostre ”amic”, en el col·loqui al final de l’oració i també durant el dia.

Petició: Demano al Pare que m’atregui a Jesús perquè jo pugui escoltar i entendre el seu desafiament , sentir l’emoció de la seva aventura i un ardent desig de servir-lo a Ell i al seu poble, compartint la seva sort i el seu patiment.

Reflexions: A l’evangeli, Jesús va en peregrinació des de Galilea a Jerusalem, on va a celebrar l’últim sopar i sotmetre’s a la seva passió i mort. Ha passat gairebé tres anys en companyia dels seus deixebles, per contra, aquest viatge final li demostra que encara no ha aconseguit transmetre totalment el seu missatge. Els deixebles discuteixen, per exemple, quin serà el més gran en el regne de Déu. Una cop més Jesús tracta de fer-los comprendre que el lideratge en el regne de Déu consisteix en servir als altres. Ells no ho entenen – o, potser, no es decideixen a escoltar i acceptar – que el camí de Jesús implica un cert patiment, un sacrifici: negar-se un mateix. Amb  la imaginació contemplativa ens veiem peregrinant en aquest llarg viatge a Jerusalem amb Jesús. Presentem-li les nostres pròpies preguntes, i preguem perquè els nostres ulls s’obrin per veure el seu missatge amb més claredat i que les nostres orelles s’obrin cada cop més a escoltar la seva crida.

En el seu caminar, Jesús se sent feble i cansat. Els deixebles van a buscar aigua i aliments, però Ell es queda fora del poble. El sol està alt i fa calor. Samària. L’evangeli de Joan ens parla de l’arribada d’una dona samaritana. Hi havia una enemistat profunda entre els jueus i samaritans. Jesús es troba al costat d’un pou per treure aigua, però no té amb què. Necessita ajut. Jesús té set, demana a la dona que li ofereixi aigua, i així a la conversa que segueix, la samaritana arriba a descobrir qui és Jesús i l’accepta com el Crist. Malgrat veure’l en un home cansat i feble, que necessita aigua.

Qui sóc jo? Qui és Jesús? En l’encontre amb Jesús, Déu ens ajuda a comprendre’ns més profundament a nosaltres mateixos, i, en el procés, també comprendre Déu més profundament. El Camí Ignasià passa a través de “Los Monegros”, una regió propera a la climatologia desèrtica a Espanya. Caminant per aquesta regió calorosa, de paisatge àrid i polsegós, ens podem imaginar com n’era d’important l’aigua a la realitat i la imaginació dels que escoltaven Jesús. Sense menjar ni aigua, no hi ha vida. Ens trobem així amb una de les imatges simbòliques més importants dels evangelis: Jesús és l’aigua de la vida eterna, el brollador que mai s’asseca, l’aigua abundant. La transformació personal és conseqüència inevitable de la veritable trobada amb Jesús: de la mateixa manera que va canviar la vida de les persones amb discapacitats, així ha canviat la vida d’aquesta dona en parlar amb ella. Apropem-nos a Jesús al pou, como va fer aquesta dona samaritana: Qui sóc jo realment? Qui és Jesús? Què em diu Jesús? Què li responc jo?

Textos:

Marc 10, 32-45. “Si algú vol ser el primer, que sigui l’últim de tots i el servidor de tots”.

Joan 4:6-15. “Tot el qui begui d’aquesta aigua tornarà a tenir set, però el que begui de l’aigua que jo li donaré, mai més tindrà set.”

Joan 6:30-44. Crec que Jesús és el pa viu, l’aigua que dóna vida i li demano al Pare que m’apropi més a Ell perquè, menjant i bevent, pugui tenir una nova vida.

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús el ser acceptats sota la seva bandera.

Pistas Ignacianas - Etapa 17. Fuentes de Ebro – Venta de Santa Lucía (29,6 km)

Anotacions: No oblidem “l’oració introductòria”. Estem ja a la “tercera setmana” dels nostres exercicis espirituals. Ignasi ens demana que siguem conscients de las dificultats amb les que, cada vegada més, Jesús s’enfronta en la seva “peregrinació de la vida.” Entrem així en una part més “àrida” de la nostra peregrinació, tractant de tenir en compte l’esforç generós de Jesús per nosaltres. Mantenim en el nostre cor un “estat d’ànim trist” a mesura que caminem amb Jesús cap a Jerusalem, ja per últim cop a la seva vida. Al nostre col·loqui final seguim avançant en el coneixement intern de Jesús, que va patirà la mort en creu, malgrat ser innocent. Aquesta tristor la dialoguem amb el nostre ”amic”, en el col·loqui al final de l’oració i també durant el dia.

Petició: Demano al Pare que m’atregui a Jesús perquè jo pugui escoltar i entendre el seu desafiament , sentir l’emoció de la seva aventura i un ardent desig de servir-lo a Ell i al seu poble, compartint la seva sort i el seu patiment.

Reflexions: A l’evangeli, Jesús va en peregrinació des de Galilea a Jerusalem, on va a celebrar l’últim sopar i sotmetre’s a la seva passió i mort. Ha passat gairebé tres anys en companyia dels seus deixebles, per contra, aquest viatge final li demostra que encara no ha aconseguit transmetre totalment el seu missatge. Els deixebles discuteixen, per exemple, quin serà el més gran en el regne de Déu. Una cop més Jesús tracta de fer-los comprendre que el lideratge en el regne de Déu consisteix en servir als altres. Ells no ho entenen – o, potser, no es decideixen a escoltar i acceptar – que el camí de Jesús implica un cert patiment, un sacrifici: negar-se un mateix. Amb  la imaginació contemplativa ens veiem peregrinant en aquest llarg viatge a Jerusalem amb Jesús. Presentem-li les nostres pròpies preguntes, i preguem perquè els nostres ulls s’obrin per veure el seu missatge amb més claredat i que les nostres orelles s’obrin cada cop més a escoltar la seva crida.

En el seu caminar, Jesús se sent feble i cansat. Els deixebles van a buscar aigua i aliments, però Ell es queda fora del poble. El sol està alt i fa calor. Samària. L’evangeli de Joan ens parla de l’arribada d’una dona samaritana. Hi havia una enemistat profunda entre els jueus i samaritans. Jesús es troba al costat d’un pou per treure aigua, però no té amb què. Necessita ajut. Jesús té set, demana a la dona que li ofereixi aigua, i així a la conversa que segueix, la samaritana arriba a descobrir qui és Jesús i l’accepta com el Crist. Malgrat veure’l en un home cansat i feble, que necessita aigua.

Qui sóc jo? Qui és Jesús? En l’encontre amb Jesús, Déu ens ajuda a comprendre’ns més profundament a nosaltres mateixos, i, en el procés, també comprendre Déu més profundament. El Camí Ignasià passa a través de “Los Monegros”, una regió propera a la climatologia desèrtica a Espanya. Caminant per aquesta regió calorosa, de paisatge àrid i polsegós, ens podem imaginar com n’era d’important l’aigua a la realitat i la imaginació dels que escoltaven Jesús. Sense menjar ni aigua, no hi ha vida. Ens trobem així amb una de les imatges simbòliques més importants dels evangelis: Jesús és l’aigua de la vida eterna, el brollador que mai s’asseca, l’aigua abundant. La transformació personal és conseqüència inevitable de la veritable trobada amb Jesús: de la mateixa manera que va canviar la vida de les persones amb discapacitats, així ha canviat la vida d’aquesta dona en parlar amb ella. Apropem-nos a Jesús al pou, como va fer aquesta dona samaritana: Qui sóc jo realment? Qui és Jesús? Què em diu Jesús? Què li responc jo?

Textos:

Marc 10, 32-45. “Si algú vol ser el primer, que sigui l’últim de tots i el servidor de tots”.

Joan 4:6-15. “Tot el qui begui d’aquesta aigua tornarà a tenir set, però el que begui de l’aigua que jo li donaré, mai més tindrà set.”

Joan 6:30-44. Crec que Jesús és el pa viu, l’aigua que dóna vida i li demano al Pare que m’apropi més a Ell perquè, menjant i bevent, pugui tenir una nova vida.

Col·loqui final: Fer un resum del que he meditat a l’estona de pregària, parlant amb Jesús com un amic ho fa amb un altre. Sincerar-se amb Ell sobre els punts trobats en aquesta estona de camí fet. Si així ho sentim, podem demanar a Jesús el ser acceptats sota la seva bandera.

Etapa 18

Pistas Ignacianas - Etapa 18. Venta de Santa Lucía – Bujaraloz (21,3 km)

Anotacions: Seguim caminant amb  Jesús, durant el seu ascens cap a la Creu. No oblidem “l’oració preparatòria”: ara més que mai hem de demanar orientar la nostra vida a la voluntat de Déu, única font de salvació i felicitat. Recordem que el col·loqui final és molt important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que està patint i que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de tants dies caminant amb Jesús, ja sabem que la seva vida està en perill. Ell ho sap també. La gent no entén. El Regne de Déu està lluitant per la seva supervivència, però l’enemic és poderós. Com va dir el profeta, els nostres cors  estan fets de pedra i no estem disposats a canviar això. Ens sentim forts amb el nostre nucli dur i el cor tendre i misericordiós de Déu no és una opció atractiva. Jesús ens confronta. Però no volem escoltar. Jesús se sent enrabiat, però no pot canviar-ho. Com a deixeble seu, em sento  incòmode en aquesta situació. No entenc tampoc. Em sento cansat. Jesús em veu i em demana que vagi amb Ell i em relaxi. Les coses no seran més fàcils a Jerusalem.

A Jerusalem, Jesús celebra el seu darrer sopar a la terra, unit als seus deixebles. Mitjançant un gran gest, gairebé colpidor, Jesús reforça un cop més la naturalesa del servent com a lideratge al regne de Déu: Jesús, el Senyor, assumeix la tasca del qui serveix rentant els peus bruts dels convidats al sopar. Podríem imaginar Jesús rentant-nos els peus? Durant el sopar, Jesús parteix el pa i el vi que comparteix amb els seus deixebles, demanant-los que, facin això en memòria seva. Imaginem la quantitat de generacions a diferents llocs que, al llarg de la història, han repetit aquest gest de l’eucaristia. No es només la forma en què els cristians recorden Jesús, sinó la comunicació de la vida, la connexió íntima amb Jesús: el pa i el vi que Jesús ens ofereix, és el seu propi cos i la seva pròpia sang, lliurada per nosaltres.

Recordem que Ignasi ens convida a pregar contemplativament, inserint-nos en les escenes que es desenvolupen, omplint els espais en blanc de les històries de l’Evangeli. Les narracions de la passió sobretot es presten a aquest tipus de pregària contemplativa. Respecte al Darrer Sopar, per exemple, Ignasi parla de Jesús, que, “després de menjar l’anyell pasqual i acabat el sopar, els va rentar els peus i va donar el seu Santíssim Cos i la seva Preciosa Sang als seus deixebles… que miri les persones del sopar; i després, en reflexionar sobre si mateix, tracti de treure algun profit d’ells. Escolti el que diuen… miri el que estan fent. “

Textos:

Marc 8:34-38. “Qualsevol que vulgui seguir-me ha de renunciar a sí mateix, agafar la seva creu i seguir-me”

Mateu 11:2-30. Només el senzill pot reconèixer el Messies. El món no pot entendre. Amb el meu cor desitjo la proximitat i intimitat que Jesús ofereix, acullo amb satisfacció la invitació a compartir el seu descans com Ell comparteix la meva càrrega. Desitjo ardentment lliurar-me totalment al seu amor i al servei de Jesús i el seu poble.

Mateu 26: 26-31. Mentre menjaven, Jesús va prendre el pa, el beneí, el partí i el donà els seus deixebles tot dient: “Preneu i mengeu, aquest és el meu cos”

Joan: 13:1-17. Quan va acabar de rentar-los els peus, prenent la seva roba, va tornar al seu lloc, i els va dir: “Sabeu el que he fet amb vosaltres?”

Col·loqui final: Igual que en les situacions humanes en què s’ha de tenir cura de malalts o moribunds, la nostra presencia és sovint més important que les nostres paraules vacil·lants o les nostres maldestres accions, això mateix és el que hem de pensar acompanyant ara Jesucrist. Prèviament havíem descrit el col·loqui com una conversa íntima entre amics. Ara obrim aquesta descripció per incloure la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet no sols “estar” allí. Un cop més si ho desitges, demanar ser acceptat sota la seva bandera, l’estendard de la Creu. Acabar amb el “Parenostre”.

Venta de Santa Lucía – Bujaraloz

Pistas Ignacianas - Etapa 18. Venta de Santa Lucía – Bujaraloz (21,3 km)

Anotacions: Seguim caminant amb  Jesús, durant el seu ascens cap a la Creu. No oblidem “l’oració preparatòria”: ara més que mai hem de demanar orientar la nostra vida a la voluntat de Déu, única font de salvació i felicitat. Recordem que el col·loqui final és molt important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que està patint i que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de tants dies caminant amb Jesús, ja sabem que la seva vida està en perill. Ell ho sap també. La gent no entén. El Regne de Déu està lluitant per la seva supervivència, però l’enemic és poderós. Com va dir el profeta, els nostres cors  estan fets de pedra i no estem disposats a canviar això. Ens sentim forts amb el nostre nucli dur i el cor tendre i misericordiós de Déu no és una opció atractiva. Jesús ens confronta. Però no volem escoltar. Jesús se sent enrabiat, però no pot canviar-ho. Com a deixeble seu, em sento  incòmode en aquesta situació. No entenc tampoc. Em sento cansat. Jesús em veu i em demana que vagi amb Ell i em relaxi. Les coses no seran més fàcils a Jerusalem.

A Jerusalem, Jesús celebra el seu darrer sopar a la terra, unit als seus deixebles. Mitjançant un gran gest, gairebé colpidor, Jesús reforça un cop més la naturalesa del servent com a lideratge al regne de Déu: Jesús, el Senyor, assumeix la tasca del qui serveix rentant els peus bruts dels convidats al sopar. Podríem imaginar Jesús rentant-nos els peus? Durant el sopar, Jesús parteix el pa i el vi que comparteix amb els seus deixebles, demanant-los que, facin això en memòria seva. Imaginem la quantitat de generacions a diferents llocs que, al llarg de la història, han repetit aquest gest de l’eucaristia. No es només la forma en què els cristians recorden Jesús, sinó la comunicació de la vida, la connexió íntima amb Jesús: el pa i el vi que Jesús ens ofereix, és el seu propi cos i la seva pròpia sang, lliurada per nosaltres.

Recordem que Ignasi ens convida a pregar contemplativament, inserint-nos en les escenes que es desenvolupen, omplint els espais en blanc de les històries de l’Evangeli. Les narracions de la passió sobretot es presten a aquest tipus de pregària contemplativa. Respecte al Darrer Sopar, per exemple, Ignasi parla de Jesús, que, “després de menjar l’anyell pasqual i acabat el sopar, els va rentar els peus i va donar el seu Santíssim Cos i la seva Preciosa Sang als seus deixebles… que miri les persones del sopar; i després, en reflexionar sobre si mateix, tracti de treure algun profit d’ells. Escolti el que diuen… miri el que estan fent. “

Textos:

Marc 8:34-38. “Qualsevol que vulgui seguir-me ha de renunciar a sí mateix, agafar la seva creu i seguir-me”

Mateu 11:2-30. Només el senzill pot reconèixer el Messies. El món no pot entendre. Amb el meu cor desitjo la proximitat i intimitat que Jesús ofereix, acullo amb satisfacció la invitació a compartir el seu descans com Ell comparteix la meva càrrega. Desitjo ardentment lliurar-me totalment al seu amor i al servei de Jesús i el seu poble.

Mateu 26: 26-31. Mentre menjaven, Jesús va prendre el pa, el beneí, el partí i el donà els seus deixebles tot dient: “Preneu i mengeu, aquest és el meu cos”

Joan: 13:1-17. Quan va acabar de rentar-los els peus, prenent la seva roba, va tornar al seu lloc, i els va dir: “Sabeu el que he fet amb vosaltres?”

Col·loqui final: Igual que en les situacions humanes en què s’ha de tenir cura de malalts o moribunds, la nostra presencia és sovint més important que les nostres paraules vacil·lants o les nostres maldestres accions, això mateix és el que hem de pensar acompanyant ara Jesucrist. Prèviament havíem descrit el col·loqui com una conversa íntima entre amics. Ara obrim aquesta descripció per incloure la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet no sols “estar” allí. Un cop més si ho desitges, demanar ser acceptat sota la seva bandera, l’estendard de la Creu. Acabar amb el “Parenostre”.

Pistas Ignacianas - Etapa 18. Venta de Santa Lucía – Bujaraloz (21,3 km)

Anotacions: Seguim caminant amb  Jesús, durant el seu ascens cap a la Creu. No oblidem “l’oració preparatòria”: ara més que mai hem de demanar orientar la nostra vida a la voluntat de Déu, única font de salvació i felicitat. Recordem que el col·loqui final és molt important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que està patint i que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de tants dies caminant amb Jesús, ja sabem que la seva vida està en perill. Ell ho sap també. La gent no entén. El Regne de Déu està lluitant per la seva supervivència, però l’enemic és poderós. Com va dir el profeta, els nostres cors  estan fets de pedra i no estem disposats a canviar això. Ens sentim forts amb el nostre nucli dur i el cor tendre i misericordiós de Déu no és una opció atractiva. Jesús ens confronta. Però no volem escoltar. Jesús se sent enrabiat, però no pot canviar-ho. Com a deixeble seu, em sento  incòmode en aquesta situació. No entenc tampoc. Em sento cansat. Jesús em veu i em demana que vagi amb Ell i em relaxi. Les coses no seran més fàcils a Jerusalem.

A Jerusalem, Jesús celebra el seu darrer sopar a la terra, unit als seus deixebles. Mitjançant un gran gest, gairebé colpidor, Jesús reforça un cop més la naturalesa del servent com a lideratge al regne de Déu: Jesús, el Senyor, assumeix la tasca del qui serveix rentant els peus bruts dels convidats al sopar. Podríem imaginar Jesús rentant-nos els peus? Durant el sopar, Jesús parteix el pa i el vi que comparteix amb els seus deixebles, demanant-los que, facin això en memòria seva. Imaginem la quantitat de generacions a diferents llocs que, al llarg de la història, han repetit aquest gest de l’eucaristia. No es només la forma en què els cristians recorden Jesús, sinó la comunicació de la vida, la connexió íntima amb Jesús: el pa i el vi que Jesús ens ofereix, és el seu propi cos i la seva pròpia sang, lliurada per nosaltres.

Recordem que Ignasi ens convida a pregar contemplativament, inserint-nos en les escenes que es desenvolupen, omplint els espais en blanc de les històries de l’Evangeli. Les narracions de la passió sobretot es presten a aquest tipus de pregària contemplativa. Respecte al Darrer Sopar, per exemple, Ignasi parla de Jesús, que, “després de menjar l’anyell pasqual i acabat el sopar, els va rentar els peus i va donar el seu Santíssim Cos i la seva Preciosa Sang als seus deixebles… que miri les persones del sopar; i després, en reflexionar sobre si mateix, tracti de treure algun profit d’ells. Escolti el que diuen… miri el que estan fent. “

Textos:

Marc 8:34-38. “Qualsevol que vulgui seguir-me ha de renunciar a sí mateix, agafar la seva creu i seguir-me”

Mateu 11:2-30. Només el senzill pot reconèixer el Messies. El món no pot entendre. Amb el meu cor desitjo la proximitat i intimitat que Jesús ofereix, acullo amb satisfacció la invitació a compartir el seu descans com Ell comparteix la meva càrrega. Desitjo ardentment lliurar-me totalment al seu amor i al servei de Jesús i el seu poble.

Mateu 26: 26-31. Mentre menjaven, Jesús va prendre el pa, el beneí, el partí i el donà els seus deixebles tot dient: “Preneu i mengeu, aquest és el meu cos”

Joan: 13:1-17. Quan va acabar de rentar-los els peus, prenent la seva roba, va tornar al seu lloc, i els va dir: “Sabeu el que he fet amb vosaltres?”

Col·loqui final: Igual que en les situacions humanes en què s’ha de tenir cura de malalts o moribunds, la nostra presencia és sovint més important que les nostres paraules vacil·lants o les nostres maldestres accions, això mateix és el que hem de pensar acompanyant ara Jesucrist. Prèviament havíem descrit el col·loqui com una conversa íntima entre amics. Ara obrim aquesta descripció per incloure la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet no sols “estar” allí. Un cop més si ho desitges, demanar ser acceptat sota la seva bandera, l’estendard de la Creu. Acabar amb el “Parenostre”.

Etapa 19

Pistas Ignacianas - Etapa 19. Bujaraloz – Candasnos (21 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, en el seu camí cap a la mort. No oblidem “l’oració preparatòria”: un cop més hem de demanar orientar la nostra vida cap a la voluntat de Déu, única font de felicitat i Resurrecció. Insistim en el col·loqui final: ens posem al costat de Jesús que pateix, demanant que ens doni forces per seguir el nostre compromís de vida. Fer-ho en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de l’últim sopar, Jesús agonitza mentre prega a l’hort, desitjant poder evitar haver de passar pel patiment que està ja anunciat. Ha estat traït. És abandonat per amics i deixebles, que havien estat els seus companys més propers en els tres darrers anys. És humiliat públicament. La seva missió a la vida té el fracàs i el ridícul como a punt final. Res d’això és un “acte de ficció”. Els cristians creiem que Jesús, essent Déu, es va encarnà de manera “plenament humana” en el seu naixement, i aquest és el moment en què es desvetlla la plena solidaritat de Jesús amb la nostra condició humana. Cadascú de nosaltres coneix i pateix la humiliació, el rebuig, el dubte, o les nostres agonies privades. Intentem inserir-nos en aquesta tràgica narració. Demanem arribar a experimentar una gran solidaritat amb Jesús i una gran compassió per Ell. Prenguem nota de la fidelitat absoluta i definitiva de Jesús a la seva missió, al seu Pare, i, per extensió, a nosaltres. Jesús és l’únic que roman fidel a allò que Ell està cridat a fer, i que roman fidel a nosaltres en els nostres propis moments de pena, dolor, o d’incertesa.

Utilitzem la contemplació ignasiana i seguim Jesús a Getsemaní, amb els seus deixebles. Quedem-nos amb ells esperant Jesús o potser anem allà on és Jesús i mirem com prega al seu Pare. Volem seguir Jesús en el seu dolor i la seva foscor, en la seva humiliació i els seus dubtes per seguir la voluntat del Pare. Mirem Judes que ve amb orgull o amb sorpresa, sense comprendre realment quin és el paper que està representant. Ens sentim presents a l’escena, al costat de Jesús a casa de Caifàs. Tractem de mantenir els ulls en Jesús: què està sentint? Què està pensant? Què faria en aquest moment? Tractem d’estar a prop d’Ell i mirar la gent que està parlant: què estan dient? Què sents en aquest moment? Anem una mica més enllà i seguim Pere fora de la casa. Mirem Jesús: Ell sabia que Pere també el trairia. Sent el dolor de la traïció amb una mostra d’afecte, la mirada de Jesús a Pere. Ell ha estat negat per aquell a qui Ell havia anomenat “Roca” – aquesta és la sort Jesús, que se’m demana que comparteixi. Aquest és el moment de la veritat a la nostra vida. Com em  sento?

Textos:

Mateu 26:30-75. “Després anà als deixebles i els digué:” Encara esteu adormits? Encara reposant? Ha arribat l’hora! “.

Isaïes 42:1-9. “Aquí és el meu servent, a qui sostinc.”

Salm 54.  Salva’m, Senyor!

Col·loqui final: Igual que en la pregària d’ahir , la nostra presència avui al costat del Jesús que pateix és més important que les nostres paraules vacil·lants o accions maldestres. Seguim incloent en el nostre col·loqui la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet el “només” estar acompanyant Jesús. Acabar amb el Parenostre.

Bujaraloz – Candasnos

Pistas Ignacianas - Etapa 19. Bujaraloz – Candasnos (21 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, en el seu camí cap a la mort. No oblidem “l’oració preparatòria”: un cop més hem de demanar orientar la nostra vida cap a la voluntat de Déu, única font de felicitat i Resurrecció. Insistim en el col·loqui final: ens posem al costat de Jesús que pateix, demanant que ens doni forces per seguir el nostre compromís de vida. Fer-ho en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de l’últim sopar, Jesús agonitza mentre prega a l’hort, desitjant poder evitar haver de passar pel patiment que està ja anunciat. Ha estat traït. És abandonat per amics i deixebles, que havien estat els seus companys més propers en els tres darrers anys. És humiliat públicament. La seva missió a la vida té el fracàs i el ridícul como a punt final. Res d’això és un “acte de ficció”. Els cristians creiem que Jesús, essent Déu, es va encarnà de manera “plenament humana” en el seu naixement, i aquest és el moment en què es desvetlla la plena solidaritat de Jesús amb la nostra condició humana. Cadascú de nosaltres coneix i pateix la humiliació, el rebuig, el dubte, o les nostres agonies privades. Intentem inserir-nos en aquesta tràgica narració. Demanem arribar a experimentar una gran solidaritat amb Jesús i una gran compassió per Ell. Prenguem nota de la fidelitat absoluta i definitiva de Jesús a la seva missió, al seu Pare, i, per extensió, a nosaltres. Jesús és l’únic que roman fidel a allò que Ell està cridat a fer, i que roman fidel a nosaltres en els nostres propis moments de pena, dolor, o d’incertesa.

Utilitzem la contemplació ignasiana i seguim Jesús a Getsemaní, amb els seus deixebles. Quedem-nos amb ells esperant Jesús o potser anem allà on és Jesús i mirem com prega al seu Pare. Volem seguir Jesús en el seu dolor i la seva foscor, en la seva humiliació i els seus dubtes per seguir la voluntat del Pare. Mirem Judes que ve amb orgull o amb sorpresa, sense comprendre realment quin és el paper que està representant. Ens sentim presents a l’escena, al costat de Jesús a casa de Caifàs. Tractem de mantenir els ulls en Jesús: què està sentint? Què està pensant? Què faria en aquest moment? Tractem d’estar a prop d’Ell i mirar la gent que està parlant: què estan dient? Què sents en aquest moment? Anem una mica més enllà i seguim Pere fora de la casa. Mirem Jesús: Ell sabia que Pere també el trairia. Sent el dolor de la traïció amb una mostra d’afecte, la mirada de Jesús a Pere. Ell ha estat negat per aquell a qui Ell havia anomenat “Roca” – aquesta és la sort Jesús, que se’m demana que comparteixi. Aquest és el moment de la veritat a la nostra vida. Com em  sento?

Textos:

Mateu 26:30-75. “Després anà als deixebles i els digué:” Encara esteu adormits? Encara reposant? Ha arribat l’hora! “.

Isaïes 42:1-9. “Aquí és el meu servent, a qui sostinc.”

Salm 54.  Salva’m, Senyor!

Col·loqui final: Igual que en la pregària d’ahir , la nostra presència avui al costat del Jesús que pateix és més important que les nostres paraules vacil·lants o accions maldestres. Seguim incloent en el nostre col·loqui la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet el “només” estar acompanyant Jesús. Acabar amb el Parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 19. Bujaraloz – Candasnos (21 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, en el seu camí cap a la mort. No oblidem “l’oració preparatòria”: un cop més hem de demanar orientar la nostra vida cap a la voluntat de Déu, única font de felicitat i Resurrecció. Insistim en el col·loqui final: ens posem al costat de Jesús que pateix, demanant que ens doni forces per seguir el nostre compromís de vida. Fer-ho en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de l’últim sopar, Jesús agonitza mentre prega a l’hort, desitjant poder evitar haver de passar pel patiment que està ja anunciat. Ha estat traït. És abandonat per amics i deixebles, que havien estat els seus companys més propers en els tres darrers anys. És humiliat públicament. La seva missió a la vida té el fracàs i el ridícul como a punt final. Res d’això és un “acte de ficció”. Els cristians creiem que Jesús, essent Déu, es va encarnà de manera “plenament humana” en el seu naixement, i aquest és el moment en què es desvetlla la plena solidaritat de Jesús amb la nostra condició humana. Cadascú de nosaltres coneix i pateix la humiliació, el rebuig, el dubte, o les nostres agonies privades. Intentem inserir-nos en aquesta tràgica narració. Demanem arribar a experimentar una gran solidaritat amb Jesús i una gran compassió per Ell. Prenguem nota de la fidelitat absoluta i definitiva de Jesús a la seva missió, al seu Pare, i, per extensió, a nosaltres. Jesús és l’únic que roman fidel a allò que Ell està cridat a fer, i que roman fidel a nosaltres en els nostres propis moments de pena, dolor, o d’incertesa.

Utilitzem la contemplació ignasiana i seguim Jesús a Getsemaní, amb els seus deixebles. Quedem-nos amb ells esperant Jesús o potser anem allà on és Jesús i mirem com prega al seu Pare. Volem seguir Jesús en el seu dolor i la seva foscor, en la seva humiliació i els seus dubtes per seguir la voluntat del Pare. Mirem Judes que ve amb orgull o amb sorpresa, sense comprendre realment quin és el paper que està representant. Ens sentim presents a l’escena, al costat de Jesús a casa de Caifàs. Tractem de mantenir els ulls en Jesús: què està sentint? Què està pensant? Què faria en aquest moment? Tractem d’estar a prop d’Ell i mirar la gent que està parlant: què estan dient? Què sents en aquest moment? Anem una mica més enllà i seguim Pere fora de la casa. Mirem Jesús: Ell sabia que Pere també el trairia. Sent el dolor de la traïció amb una mostra d’afecte, la mirada de Jesús a Pere. Ell ha estat negat per aquell a qui Ell havia anomenat “Roca” – aquesta és la sort Jesús, que se’m demana que comparteixi. Aquest és el moment de la veritat a la nostra vida. Com em  sento?

Textos:

Mateu 26:30-75. “Després anà als deixebles i els digué:” Encara esteu adormits? Encara reposant? Ha arribat l’hora! “.

Isaïes 42:1-9. “Aquí és el meu servent, a qui sostinc.”

Salm 54.  Salva’m, Senyor!

Col·loqui final: Igual que en la pregària d’ahir , la nostra presència avui al costat del Jesús que pateix és més important que les nostres paraules vacil·lants o accions maldestres. Seguim incloent en el nostre col·loqui la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet el “només” estar acompanyant Jesús. Acabar amb el Parenostre.

Etapa 20

Pistas Ignacianas - Etapa 20. Candasnos – Fraga (26,8 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, acompanyant-lo en els seus darrers moments i els deixebles baixant el seu cos i enterrant-lo. No oblidem “l’oració preparatòria”: un cop més hem de demanar orientar la nostra vida a la voluntat de Déu, única font de felicitat i Resurrecció. Insistim en el col·loqui final: ens posem al costat de Jesús que pateix, demanant que ens doni forces per seguir el nostre compromís de vida. Fer-ho en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: La Creu, penjada sobre l’altar de cada església catòlica, ens recorda que la missa és un record i un tornar a sentir el lliurament de Jesús per nosaltres, vessant la seva vida fins a la mort. A vegades, hem superintel·lectualitzat la crucifixió, raonant sobre el misteri teològic de la mort de Jesús. A vegades hem canviat la crucifixió per una “creu d’or”, fins i tot amb pedres precioses. Avui ens proposem viure la Passió “en la seva crua realitat”: utilitzant la contemplació imaginativa, passem temps amb el Jesús humà, que va patir una mort dolorosa i lenta, així com humiliant, penjat entre dos criminals. Passem un temps amb la seva mare, que va haver de veure morir al seu fill. Nosaltres, els cristians del segle XXI, sabem que aquest drama acaba amb la resurrecció de Jesús; Maria no ho sabia. En la nostra contemplació ignasiana, acompanyem Maria, la Mare de Jesús, allunyant-se de la tomba, novament cap a la casa on s’allotjava. Ens quedem amb ella, esperem amb ella, l’escoltem compartir amb els presents totes les coses que ella meditava en el seu cor des que Jesús era un nen. Escoltem els seus records del seu Fill. Plorem amb ella, esperem que alguna cosa passi com ella espera. I li diem qui som: seguidors del seu Fill.

Ignasi ens convida a identificar-nos el més estretament possible amb Jesús, experimentant nosaltres mateixos “el dolor amb Crist en dolor; un esperit trencat amb Crist tan trencat i un patiment interior degut als grans patiments que Crist va suportar per mi…” Tinguem present, també, la soledat de Nostra Senyora junt amb el seu profund dolor i el cansament interior; igualment, contemplar el cansament dels deixebles. Tot ha acabat. És el final.

Crist nostre Senyor i Rei continua amb la seva missió al nostre món per salvar tots els homes i les dones. Ell segueix sent torturat en els seus germans i germanes. Ell segueix sent portat a la creu. Dediquem uns moments de meditació sobre la situació de la nostra humanitat i demanem al Pare que ens col·loqui al costat de Crist crucificat en el món d’avui.

Textos:

Mateu 27,1-66. “Crucifiqueu-lo!” “Per què? Quin mal ha fet?” “Crucifiqueu-lo!”

Salm 22. “Déu meu, Déu meu, Per què m’heu abandonat?”

Salm 31. “En tu, Senyor, he trobat refugi.”

Isaïes 50,4-9. “El Senyor és el meu ajut.”

Col·loqui final: Igual que en la pregària d’ahir, la nostra presència avui al costat del Jesús que pateix es més important que les nostres paraules vacil·lants o accions maldestres. Seguim incloent en el nostre col·loqui la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet el “només” estar acompanyant Jesús. Acabar amb el Parenostre.

Candasnos – Fraga

Pistas Ignacianas - Etapa 20. Candasnos – Fraga (26,8 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, acompanyant-lo en els seus darrers moments i els deixebles baixant el seu cos i enterrant-lo. No oblidem “l’oració preparatòria”: un cop més hem de demanar orientar la nostra vida a la voluntat de Déu, única font de felicitat i Resurrecció. Insistim en el col·loqui final: ens posem al costat de Jesús que pateix, demanant que ens doni forces per seguir el nostre compromís de vida. Fer-ho en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: La Creu, penjada sobre l’altar de cada església catòlica, ens recorda que la missa és un record i un tornar a sentir el lliurament de Jesús per nosaltres, vessant la seva vida fins a la mort. A vegades, hem superintel·lectualitzat la crucifixió, raonant sobre el misteri teològic de la mort de Jesús. A vegades hem canviat la crucifixió per una “creu d’or”, fins i tot amb pedres precioses. Avui ens proposem viure la Passió “en la seva crua realitat”: utilitzant la contemplació imaginativa, passem temps amb el Jesús humà, que va patir una mort dolorosa i lenta, així com humiliant, penjat entre dos criminals. Passem un temps amb la seva mare, que va haver de veure morir al seu fill. Nosaltres, els cristians del segle XXI, sabem que aquest drama acaba amb la resurrecció de Jesús; Maria no ho sabia. En la nostra contemplació ignasiana, acompanyem Maria, la Mare de Jesús, allunyant-se de la tomba, novament cap a la casa on s’allotjava. Ens quedem amb ella, esperem amb ella, l’escoltem compartir amb els presents totes les coses que ella meditava en el seu cor des que Jesús era un nen. Escoltem els seus records del seu Fill. Plorem amb ella, esperem que alguna cosa passi com ella espera. I li diem qui som: seguidors del seu Fill.

Ignasi ens convida a identificar-nos el més estretament possible amb Jesús, experimentant nosaltres mateixos “el dolor amb Crist en dolor; un esperit trencat amb Crist tan trencat i un patiment interior degut als grans patiments que Crist va suportar per mi…” Tinguem present, també, la soledat de Nostra Senyora junt amb el seu profund dolor i el cansament interior; igualment, contemplar el cansament dels deixebles. Tot ha acabat. És el final.

Crist nostre Senyor i Rei continua amb la seva missió al nostre món per salvar tots els homes i les dones. Ell segueix sent torturat en els seus germans i germanes. Ell segueix sent portat a la creu. Dediquem uns moments de meditació sobre la situació de la nostra humanitat i demanem al Pare que ens col·loqui al costat de Crist crucificat en el món d’avui.

Textos:

Mateu 27,1-66. “Crucifiqueu-lo!” “Per què? Quin mal ha fet?” “Crucifiqueu-lo!”

Salm 22. “Déu meu, Déu meu, Per què m’heu abandonat?”

Salm 31. “En tu, Senyor, he trobat refugi.”

Isaïes 50,4-9. “El Senyor és el meu ajut.”

Col·loqui final: Igual que en la pregària d’ahir, la nostra presència avui al costat del Jesús que pateix es més important que les nostres paraules vacil·lants o accions maldestres. Seguim incloent en el nostre col·loqui la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet el “només” estar acompanyant Jesús. Acabar amb el Parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 20. Candasnos – Fraga (26,8 km)

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, acompanyant-lo en els seus darrers moments i els deixebles baixant el seu cos i enterrant-lo. No oblidem “l’oració preparatòria”: un cop més hem de demanar orientar la nostra vida a la voluntat de Déu, única font de felicitat i Resurrecció. Insistim en el col·loqui final: ens posem al costat de Jesús que pateix, demanant que ens doni forces per seguir el nostre compromís de vida. Fer-ho en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: La Creu, penjada sobre l’altar de cada església catòlica, ens recorda que la missa és un record i un tornar a sentir el lliurament de Jesús per nosaltres, vessant la seva vida fins a la mort. A vegades, hem superintel·lectualitzat la crucifixió, raonant sobre el misteri teològic de la mort de Jesús. A vegades hem canviat la crucifixió per una “creu d’or”, fins i tot amb pedres precioses. Avui ens proposem viure la Passió “en la seva crua realitat”: utilitzant la contemplació imaginativa, passem temps amb el Jesús humà, que va patir una mort dolorosa i lenta, així com humiliant, penjat entre dos criminals. Passem un temps amb la seva mare, que va haver de veure morir al seu fill. Nosaltres, els cristians del segle XXI, sabem que aquest drama acaba amb la resurrecció de Jesús; Maria no ho sabia. En la nostra contemplació ignasiana, acompanyem Maria, la Mare de Jesús, allunyant-se de la tomba, novament cap a la casa on s’allotjava. Ens quedem amb ella, esperem amb ella, l’escoltem compartir amb els presents totes les coses que ella meditava en el seu cor des que Jesús era un nen. Escoltem els seus records del seu Fill. Plorem amb ella, esperem que alguna cosa passi com ella espera. I li diem qui som: seguidors del seu Fill.

Ignasi ens convida a identificar-nos el més estretament possible amb Jesús, experimentant nosaltres mateixos “el dolor amb Crist en dolor; un esperit trencat amb Crist tan trencat i un patiment interior degut als grans patiments que Crist va suportar per mi…” Tinguem present, també, la soledat de Nostra Senyora junt amb el seu profund dolor i el cansament interior; igualment, contemplar el cansament dels deixebles. Tot ha acabat. És el final.

Crist nostre Senyor i Rei continua amb la seva missió al nostre món per salvar tots els homes i les dones. Ell segueix sent torturat en els seus germans i germanes. Ell segueix sent portat a la creu. Dediquem uns moments de meditació sobre la situació de la nostra humanitat i demanem al Pare que ens col·loqui al costat de Crist crucificat en el món d’avui.

Textos:

Mateu 27,1-66. “Crucifiqueu-lo!” “Per què? Quin mal ha fet?” “Crucifiqueu-lo!”

Salm 22. “Déu meu, Déu meu, Per què m’heu abandonat?”

Salm 31. “En tu, Senyor, he trobat refugi.”

Isaïes 50,4-9. “El Senyor és el meu ajut.”

Col·loqui final: Igual que en la pregària d’ahir, la nostra presència avui al costat del Jesús que pateix es més important que les nostres paraules vacil·lants o accions maldestres. Seguim incloent en el nostre col·loqui la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet el “només” estar acompanyant Jesús. Acabar amb el Parenostre.

Etapa 21

Pistas Ignacianas - Etapa 21. Fraga – Lleida (33 km)

Anotacions: Estem entrant en l’última etapa del nostre pelegrinatge: la “quarta setmana” dels Exercicis Espirituals. Canviem d’ànim, perquè ara entren en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud, sentint amb Jesús i els deixebles que l’última porta s’ha obert, i ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí vers la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. L’última setmana, plena de gràcia i plena de llum. Ens alegrarem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist, Maria i tots els seus deixebles.

Reflexions: Avui i en els dies que segueixen, Ignasi ens convida a “demanar la gràcia de ser feliç i alegrar-me intensament per la gran glòria i l’alegria de Crist nostre Senyor,” que ha ressuscitat d’entre els morts. Ningú no podia imaginar el que havia de passar, tot i que el profeta Isaïes ja havia anunciat que “el meu servent tindrà èxit, serà elevat a l’honor, alt i sublim.” Però els últims dies de Jesús eren tan difícils de suportar i la seva mort era tan incomprensible que pensar que Déu estava amb nosaltres, era impossible. Tothom estava perplex i desmoralitzat. Més d’una vegada. a la Bíblia, increïblement una dona estèril i d’edat avançada havia engendrat un nadó, malgrat tot. Les Escriptures ens recorden que “per a Déu no hi ha res impossible”, però, així i tot, encara és difícil creure. Tan impossible que, malgrat que els guàrdies ho van explicar als principals sacerdots i els ancians, ningú no ho va acceptar. Però avui creiem que la resurrecció és la veritat última de l’extraordinari poder i bondat de Déu. Déu té el poder d’alliberar-nos de la mort, de tot tipus de mort.

Alguns cops la nostra fe és molt dèbil: el Déu que transfigura Jesús de la mort a la vida sens dubte ens pot transfigurar, però sovint ens sentim temptats pel desànim i ens sentim sense esperança, davant dels nostres problemes, dels nostres temors, del pecat que hi ha en nosaltres, o del dolor que s’apodera de nosaltres. Jesús ressuscitat viu transfigurat per sempre, i nosaltres mateixos, per la mateixa obra de Jesús, hem estat interiorment transfigurats. Tenim la llavor de la Resurrecció en nosaltres. Jesús està viu i per sempre és amb nosaltres, tot i que de vegades ens costi creure. Els deixebles d’Emaús reben aquest missatge.

També és aquesta l’experiència de Maria, la mare de Crist. Ella va tenir el coneixement interior que Jesús estava viu des del principi, com ens diu Ignasi: sens dubte ella va ser la primera de rebre l’experiència de la Resurrecció. I des d’aquell mateix moment s’acostarà als deixebles per ajudar-los a superar la seva tristesa i decepció. El Senyor ressuscitat està amb nosaltres tal com ho va prometre, per consolar-nos i oferir-nos els seus dons, perquè nosaltres puguem consolar els qui pateixen en el món. 

Quan les dones es van acostar a la tomba buida, incapaces de creure en la possibilitat que Jesús hagués ressuscitat, el “vigilant” els diu senzillament: “Per què busqueu a qui és la vida entre los morts?” El mateix ens diu a nosaltres avui: massa freqüentment ens costa de creure les bones notícies sobre nosaltres mateixos o el nostre món. Una vegada més, Jesús confon les nostres expectatives en molts sentits, però hem de remarcar el fet que no es mostra primer als privilegiats apòstols, com Pere, Mateu o Joan, sinó a les dones, les més valentes i fidels entre els deixebles. 

Usem la pregària de contemplació, sentint-nos dintre de l’escena i vivint l’experiència de la gràcia de la resurrecció de la mort. Escolto, observo, parlo, prego, toco… Jo sóc dintre de la història. Preguem per la resurrecció de cada mort en nosaltres i en totes les persones que estimem. Avui Maria ens entén molt bé!

Textos:

Isaïes 52,13-53,12. “Qui hagués cregut el que havien sentit?”

Mateu 28,1-15. “No tingueu por, perquè jo sé que busqueu Jesús el crucificat. Ell no és aquí, ha ressuscitat.”

Lluc 24,13-35. Jesús, el meu company al llarg del pelegrinatge m’ensenya com Ell ha estat part de la meva història i de la meva prehistòria. Consolat interiorment desitjo anunciar a tothom: “El Senyor ha ressuscitat!”, com ho van fer els deixebles d’Emaús.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant  lliurement com un amic ho fa amb un altres. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Fraga – Lleida

Pistas Ignacianas - Etapa 21. Fraga – Lleida (33 km)

Anotacions: Estem entrant en l’última etapa del nostre pelegrinatge: la “quarta setmana” dels Exercicis Espirituals. Canviem d’ànim, perquè ara entren en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud, sentint amb Jesús i els deixebles que l’última porta s’ha obert, i ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí vers la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. L’última setmana, plena de gràcia i plena de llum. Ens alegrarem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist, Maria i tots els seus deixebles.

Reflexions: Avui i en els dies que segueixen, Ignasi ens convida a “demanar la gràcia de ser feliç i alegrar-me intensament per la gran glòria i l’alegria de Crist nostre Senyor,” que ha ressuscitat d’entre els morts. Ningú no podia imaginar el que havia de passar, tot i que el profeta Isaïes ja havia anunciat que “el meu servent tindrà èxit, serà elevat a l’honor, alt i sublim.” Però els últims dies de Jesús eren tan difícils de suportar i la seva mort era tan incomprensible que pensar que Déu estava amb nosaltres, era impossible. Tothom estava perplex i desmoralitzat. Més d’una vegada. a la Bíblia, increïblement una dona estèril i d’edat avançada havia engendrat un nadó, malgrat tot. Les Escriptures ens recorden que “per a Déu no hi ha res impossible”, però, així i tot, encara és difícil creure. Tan impossible que, malgrat que els guàrdies ho van explicar als principals sacerdots i els ancians, ningú no ho va acceptar. Però avui creiem que la resurrecció és la veritat última de l’extraordinari poder i bondat de Déu. Déu té el poder d’alliberar-nos de la mort, de tot tipus de mort.

Alguns cops la nostra fe és molt dèbil: el Déu que transfigura Jesús de la mort a la vida sens dubte ens pot transfigurar, però sovint ens sentim temptats pel desànim i ens sentim sense esperança, davant dels nostres problemes, dels nostres temors, del pecat que hi ha en nosaltres, o del dolor que s’apodera de nosaltres. Jesús ressuscitat viu transfigurat per sempre, i nosaltres mateixos, per la mateixa obra de Jesús, hem estat interiorment transfigurats. Tenim la llavor de la Resurrecció en nosaltres. Jesús està viu i per sempre és amb nosaltres, tot i que de vegades ens costi creure. Els deixebles d’Emaús reben aquest missatge.

També és aquesta l’experiència de Maria, la mare de Crist. Ella va tenir el coneixement interior que Jesús estava viu des del principi, com ens diu Ignasi: sens dubte ella va ser la primera de rebre l’experiència de la Resurrecció. I des d’aquell mateix moment s’acostarà als deixebles per ajudar-los a superar la seva tristesa i decepció. El Senyor ressuscitat està amb nosaltres tal com ho va prometre, per consolar-nos i oferir-nos els seus dons, perquè nosaltres puguem consolar els qui pateixen en el món. 

Quan les dones es van acostar a la tomba buida, incapaces de creure en la possibilitat que Jesús hagués ressuscitat, el “vigilant” els diu senzillament: “Per què busqueu a qui és la vida entre los morts?” El mateix ens diu a nosaltres avui: massa freqüentment ens costa de creure les bones notícies sobre nosaltres mateixos o el nostre món. Una vegada més, Jesús confon les nostres expectatives en molts sentits, però hem de remarcar el fet que no es mostra primer als privilegiats apòstols, com Pere, Mateu o Joan, sinó a les dones, les més valentes i fidels entre els deixebles. 

Usem la pregària de contemplació, sentint-nos dintre de l’escena i vivint l’experiència de la gràcia de la resurrecció de la mort. Escolto, observo, parlo, prego, toco… Jo sóc dintre de la història. Preguem per la resurrecció de cada mort en nosaltres i en totes les persones que estimem. Avui Maria ens entén molt bé!

Textos:

Isaïes 52,13-53,12. “Qui hagués cregut el que havien sentit?”

Mateu 28,1-15. “No tingueu por, perquè jo sé que busqueu Jesús el crucificat. Ell no és aquí, ha ressuscitat.”

Lluc 24,13-35. Jesús, el meu company al llarg del pelegrinatge m’ensenya com Ell ha estat part de la meva història i de la meva prehistòria. Consolat interiorment desitjo anunciar a tothom: “El Senyor ha ressuscitat!”, com ho van fer els deixebles d’Emaús.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant  lliurement com un amic ho fa amb un altres. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Pistas Ignacianas - Etapa 21. Fraga – Lleida (33 km)

Anotacions: Estem entrant en l’última etapa del nostre pelegrinatge: la “quarta setmana” dels Exercicis Espirituals. Canviem d’ànim, perquè ara entren en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud, sentint amb Jesús i els deixebles que l’última porta s’ha obert, i ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí vers la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. L’última setmana, plena de gràcia i plena de llum. Ens alegrarem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist, Maria i tots els seus deixebles.

Reflexions: Avui i en els dies que segueixen, Ignasi ens convida a “demanar la gràcia de ser feliç i alegrar-me intensament per la gran glòria i l’alegria de Crist nostre Senyor,” que ha ressuscitat d’entre els morts. Ningú no podia imaginar el que havia de passar, tot i que el profeta Isaïes ja havia anunciat que “el meu servent tindrà èxit, serà elevat a l’honor, alt i sublim.” Però els últims dies de Jesús eren tan difícils de suportar i la seva mort era tan incomprensible que pensar que Déu estava amb nosaltres, era impossible. Tothom estava perplex i desmoralitzat. Més d’una vegada. a la Bíblia, increïblement una dona estèril i d’edat avançada havia engendrat un nadó, malgrat tot. Les Escriptures ens recorden que “per a Déu no hi ha res impossible”, però, així i tot, encara és difícil creure. Tan impossible que, malgrat que els guàrdies ho van explicar als principals sacerdots i els ancians, ningú no ho va acceptar. Però avui creiem que la resurrecció és la veritat última de l’extraordinari poder i bondat de Déu. Déu té el poder d’alliberar-nos de la mort, de tot tipus de mort.

Alguns cops la nostra fe és molt dèbil: el Déu que transfigura Jesús de la mort a la vida sens dubte ens pot transfigurar, però sovint ens sentim temptats pel desànim i ens sentim sense esperança, davant dels nostres problemes, dels nostres temors, del pecat que hi ha en nosaltres, o del dolor que s’apodera de nosaltres. Jesús ressuscitat viu transfigurat per sempre, i nosaltres mateixos, per la mateixa obra de Jesús, hem estat interiorment transfigurats. Tenim la llavor de la Resurrecció en nosaltres. Jesús està viu i per sempre és amb nosaltres, tot i que de vegades ens costi creure. Els deixebles d’Emaús reben aquest missatge.

També és aquesta l’experiència de Maria, la mare de Crist. Ella va tenir el coneixement interior que Jesús estava viu des del principi, com ens diu Ignasi: sens dubte ella va ser la primera de rebre l’experiència de la Resurrecció. I des d’aquell mateix moment s’acostarà als deixebles per ajudar-los a superar la seva tristesa i decepció. El Senyor ressuscitat està amb nosaltres tal com ho va prometre, per consolar-nos i oferir-nos els seus dons, perquè nosaltres puguem consolar els qui pateixen en el món. 

Quan les dones es van acostar a la tomba buida, incapaces de creure en la possibilitat que Jesús hagués ressuscitat, el “vigilant” els diu senzillament: “Per què busqueu a qui és la vida entre los morts?” El mateix ens diu a nosaltres avui: massa freqüentment ens costa de creure les bones notícies sobre nosaltres mateixos o el nostre món. Una vegada més, Jesús confon les nostres expectatives en molts sentits, però hem de remarcar el fet que no es mostra primer als privilegiats apòstols, com Pere, Mateu o Joan, sinó a les dones, les més valentes i fidels entre els deixebles. 

Usem la pregària de contemplació, sentint-nos dintre de l’escena i vivint l’experiència de la gràcia de la resurrecció de la mort. Escolto, observo, parlo, prego, toco… Jo sóc dintre de la història. Preguem per la resurrecció de cada mort en nosaltres i en totes les persones que estimem. Avui Maria ens entén molt bé!

Textos:

Isaïes 52,13-53,12. “Qui hagués cregut el que havien sentit?”

Mateu 28,1-15. “No tingueu por, perquè jo sé que busqueu Jesús el crucificat. Ell no és aquí, ha ressuscitat.”

Lluc 24,13-35. Jesús, el meu company al llarg del pelegrinatge m’ensenya com Ell ha estat part de la meva història i de la meva prehistòria. Consolat interiorment desitjo anunciar a tothom: “El Senyor ha ressuscitat!”, com ho van fer els deixebles d’Emaús.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant  lliurement com un amic ho fa amb un altres. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Etapa 22

Pistas Ignacianas - Etapa 22. Lleida – Palau d'Anglesola (25,7 km)

Anotacions: Al llarg d’aquesta “quarta setmana” dels Exercicis Espirituals mantindrem el mateix ànim alegre, perquè ara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí cap a la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. Vivim l’última setmana, plena de gràcia i plena de llum. Ens alegrem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. 

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist, Maria i tots els seus deixebles.

Reflexions: Avui seguim la nostra contemplació sobre la meravella de la Resurrecció: els deixebles vam necessitar molts dies per tenir aquesta experiència de Vida Completa de Jesús. Acostem-nos a Maria Magdalena, la dona que estimava profundament Jesús. Mirem la seva angoixa i tristesa. Intentem sentir el mateix que ella, ara que ha perdut l’únic sentit de la seva vida. Y estiguem allà amb ella en el moment del seu descobriment: Jesús ha ressuscitat! El món s’alegra amb ella. Sentim la por i la culpa dels deixebles quan Jesús ressuscitat torna a aquell lloc on solien estar junts. Vegem el lloc i siguem un d’ells. Gaudim de les meravelles de la Resurrecció.

Jesús ve avui a la nostra desesperació personal, a la sala fosca on hem tancat els moments més difícils. Ell vol guarir totes les nostres morts i dur-nos a la vida. Jesús no accepta més que patim: Ell és la vida i Ell ens demana que sortim fora de la nostra tomba. Escoltem la veu de Jesús: ens crida a sortir, com Llàtzer. Siguem conscients de la seva presència caminant al nostre costat i demanant-nos: “desperta de la teva mort… perquè estic viu!”

Com sempre, Ignasi ens convida a posar-nos en aquestes escenes increïbles. Deixem que aquestes històries familiars de la resurrecció es desenvolupin en nosaltres, i posem-nos en l’escena. Utilitzem totes les belleses de la naturalesa per ajudar-nos en l’experiència d’alegria profunda. Quan Ignasi va escriure els seus Exercicis Espirituals, bé podia haver recordat els dies més agradables del seu pelegrinatge a Montserrat, les coses que veia i que li donaven alegria de viure: en aquesta quarta setmana “m’ajudaré de la llum o les característiques agradables de la temporada, com la frescor refrescant de l’aigua a l’estiu o el sol i la calor a l’hivern, perquè penso o espero que això m’ajudarà a alegrar-me en Crist, el meu Creador i Redemptor”.

Textos:

Joan 20:11-18. Amb Maria Magdalena escolto el meu nom i responc amb alegria.

Joan 20:19-23. La por, la culpa i la confusió dels deu companys de Jesús a la sala em resulten familiars. En algun moment els he sentit. La meva sala tancada és un d’aquests llocs on Ell vol i ha de venir. Li dono la benvinguda i em disposo a rebre els seus dons: la pau, l’alegria, la missió, esperant sempre en el seu Esperit i comptant amb la seva misericòrdia.

Joan 11:17-44. Jesús diu: “Jo sóc la resurrecció i la vida…  Ho creus, això?” Jesús cridà: “Llàtzer, surt a fora!” Llàtzer va escoltar que li cridava de la mort a la vida, d’estar lligat a ser lliure. Assegut al llindar de la tomba em plantejo les meves pròpies petites morts i tot el que està limitant la meva llibertat.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-li lliurement, com fan els amics. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva senyera per tal de  construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Lleida – Palau d'Anglesola

Pistas Ignacianas - Etapa 22. Lleida – Palau d'Anglesola (25,7 km)

Anotacions: Al llarg d’aquesta “quarta setmana” dels Exercicis Espirituals mantindrem el mateix ànim alegre, perquè ara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí cap a la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. Vivim l’última setmana, plena de gràcia i plena de llum. Ens alegrem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. 

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist, Maria i tots els seus deixebles.

Reflexions: Avui seguim la nostra contemplació sobre la meravella de la Resurrecció: els deixebles vam necessitar molts dies per tenir aquesta experiència de Vida Completa de Jesús. Acostem-nos a Maria Magdalena, la dona que estimava profundament Jesús. Mirem la seva angoixa i tristesa. Intentem sentir el mateix que ella, ara que ha perdut l’únic sentit de la seva vida. Y estiguem allà amb ella en el moment del seu descobriment: Jesús ha ressuscitat! El món s’alegra amb ella. Sentim la por i la culpa dels deixebles quan Jesús ressuscitat torna a aquell lloc on solien estar junts. Vegem el lloc i siguem un d’ells. Gaudim de les meravelles de la Resurrecció.

Jesús ve avui a la nostra desesperació personal, a la sala fosca on hem tancat els moments més difícils. Ell vol guarir totes les nostres morts i dur-nos a la vida. Jesús no accepta més que patim: Ell és la vida i Ell ens demana que sortim fora de la nostra tomba. Escoltem la veu de Jesús: ens crida a sortir, com Llàtzer. Siguem conscients de la seva presència caminant al nostre costat i demanant-nos: “desperta de la teva mort… perquè estic viu!”

Com sempre, Ignasi ens convida a posar-nos en aquestes escenes increïbles. Deixem que aquestes històries familiars de la resurrecció es desenvolupin en nosaltres, i posem-nos en l’escena. Utilitzem totes les belleses de la naturalesa per ajudar-nos en l’experiència d’alegria profunda. Quan Ignasi va escriure els seus Exercicis Espirituals, bé podia haver recordat els dies més agradables del seu pelegrinatge a Montserrat, les coses que veia i que li donaven alegria de viure: en aquesta quarta setmana “m’ajudaré de la llum o les característiques agradables de la temporada, com la frescor refrescant de l’aigua a l’estiu o el sol i la calor a l’hivern, perquè penso o espero que això m’ajudarà a alegrar-me en Crist, el meu Creador i Redemptor”.

Textos:

Joan 20:11-18. Amb Maria Magdalena escolto el meu nom i responc amb alegria.

Joan 20:19-23. La por, la culpa i la confusió dels deu companys de Jesús a la sala em resulten familiars. En algun moment els he sentit. La meva sala tancada és un d’aquests llocs on Ell vol i ha de venir. Li dono la benvinguda i em disposo a rebre els seus dons: la pau, l’alegria, la missió, esperant sempre en el seu Esperit i comptant amb la seva misericòrdia.

Joan 11:17-44. Jesús diu: “Jo sóc la resurrecció i la vida…  Ho creus, això?” Jesús cridà: “Llàtzer, surt a fora!” Llàtzer va escoltar que li cridava de la mort a la vida, d’estar lligat a ser lliure. Assegut al llindar de la tomba em plantejo les meves pròpies petites morts i tot el que està limitant la meva llibertat.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-li lliurement, com fan els amics. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva senyera per tal de  construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Pistas Ignacianas - Etapa 22. Lleida – Palau d'Anglesola (25,7 km)

Anotacions: Al llarg d’aquesta “quarta setmana” dels Exercicis Espirituals mantindrem el mateix ànim alegre, perquè ara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí cap a la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. Vivim l’última setmana, plena de gràcia i plena de llum. Ens alegrem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. 

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist, Maria i tots els seus deixebles.

Reflexions: Avui seguim la nostra contemplació sobre la meravella de la Resurrecció: els deixebles vam necessitar molts dies per tenir aquesta experiència de Vida Completa de Jesús. Acostem-nos a Maria Magdalena, la dona que estimava profundament Jesús. Mirem la seva angoixa i tristesa. Intentem sentir el mateix que ella, ara que ha perdut l’únic sentit de la seva vida. Y estiguem allà amb ella en el moment del seu descobriment: Jesús ha ressuscitat! El món s’alegra amb ella. Sentim la por i la culpa dels deixebles quan Jesús ressuscitat torna a aquell lloc on solien estar junts. Vegem el lloc i siguem un d’ells. Gaudim de les meravelles de la Resurrecció.

Jesús ve avui a la nostra desesperació personal, a la sala fosca on hem tancat els moments més difícils. Ell vol guarir totes les nostres morts i dur-nos a la vida. Jesús no accepta més que patim: Ell és la vida i Ell ens demana que sortim fora de la nostra tomba. Escoltem la veu de Jesús: ens crida a sortir, com Llàtzer. Siguem conscients de la seva presència caminant al nostre costat i demanant-nos: “desperta de la teva mort… perquè estic viu!”

Com sempre, Ignasi ens convida a posar-nos en aquestes escenes increïbles. Deixem que aquestes històries familiars de la resurrecció es desenvolupin en nosaltres, i posem-nos en l’escena. Utilitzem totes les belleses de la naturalesa per ajudar-nos en l’experiència d’alegria profunda. Quan Ignasi va escriure els seus Exercicis Espirituals, bé podia haver recordat els dies més agradables del seu pelegrinatge a Montserrat, les coses que veia i que li donaven alegria de viure: en aquesta quarta setmana “m’ajudaré de la llum o les característiques agradables de la temporada, com la frescor refrescant de l’aigua a l’estiu o el sol i la calor a l’hivern, perquè penso o espero que això m’ajudarà a alegrar-me en Crist, el meu Creador i Redemptor”.

Textos:

Joan 20:11-18. Amb Maria Magdalena escolto el meu nom i responc amb alegria.

Joan 20:19-23. La por, la culpa i la confusió dels deu companys de Jesús a la sala em resulten familiars. En algun moment els he sentit. La meva sala tancada és un d’aquests llocs on Ell vol i ha de venir. Li dono la benvinguda i em disposo a rebre els seus dons: la pau, l’alegria, la missió, esperant sempre en el seu Esperit i comptant amb la seva misericòrdia.

Joan 11:17-44. Jesús diu: “Jo sóc la resurrecció i la vida…  Ho creus, això?” Jesús cridà: “Llàtzer, surt a fora!” Llàtzer va escoltar que li cridava de la mort a la vida, d’estar lligat a ser lliure. Assegut al llindar de la tomba em plantejo les meves pròpies petites morts i tot el que està limitant la meva llibertat.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-li lliurement, com fan els amics. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva senyera per tal de  construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Etapa 23

Pistas Ignacianas - Etapa 23. Palau d'Anglesola – Verdú (24,7 km)

Anotacions: Mantenim el mateix ànim alegre, perquè ara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí a la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. Vivim l’última setmana, plena de gràcia  plena de llum. Ens alegrem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. En aquesta etapa, cal mirar la pista ignasiana que fa referència a Sant Pere Claver. Pere Claver va ser deixeble de Jesucrist i missioner jesuïta a Amèrica, anomenat pels seus companys “l’esclau dels esclaus”.

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist i ser enviat al món per continuar la seva missió.

Reflexions: La gràcia d’estar viu, la gràcia de tenir dins teu la resurrecció, no és només un regal per a tu, sinó una gràcia per compartir amb els altres i energia per posar al servei de la Missió de Jesús: difondre la Bona Nova del Regne de Déu. Avui ens sentim renovats, però alhora ens sentim compromesos amb el nostre millor “amic” per ajudar-lo a realitzar la seva missió a la terra. El Pare segueix vessant l’Esperit de Crist en els cors dels homes i dones del nostre temps. Ell encara ens consola, i ens envia amb la missió de consolar els que pateixen, els pobres i tots els que desitgen la salvació. Com està escrit: “Envies el teu esperit i tot és creat, així renoves la faç de la terra.” (Salm 104:30). Demanem avui al Senyor de poder entrar en el goig i ser acceptats en la missió consoladora de Jesús, ja en la seva vida ressuscitada.

A l’evangeli de Mateu ens trobem amb Jesús demanant als deixebles que vagin a Galilea perquè l’ajudin. Els deixebles eren els pecadors que Ell havia convidat a ser els seus companys, aquells mateixos que van ser traïdors a l’últim moment. Ara estem amb ells, com a deixebles, en el nostre pelegrinatge cap al Regne. Estem junts amb altres, més pecadors o més fidels que nosaltres. Però no importa gaire, perquè la nostra força i saviesa és Crist, així que no hem de tenir por a respondre a la seva crida. Som a la muntanya, el lloc de trobada entre Déu i el seu poble. Per a nosaltres pot ser un barri, un laboratori, una església, una clínica, una oficina, una sala, una escola. Jesús ens dóna la nostra missió: anar al món, batejar, ensenyar, estimar i comunicar la compassió de Déu per reconciliar a la humanitat. Se’ns demana complir la missió a cada moment, en cada circumstància de la vida. I Jesús ens diu unes paraules meravelloses: ens promet que estarà sempre amb nosaltres, en cada moment d’alegria o de dolor. Malgrat que potser no et sentis digne de rebre la seva presència, Ell sempre es mantindrà a prop; encara que siguis pecador, infidel, limitat. Ell ens oferirà el seu Esperit per transformar qualsevol situació humana en una experiència de creixement.

Tot i que la nostra fe és petita, Jesús compta amb nosaltres. Tomàs ha de reconèixer la seva falta de fe abans de ser enviat al món. Preguem perquè escoltem la crida de Jesús, que ens convida a seguir-lo a la platja i a estar amb Ell. Ens unim als deixebles en la recepció del nostre compromís i rebent la seva benedicció.

Textos:

Mateu 28:16-20. “Jo estaré sempre amb vosaltres, fins a la fi del món”.

Joan 20:24-29. Així com Jesús fou tolerant amb la foscor i la incredulitat de Tomàs, també ho és amb mi avui i es complau a consolar-me amb el do de la fe renovada. En la seva presència amorosa, jo també dic: “Senyor meu i Déu meu!”

Joan 21:1-17. El moment de l’Alegria – “És el Senyor!” El moment de la companyia – “Veniu a menjar amb mi.” El moment d’intimitat i decisió – “M’estimes?” El moment de la missió – “Pastura les meves ovelles.”

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic y Senyor Jesucrist, parlant-hi lliurement, com un amic fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva senyera per construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Palau d'Anglesola – Verdú

Pistas Ignacianas - Etapa 23. Palau d'Anglesola – Verdú (24,7 km)

Anotacions: Mantenim el mateix ànim alegre, perquè ara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí a la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. Vivim l’última setmana, plena de gràcia  plena de llum. Ens alegrem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. En aquesta etapa, cal mirar la pista ignasiana que fa referència a Sant Pere Claver. Pere Claver va ser deixeble de Jesucrist i missioner jesuïta a Amèrica, anomenat pels seus companys “l’esclau dels esclaus”.

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist i ser enviat al món per continuar la seva missió.

Reflexions: La gràcia d’estar viu, la gràcia de tenir dins teu la resurrecció, no és només un regal per a tu, sinó una gràcia per compartir amb els altres i energia per posar al servei de la Missió de Jesús: difondre la Bona Nova del Regne de Déu. Avui ens sentim renovats, però alhora ens sentim compromesos amb el nostre millor “amic” per ajudar-lo a realitzar la seva missió a la terra. El Pare segueix vessant l’Esperit de Crist en els cors dels homes i dones del nostre temps. Ell encara ens consola, i ens envia amb la missió de consolar els que pateixen, els pobres i tots els que desitgen la salvació. Com està escrit: “Envies el teu esperit i tot és creat, així renoves la faç de la terra.” (Salm 104:30). Demanem avui al Senyor de poder entrar en el goig i ser acceptats en la missió consoladora de Jesús, ja en la seva vida ressuscitada.

A l’evangeli de Mateu ens trobem amb Jesús demanant als deixebles que vagin a Galilea perquè l’ajudin. Els deixebles eren els pecadors que Ell havia convidat a ser els seus companys, aquells mateixos que van ser traïdors a l’últim moment. Ara estem amb ells, com a deixebles, en el nostre pelegrinatge cap al Regne. Estem junts amb altres, més pecadors o més fidels que nosaltres. Però no importa gaire, perquè la nostra força i saviesa és Crist, així que no hem de tenir por a respondre a la seva crida. Som a la muntanya, el lloc de trobada entre Déu i el seu poble. Per a nosaltres pot ser un barri, un laboratori, una església, una clínica, una oficina, una sala, una escola. Jesús ens dóna la nostra missió: anar al món, batejar, ensenyar, estimar i comunicar la compassió de Déu per reconciliar a la humanitat. Se’ns demana complir la missió a cada moment, en cada circumstància de la vida. I Jesús ens diu unes paraules meravelloses: ens promet que estarà sempre amb nosaltres, en cada moment d’alegria o de dolor. Malgrat que potser no et sentis digne de rebre la seva presència, Ell sempre es mantindrà a prop; encara que siguis pecador, infidel, limitat. Ell ens oferirà el seu Esperit per transformar qualsevol situació humana en una experiència de creixement.

Tot i que la nostra fe és petita, Jesús compta amb nosaltres. Tomàs ha de reconèixer la seva falta de fe abans de ser enviat al món. Preguem perquè escoltem la crida de Jesús, que ens convida a seguir-lo a la platja i a estar amb Ell. Ens unim als deixebles en la recepció del nostre compromís i rebent la seva benedicció.

Textos:

Mateu 28:16-20. “Jo estaré sempre amb vosaltres, fins a la fi del món”.

Joan 20:24-29. Així com Jesús fou tolerant amb la foscor i la incredulitat de Tomàs, també ho és amb mi avui i es complau a consolar-me amb el do de la fe renovada. En la seva presència amorosa, jo també dic: “Senyor meu i Déu meu!”

Joan 21:1-17. El moment de l’Alegria – “És el Senyor!” El moment de la companyia – “Veniu a menjar amb mi.” El moment d’intimitat i decisió – “M’estimes?” El moment de la missió – “Pastura les meves ovelles.”

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic y Senyor Jesucrist, parlant-hi lliurement, com un amic fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva senyera per construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Pistas Ignacianas - Etapa 23. Palau d'Anglesola – Verdú (24,7 km)

Anotacions: Mantenim el mateix ànim alegre, perquè ara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: ja no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí a la llibertat i la felicitat eterna, en l’amor de Déu. Vivim l’última setmana, plena de gràcia  plena de llum. Ens alegrem en cada petita flor, l’ocell, el somriure, la mà estesa. No oblidem l’oració introductòria abans d’entrar en la contemplació i també al llarg de tot el dia. Recordem el col·loqui final: ens acostem a aquell coneixement intern de Jesús ressuscitat, que ens ajuda a complir el nostre compromís amb la vida per sempre. Ho discutim amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. En aquesta etapa, cal mirar la pista ignasiana que fa referència a Sant Pere Claver. Pere Claver va ser deixeble de Jesucrist i missioner jesuïta a Amèrica, anomenat pels seus companys “l’esclau dels esclaus”.

Petició: Demanem al Pare aquest do: ser capaç d’entrar en l’alegria del Ressuscitat i el Crist victoriós. Ser capaç de contemplar la Vida Plena que Jesús ens ha aconseguit. Alegrar-me profundament amb Crist i ser enviat al món per continuar la seva missió.

Reflexions: La gràcia d’estar viu, la gràcia de tenir dins teu la resurrecció, no és només un regal per a tu, sinó una gràcia per compartir amb els altres i energia per posar al servei de la Missió de Jesús: difondre la Bona Nova del Regne de Déu. Avui ens sentim renovats, però alhora ens sentim compromesos amb el nostre millor “amic” per ajudar-lo a realitzar la seva missió a la terra. El Pare segueix vessant l’Esperit de Crist en els cors dels homes i dones del nostre temps. Ell encara ens consola, i ens envia amb la missió de consolar els que pateixen, els pobres i tots els que desitgen la salvació. Com està escrit: “Envies el teu esperit i tot és creat, així renoves la faç de la terra.” (Salm 104:30). Demanem avui al Senyor de poder entrar en el goig i ser acceptats en la missió consoladora de Jesús, ja en la seva vida ressuscitada.

A l’evangeli de Mateu ens trobem amb Jesús demanant als deixebles que vagin a Galilea perquè l’ajudin. Els deixebles eren els pecadors que Ell havia convidat a ser els seus companys, aquells mateixos que van ser traïdors a l’últim moment. Ara estem amb ells, com a deixebles, en el nostre pelegrinatge cap al Regne. Estem junts amb altres, més pecadors o més fidels que nosaltres. Però no importa gaire, perquè la nostra força i saviesa és Crist, així que no hem de tenir por a respondre a la seva crida. Som a la muntanya, el lloc de trobada entre Déu i el seu poble. Per a nosaltres pot ser un barri, un laboratori, una església, una clínica, una oficina, una sala, una escola. Jesús ens dóna la nostra missió: anar al món, batejar, ensenyar, estimar i comunicar la compassió de Déu per reconciliar a la humanitat. Se’ns demana complir la missió a cada moment, en cada circumstància de la vida. I Jesús ens diu unes paraules meravelloses: ens promet que estarà sempre amb nosaltres, en cada moment d’alegria o de dolor. Malgrat que potser no et sentis digne de rebre la seva presència, Ell sempre es mantindrà a prop; encara que siguis pecador, infidel, limitat. Ell ens oferirà el seu Esperit per transformar qualsevol situació humana en una experiència de creixement.

Tot i que la nostra fe és petita, Jesús compta amb nosaltres. Tomàs ha de reconèixer la seva falta de fe abans de ser enviat al món. Preguem perquè escoltem la crida de Jesús, que ens convida a seguir-lo a la platja i a estar amb Ell. Ens unim als deixebles en la recepció del nostre compromís i rebent la seva benedicció.

Textos:

Mateu 28:16-20. “Jo estaré sempre amb vosaltres, fins a la fi del món”.

Joan 20:24-29. Així com Jesús fou tolerant amb la foscor i la incredulitat de Tomàs, també ho és amb mi avui i es complau a consolar-me amb el do de la fe renovada. En la seva presència amorosa, jo també dic: “Senyor meu i Déu meu!”

Joan 21:1-17. El moment de l’Alegria – “És el Senyor!” El moment de la companyia – “Veniu a menjar amb mi.” El moment d’intimitat i decisió – “M’estimes?” El moment de la missió – “Pastura les meves ovelles.”

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic y Senyor Jesucrist, parlant-hi lliurement, com un amic fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva senyera per construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Etapa 24

Pistas Ignacianas - Etapa 24. Verdú – Cervera (17 km)

Anotacions: Encara que avui meditem sobre l’episodi de les temptacions de Jesús, mantenim el mateix bon humor, perquè encara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí a la llibertat i la felicitat eterna en l’amor de Déu. No oblidem la “pregària introductòria” i el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! La llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts!

Petició: Prego a Déu poder alegrar-me profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Prego ser capaç de reconèixer els enganys del mal i saber guardar-me’n, com ho va fer Jesús, confiant plenament en l’amor de Déu.

Reflexions: Ahir vam ser cridats a tornar a Galilea, a la nostra “vida normal”, de retorn als vells costums. Tenim una missió: treballar pel Regne. Avui considerarem l’inici de la missió de Jesús i el discerniment que va haver de fer abans de tornar a treballar. El propòsit d’aquesta meditació és tornar a rebre algunes intuïcions sobre les estratègies de Jesús i del Mal, que ja havíem vist en la nostra segona setmana de pelegrinatge, sabent que estem cridats a treballar pel Regne en les nostres vides quotidianes i “mundanes.”

Com utilitzarem les nostres relacions de poder, els nostres dons, talents i recursos? Aquesta és la qüestió fonamental en l’episodi de les temptacions de Jesús en el desert. Se’ns diu que el Mal li va mostrar a Jesús tots els regnes del món i li va dir: “Tot això et donaré, si et postres en terra i m’adores.” La resposta va ser: “Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només el serviràs a Ell”. Aquest  moment de crisi en el desert és també la crisi a la que tots ens enfrontem constantment. Podem contenir els nostres desitjos i necessitats lascives de lloança, d’adulació, de poder o de comoditat? Usem en la nostra vida els nostres poders per servir-nos a nosaltres mateixos o construïm les nostres vides amb l’orientació de contribuir a la societat i al món que hem heretat? Portem a la ment les temptacions que ens afligeixen. Poden ser realment vergonyoses, però considerem que també Jesús, sent completament humà, podria haver sofert una d’aquests temptacions. La solució de Jesús a la temptació va ser el reconeixement de la confiança plena en Déu; nosaltres també podem aportar avui a Jesús les nostres temptacions i confessar la nostra confiança plena en Déu. Preguem perquè ens trobem tan a prop de Jesús que vulguem elegir el que Ell vulgui.

Com ja hem dit, Jesús no escull “homes i dones perfectes” perquè es converteixin en deixebles seus. Ell ens coneix molt bé. Tenint en compte el tipus de persones que Jesús va escollir, Ignasi ens convida a pensar, primer, que provenien d’una condició de la vida més aviat ruda i humil, però que, en segon lloc, pensem en la dignitat a la que així eren cridats amb suavitat. Aquest és el nostre misteri: venim de molt avall, però se’ns demana un alt servei. La temptació és a la nostra porta. Això és normal!

Ignasi planteja una reflexió sobre els tres tipus de respostes a la invitació que ahir vam rebre de Jesús, en la nostra pregària, de continuar la missió. Ignasi ens planteja el repte de pensar sobre el que significa de veritat ser espiritualment lliures de pelegrinar amb Jesús en la seva missió. Parlem de la veritable llibertat, la llibertat que duu a l’acció de Déu en el món. Tots sentim atraccions que es poden interposar en el camí del nostre servei a Déu i al món; així podem estimar els diners, el sexe, el poder, la nostra imatge, anar ben vestit i ser lloat, tenir grans cotxes o altres coses. Algunes persones tenen bones intencions, però no arriben mai a actuar per canviar d’estil fins al dia abans de morir-se. Altres, en el fons, saben que alguna cosa no va bé, però segueixen posant excuses i racionalitzacions per seguir fent el mateix i aconseguir que Déu mateix ho comprengui. Altres, finalment, són lliures: així poden acceptar ser rics i ben situats socialment, si aquesta és la voluntat de Déu i és per a major servei de Déu, però també poden ser feliços sent pobres i deixant el que altres busquen desesperadament, com honors i béns. Aquests són els que poden acceptar graciosament el prestigi en la mesura que ajuda a la missió de servir al regne, però alhora no fugen de la persecució i el desprestigi, si s’obté d’aquesta manera un major bé, i fàcilment poden viure sense les posicions de poder. És totalment humà tenir i experimentar “hams” que ens roben la llibertat; potser seria suficient pe a la meditació d’avui demanar amb sinceritat el desig de ser més lliure d’aquests “hams nocius”, per no caure en les temptacions del mal. Demanem a Déu il·luminació.

Textos:

Mateu 4,1-11. Les tàctiques de l’adversari no són convidar Jesús a fer el mal, sinó proposar-li de ser un Messies amb possessions, prestigi i poder, guanyant en eficàcia i èxit, en lloc d’un Messies solidari en la pobresa, la persecució i la impotència, com el Pare el va cridar a ser.

Eclesiastès 3:1-22. Els éssers humans no poden entendre els camins de Déu. Serà millor que estem a prop d’Ell. Tot té el seu temps. Haig de mantenir els temps de Déu en la meva vida.

Proverbis 3:1-12. Mantinguem la nostra lleialtat i la fe en Déu i mai no errarem.

Saviesa 3:1-12. Aquells qui han dipositat la seva confiança en Déu saben que Ell és veritable, i els fidels obtindran l’amor de Déu.

Mateu 6:24-34. Ningú no pot servir a dos senyors, perquè o avorreix a un i estimarà a l’altre, o es dedicarà a un i menysprearà a l’altre. No podeu servir Déu i les riqueses materials o els vostres petits ídols.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant  lliurement com un amic ho fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per tal de construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Verdú – Cervera

Pistas Ignacianas - Etapa 24. Verdú – Cervera (17 km)

Anotacions: Encara que avui meditem sobre l’episodi de les temptacions de Jesús, mantenim el mateix bon humor, perquè encara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí a la llibertat i la felicitat eterna en l’amor de Déu. No oblidem la “pregària introductòria” i el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! La llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts!

Petició: Prego a Déu poder alegrar-me profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Prego ser capaç de reconèixer els enganys del mal i saber guardar-me’n, com ho va fer Jesús, confiant plenament en l’amor de Déu.

Reflexions: Ahir vam ser cridats a tornar a Galilea, a la nostra “vida normal”, de retorn als vells costums. Tenim una missió: treballar pel Regne. Avui considerarem l’inici de la missió de Jesús i el discerniment que va haver de fer abans de tornar a treballar. El propòsit d’aquesta meditació és tornar a rebre algunes intuïcions sobre les estratègies de Jesús i del Mal, que ja havíem vist en la nostra segona setmana de pelegrinatge, sabent que estem cridats a treballar pel Regne en les nostres vides quotidianes i “mundanes.”

Com utilitzarem les nostres relacions de poder, els nostres dons, talents i recursos? Aquesta és la qüestió fonamental en l’episodi de les temptacions de Jesús en el desert. Se’ns diu que el Mal li va mostrar a Jesús tots els regnes del món i li va dir: “Tot això et donaré, si et postres en terra i m’adores.” La resposta va ser: “Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només el serviràs a Ell”. Aquest  moment de crisi en el desert és també la crisi a la que tots ens enfrontem constantment. Podem contenir els nostres desitjos i necessitats lascives de lloança, d’adulació, de poder o de comoditat? Usem en la nostra vida els nostres poders per servir-nos a nosaltres mateixos o construïm les nostres vides amb l’orientació de contribuir a la societat i al món que hem heretat? Portem a la ment les temptacions que ens afligeixen. Poden ser realment vergonyoses, però considerem que també Jesús, sent completament humà, podria haver sofert una d’aquests temptacions. La solució de Jesús a la temptació va ser el reconeixement de la confiança plena en Déu; nosaltres també podem aportar avui a Jesús les nostres temptacions i confessar la nostra confiança plena en Déu. Preguem perquè ens trobem tan a prop de Jesús que vulguem elegir el que Ell vulgui.

Com ja hem dit, Jesús no escull “homes i dones perfectes” perquè es converteixin en deixebles seus. Ell ens coneix molt bé. Tenint en compte el tipus de persones que Jesús va escollir, Ignasi ens convida a pensar, primer, que provenien d’una condició de la vida més aviat ruda i humil, però que, en segon lloc, pensem en la dignitat a la que així eren cridats amb suavitat. Aquest és el nostre misteri: venim de molt avall, però se’ns demana un alt servei. La temptació és a la nostra porta. Això és normal!

Ignasi planteja una reflexió sobre els tres tipus de respostes a la invitació que ahir vam rebre de Jesús, en la nostra pregària, de continuar la missió. Ignasi ens planteja el repte de pensar sobre el que significa de veritat ser espiritualment lliures de pelegrinar amb Jesús en la seva missió. Parlem de la veritable llibertat, la llibertat que duu a l’acció de Déu en el món. Tots sentim atraccions que es poden interposar en el camí del nostre servei a Déu i al món; així podem estimar els diners, el sexe, el poder, la nostra imatge, anar ben vestit i ser lloat, tenir grans cotxes o altres coses. Algunes persones tenen bones intencions, però no arriben mai a actuar per canviar d’estil fins al dia abans de morir-se. Altres, en el fons, saben que alguna cosa no va bé, però segueixen posant excuses i racionalitzacions per seguir fent el mateix i aconseguir que Déu mateix ho comprengui. Altres, finalment, són lliures: així poden acceptar ser rics i ben situats socialment, si aquesta és la voluntat de Déu i és per a major servei de Déu, però també poden ser feliços sent pobres i deixant el que altres busquen desesperadament, com honors i béns. Aquests són els que poden acceptar graciosament el prestigi en la mesura que ajuda a la missió de servir al regne, però alhora no fugen de la persecució i el desprestigi, si s’obté d’aquesta manera un major bé, i fàcilment poden viure sense les posicions de poder. És totalment humà tenir i experimentar “hams” que ens roben la llibertat; potser seria suficient pe a la meditació d’avui demanar amb sinceritat el desig de ser més lliure d’aquests “hams nocius”, per no caure en les temptacions del mal. Demanem a Déu il·luminació.

Textos:

Mateu 4,1-11. Les tàctiques de l’adversari no són convidar Jesús a fer el mal, sinó proposar-li de ser un Messies amb possessions, prestigi i poder, guanyant en eficàcia i èxit, en lloc d’un Messies solidari en la pobresa, la persecució i la impotència, com el Pare el va cridar a ser.

Eclesiastès 3:1-22. Els éssers humans no poden entendre els camins de Déu. Serà millor que estem a prop d’Ell. Tot té el seu temps. Haig de mantenir els temps de Déu en la meva vida.

Proverbis 3:1-12. Mantinguem la nostra lleialtat i la fe en Déu i mai no errarem.

Saviesa 3:1-12. Aquells qui han dipositat la seva confiança en Déu saben que Ell és veritable, i els fidels obtindran l’amor de Déu.

Mateu 6:24-34. Ningú no pot servir a dos senyors, perquè o avorreix a un i estimarà a l’altre, o es dedicarà a un i menysprearà a l’altre. No podeu servir Déu i les riqueses materials o els vostres petits ídols.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant  lliurement com un amic ho fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per tal de construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Pistas Ignacianas - Etapa 24. Verdú – Cervera (17 km)

Anotacions: Encara que avui meditem sobre l’episodi de les temptacions de Jesús, mantenim el mateix bon humor, perquè encara estem en la contemplació de la Vida de Déu en la seva plenitud: no hi ha res que ens pugui detenir en el nostre camí a la llibertat i la felicitat eterna en l’amor de Déu. No oblidem la “pregària introductòria” i el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! La llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts!

Petició: Prego a Déu poder alegrar-me profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Prego ser capaç de reconèixer els enganys del mal i saber guardar-me’n, com ho va fer Jesús, confiant plenament en l’amor de Déu.

Reflexions: Ahir vam ser cridats a tornar a Galilea, a la nostra “vida normal”, de retorn als vells costums. Tenim una missió: treballar pel Regne. Avui considerarem l’inici de la missió de Jesús i el discerniment que va haver de fer abans de tornar a treballar. El propòsit d’aquesta meditació és tornar a rebre algunes intuïcions sobre les estratègies de Jesús i del Mal, que ja havíem vist en la nostra segona setmana de pelegrinatge, sabent que estem cridats a treballar pel Regne en les nostres vides quotidianes i “mundanes.”

Com utilitzarem les nostres relacions de poder, els nostres dons, talents i recursos? Aquesta és la qüestió fonamental en l’episodi de les temptacions de Jesús en el desert. Se’ns diu que el Mal li va mostrar a Jesús tots els regnes del món i li va dir: “Tot això et donaré, si et postres en terra i m’adores.” La resposta va ser: “Adoraràs el Senyor, el teu Déu, i només el serviràs a Ell”. Aquest  moment de crisi en el desert és també la crisi a la que tots ens enfrontem constantment. Podem contenir els nostres desitjos i necessitats lascives de lloança, d’adulació, de poder o de comoditat? Usem en la nostra vida els nostres poders per servir-nos a nosaltres mateixos o construïm les nostres vides amb l’orientació de contribuir a la societat i al món que hem heretat? Portem a la ment les temptacions que ens afligeixen. Poden ser realment vergonyoses, però considerem que també Jesús, sent completament humà, podria haver sofert una d’aquests temptacions. La solució de Jesús a la temptació va ser el reconeixement de la confiança plena en Déu; nosaltres també podem aportar avui a Jesús les nostres temptacions i confessar la nostra confiança plena en Déu. Preguem perquè ens trobem tan a prop de Jesús que vulguem elegir el que Ell vulgui.

Com ja hem dit, Jesús no escull “homes i dones perfectes” perquè es converteixin en deixebles seus. Ell ens coneix molt bé. Tenint en compte el tipus de persones que Jesús va escollir, Ignasi ens convida a pensar, primer, que provenien d’una condició de la vida més aviat ruda i humil, però que, en segon lloc, pensem en la dignitat a la que així eren cridats amb suavitat. Aquest és el nostre misteri: venim de molt avall, però se’ns demana un alt servei. La temptació és a la nostra porta. Això és normal!

Ignasi planteja una reflexió sobre els tres tipus de respostes a la invitació que ahir vam rebre de Jesús, en la nostra pregària, de continuar la missió. Ignasi ens planteja el repte de pensar sobre el que significa de veritat ser espiritualment lliures de pelegrinar amb Jesús en la seva missió. Parlem de la veritable llibertat, la llibertat que duu a l’acció de Déu en el món. Tots sentim atraccions que es poden interposar en el camí del nostre servei a Déu i al món; així podem estimar els diners, el sexe, el poder, la nostra imatge, anar ben vestit i ser lloat, tenir grans cotxes o altres coses. Algunes persones tenen bones intencions, però no arriben mai a actuar per canviar d’estil fins al dia abans de morir-se. Altres, en el fons, saben que alguna cosa no va bé, però segueixen posant excuses i racionalitzacions per seguir fent el mateix i aconseguir que Déu mateix ho comprengui. Altres, finalment, són lliures: així poden acceptar ser rics i ben situats socialment, si aquesta és la voluntat de Déu i és per a major servei de Déu, però també poden ser feliços sent pobres i deixant el que altres busquen desesperadament, com honors i béns. Aquests són els que poden acceptar graciosament el prestigi en la mesura que ajuda a la missió de servir al regne, però alhora no fugen de la persecució i el desprestigi, si s’obté d’aquesta manera un major bé, i fàcilment poden viure sense les posicions de poder. És totalment humà tenir i experimentar “hams” que ens roben la llibertat; potser seria suficient pe a la meditació d’avui demanar amb sinceritat el desig de ser més lliure d’aquests “hams nocius”, per no caure en les temptacions del mal. Demanem a Déu il·luminació.

Textos:

Mateu 4,1-11. Les tàctiques de l’adversari no són convidar Jesús a fer el mal, sinó proposar-li de ser un Messies amb possessions, prestigi i poder, guanyant en eficàcia i èxit, en lloc d’un Messies solidari en la pobresa, la persecució i la impotència, com el Pare el va cridar a ser.

Eclesiastès 3:1-22. Els éssers humans no poden entendre els camins de Déu. Serà millor que estem a prop d’Ell. Tot té el seu temps. Haig de mantenir els temps de Déu en la meva vida.

Proverbis 3:1-12. Mantinguem la nostra lleialtat i la fe en Déu i mai no errarem.

Saviesa 3:1-12. Aquells qui han dipositat la seva confiança en Déu saben que Ell és veritable, i els fidels obtindran l’amor de Déu.

Mateu 6:24-34. Ningú no pot servir a dos senyors, perquè o avorreix a un i estimarà a l’altre, o es dedicarà a un i menysprearà a l’altre. No podeu servir Déu i les riqueses materials o els vostres petits ídols.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant  lliurement com un amic ho fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per tal de construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Etapa 25

Pistas Ignacianas - Etapa 25. Cervera – Igualada (38,6 km)

Anotacions: Seguim en la nostra “quarta setmana”, així que mantenim el mateix humor, perquè ens unim a Jesucrist en la seva missió cada vegada més: no hi ha res que pugui detenir-nos en el nostre camí vers la llibertat i la felicitat eterna en l’amor de Déu. No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui final, al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! Les cançons, la llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts! De nou, la pista ignasiana d’aquest dia ens convida a fer com Ignasi: comprem roba nova, calçat nou, que reflecteixi el canvi interior que hem anat experimentant en el nostre pelegrinatge.

Petició: Prego a Déu poder alegrar-me profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Prego que sigui capaç de reconèixer la seva presència transfigurada en la meva vida, acompanyant-lo en la seva missió de reconciliar i donar la vida a la humanitat.

Reflexions: Jesús necessita les nostres mans per acollir els homes i les dones que necessiten atenció, reconciliació, Amor i Vida. Jesús necessita les nostres voluntats, els nostres desitjos d’avançar i construir, per poder seguir creant el Regne entre nosaltres. Jesús Ressuscitat ens crida a seguir-lo i a participar amb Ell de la transformació que ja s’ha iniciat en el Món. En els Evangelis, Jesús crida vàries persones explícitament pel seu nom. Contemplant avui els misteris proposats, escoltem el nostre propi nom i descobrim que el nostre interior es remou: què sento quan sóc cridat avui, com Zaqueu? Què sento en  ser cridat per pujar a la muntanya del Tabor amb Jesús? Què significa per a mi sentir-me al costat de Jesús?

El relat de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor, resulta un anuncio de la Veritat culta en la nostra pròpia humanitat, tantes vegades massa opaca. La Llum és en nosaltres. L’Essència Divina ens habita i és perceptible des del mateix moment de la nostra encarnació. Certament, la nostra condició humana representa un “filtre opac” a aquesta Llum Divina. De vegades ens arribem a transformar més en “forats negres” que en “estels de llum”. El patiment, la injustícia, l’absurd que sovint ens envolta… fan que el “filtre” de la nostra materialitat ens apagui fins la més petita guspira de Llum. Però en Jesús Ressuscitat hem descobert que, malgrat tots els absurds que ens toquen de viure, la Llum segueix cremant en nosaltres, i aquesta experiència ens transfigura. Res no ens podrà separar de l’Amor de Déu. Tot pot ser transfigurat en el seu Amor.

Jesús Ressuscitat és la Vida de Déu amb nosaltres. Qui comunica aquest missatge amb la seva vida, no fallarà. Què ha de ser transfigurar en la nostra vida? Què no deixa passar la llum divina a través nostre?

Textos:

Lluc 19,1-10. Jesús crida Zaqueu i li demana que baixi de les seves preocupacions i del seu estil de vida: si desitges veure Jesús, baixa dels “muntatges” que t’has fet. Si desitges trobar Jesús en la teva vida, vés a casa teva, que Ell t’hi està esperant. I deixa’t dur per Ell: que la vostra trobada sigui generosa i transfiguradora.

Romans 8,31-39. Res no ens pot separar de l’Amor de Déu.

Mateu 17,1-13. Jesús crida als seus deixebles i ele demana que l’acompanyin  en la seva transfiguració. Jo també necessito pujar amb Ell a la muntanya. El dolor i les dificultats poden minvar la nostra fe i la nostra decisió, però si creiem en la Resurrecció, creiem que la Vida no té final, que res no pot amagar la Llum en nosaltres, que res no pot fer callar la Paraula en nosaltres.

Mateu 17,14-21. Cridats a servir Jesucrist i a col·laborar en la missió, la  nostra fe no pot ser dèbil. Si creiem en Ell, no fallarem. Si creiem en nosaltres i les nostres possibilitats, encara que duem el Seu nom, no aconseguirem nada.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-hi lliurement com un amigo fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per tal de construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Cervera – Igualada

Pistas Ignacianas - Etapa 25. Cervera – Igualada (38,6 km)

Anotacions: Seguim en la nostra “quarta setmana”, així que mantenim el mateix humor, perquè ens unim a Jesucrist en la seva missió cada vegada més: no hi ha res que pugui detenir-nos en el nostre camí vers la llibertat i la felicitat eterna en l’amor de Déu. No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui final, al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! Les cançons, la llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts! De nou, la pista ignasiana d’aquest dia ens convida a fer com Ignasi: comprem roba nova, calçat nou, que reflecteixi el canvi interior que hem anat experimentant en el nostre pelegrinatge.

Petició: Prego a Déu poder alegrar-me profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Prego que sigui capaç de reconèixer la seva presència transfigurada en la meva vida, acompanyant-lo en la seva missió de reconciliar i donar la vida a la humanitat.

Reflexions: Jesús necessita les nostres mans per acollir els homes i les dones que necessiten atenció, reconciliació, Amor i Vida. Jesús necessita les nostres voluntats, els nostres desitjos d’avançar i construir, per poder seguir creant el Regne entre nosaltres. Jesús Ressuscitat ens crida a seguir-lo i a participar amb Ell de la transformació que ja s’ha iniciat en el Món. En els Evangelis, Jesús crida vàries persones explícitament pel seu nom. Contemplant avui els misteris proposats, escoltem el nostre propi nom i descobrim que el nostre interior es remou: què sento quan sóc cridat avui, com Zaqueu? Què sento en  ser cridat per pujar a la muntanya del Tabor amb Jesús? Què significa per a mi sentir-me al costat de Jesús?

El relat de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor, resulta un anuncio de la Veritat culta en la nostra pròpia humanitat, tantes vegades massa opaca. La Llum és en nosaltres. L’Essència Divina ens habita i és perceptible des del mateix moment de la nostra encarnació. Certament, la nostra condició humana representa un “filtre opac” a aquesta Llum Divina. De vegades ens arribem a transformar més en “forats negres” que en “estels de llum”. El patiment, la injustícia, l’absurd que sovint ens envolta… fan que el “filtre” de la nostra materialitat ens apagui fins la més petita guspira de Llum. Però en Jesús Ressuscitat hem descobert que, malgrat tots els absurds que ens toquen de viure, la Llum segueix cremant en nosaltres, i aquesta experiència ens transfigura. Res no ens podrà separar de l’Amor de Déu. Tot pot ser transfigurat en el seu Amor.

Jesús Ressuscitat és la Vida de Déu amb nosaltres. Qui comunica aquest missatge amb la seva vida, no fallarà. Què ha de ser transfigurar en la nostra vida? Què no deixa passar la llum divina a través nostre?

Textos:

Lluc 19,1-10. Jesús crida Zaqueu i li demana que baixi de les seves preocupacions i del seu estil de vida: si desitges veure Jesús, baixa dels “muntatges” que t’has fet. Si desitges trobar Jesús en la teva vida, vés a casa teva, que Ell t’hi està esperant. I deixa’t dur per Ell: que la vostra trobada sigui generosa i transfiguradora.

Romans 8,31-39. Res no ens pot separar de l’Amor de Déu.

Mateu 17,1-13. Jesús crida als seus deixebles i ele demana que l’acompanyin  en la seva transfiguració. Jo també necessito pujar amb Ell a la muntanya. El dolor i les dificultats poden minvar la nostra fe i la nostra decisió, però si creiem en la Resurrecció, creiem que la Vida no té final, que res no pot amagar la Llum en nosaltres, que res no pot fer callar la Paraula en nosaltres.

Mateu 17,14-21. Cridats a servir Jesucrist i a col·laborar en la missió, la  nostra fe no pot ser dèbil. Si creiem en Ell, no fallarem. Si creiem en nosaltres i les nostres possibilitats, encara que duem el Seu nom, no aconseguirem nada.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-hi lliurement com un amigo fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per tal de construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Pistas Ignacianas - Etapa 25. Cervera – Igualada (38,6 km)

Anotacions: Seguim en la nostra “quarta setmana”, així que mantenim el mateix humor, perquè ens unim a Jesucrist en la seva missió cada vegada més: no hi ha res que pugui detenir-nos en el nostre camí vers la llibertat i la felicitat eterna en l’amor de Déu. No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui final, al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! Les cançons, la llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts! De nou, la pista ignasiana d’aquest dia ens convida a fer com Ignasi: comprem roba nova, calçat nou, que reflecteixi el canvi interior que hem anat experimentant en el nostre pelegrinatge.

Petició: Prego a Déu poder alegrar-me profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Prego que sigui capaç de reconèixer la seva presència transfigurada en la meva vida, acompanyant-lo en la seva missió de reconciliar i donar la vida a la humanitat.

Reflexions: Jesús necessita les nostres mans per acollir els homes i les dones que necessiten atenció, reconciliació, Amor i Vida. Jesús necessita les nostres voluntats, els nostres desitjos d’avançar i construir, per poder seguir creant el Regne entre nosaltres. Jesús Ressuscitat ens crida a seguir-lo i a participar amb Ell de la transformació que ja s’ha iniciat en el Món. En els Evangelis, Jesús crida vàries persones explícitament pel seu nom. Contemplant avui els misteris proposats, escoltem el nostre propi nom i descobrim que el nostre interior es remou: què sento quan sóc cridat avui, com Zaqueu? Què sento en  ser cridat per pujar a la muntanya del Tabor amb Jesús? Què significa per a mi sentir-me al costat de Jesús?

El relat de la transfiguració de Jesús a la muntanya del Tabor, resulta un anuncio de la Veritat culta en la nostra pròpia humanitat, tantes vegades massa opaca. La Llum és en nosaltres. L’Essència Divina ens habita i és perceptible des del mateix moment de la nostra encarnació. Certament, la nostra condició humana representa un “filtre opac” a aquesta Llum Divina. De vegades ens arribem a transformar més en “forats negres” que en “estels de llum”. El patiment, la injustícia, l’absurd que sovint ens envolta… fan que el “filtre” de la nostra materialitat ens apagui fins la més petita guspira de Llum. Però en Jesús Ressuscitat hem descobert que, malgrat tots els absurds que ens toquen de viure, la Llum segueix cremant en nosaltres, i aquesta experiència ens transfigura. Res no ens podrà separar de l’Amor de Déu. Tot pot ser transfigurat en el seu Amor.

Jesús Ressuscitat és la Vida de Déu amb nosaltres. Qui comunica aquest missatge amb la seva vida, no fallarà. Què ha de ser transfigurar en la nostra vida? Què no deixa passar la llum divina a través nostre?

Textos:

Lluc 19,1-10. Jesús crida Zaqueu i li demana que baixi de les seves preocupacions i del seu estil de vida: si desitges veure Jesús, baixa dels “muntatges” que t’has fet. Si desitges trobar Jesús en la teva vida, vés a casa teva, que Ell t’hi està esperant. I deixa’t dur per Ell: que la vostra trobada sigui generosa i transfiguradora.

Romans 8,31-39. Res no ens pot separar de l’Amor de Déu.

Mateu 17,1-13. Jesús crida als seus deixebles i ele demana que l’acompanyin  en la seva transfiguració. Jo també necessito pujar amb Ell a la muntanya. El dolor i les dificultats poden minvar la nostra fe i la nostra decisió, però si creiem en la Resurrecció, creiem que la Vida no té final, que res no pot amagar la Llum en nosaltres, que res no pot fer callar la Paraula en nosaltres.

Mateu 17,14-21. Cridats a servir Jesucrist i a col·laborar en la missió, la  nostra fe no pot ser dèbil. Si creiem en Ell, no fallarem. Si creiem en nosaltres i les nostres possibilitats, encara que duem el Seu nom, no aconseguirem nada.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-hi lliurement com un amigo fa amb l’altre. Honestament, si sents la força i la gràcia interior, no perdis l’ocasió de demanar-li que t’accepti sota la seva bandera per tal de construir el Regne de Déu al seu costat. Acaba amb el “Parenostre”.

Etapa 26

Pistas Ignacianas - Etapa 26. Igualada – Montserrat (27 km)

Anotacions: L’alegria ens acompanya. No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui, al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! Les cançons, la llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts! La pista ignasiana d’aquest dia ens convida a fer com Ignasi: dediquem una estona de pregària especial al costat de la Mare de Déu Morena de Montserrat.

Petició: Prego a Déu de poder-me alegrar profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Demano rebre l’Esperit, per poder acompanyar més a Jesús en la seva missió de reconciliar i donar la vida a la humanitat.

Reflexions: L’Esperit de Déu ens confirma en la missió que hem rebut. Més encara, l’Esperit mateix ens acompanya i ens enforteix  en les dificultats que surten al nostre encontre. Seguim la dinàmica de les altres setmanes: el Rei veritable ens demana que l’acompanyem en la seva conquesta del bé contra l’absurd de la destrucció de l’ésser humà. L’Esperit ens impulsa en el nostre pelegrinatge per tota la terra, anunciant la Bona Noticia.

L’Esperit trenca barreres, obre camins. L’Esperit crea fraternitat, crea comunitat, crea humanitat, crea Imatge de Déu en el món. L’Esperit ens desperta, ens il·lumina, ens treu de la nostra sordesa i de la nostra ceguesa. L’Esperit ens posa en marxa, ens empeny i no ens deixa seure massa temps. L’Esperit ens esperona, ens fa caure de les nostres comoditats, ens trenca els  “esquemes ben fets.” L’Esperit ens omple de compassió, d’amor, de necessitat,  de lliurament. L’Esperit ens eleva, ens fa somniar, ens fa infinits. En l’Esperit ho podem esperar tot, ho podem suportar tot, ho podem realitzar tot. L’Esperit és la gran Presència de Déu en la nostra vida.

Al llarg del nostre pelegrinatge hem anat “respirant” l’Esperit. Avui demanem ser conscients d’aquesta presència en nosaltres. On trobo l’Esperit actuant en mi? En els altres? En què reconec l’acció de l’Esperit en el món?

Recorda insistir en la petició de la pregària.

Textos:

Joan 16,5-15. Recordo les paraules de Jesús sobre l’acció de l’Esperit Sant.

Fets 2,1-21. La promesa de la vinguda de l’Esperit es compleix el dia de Pentecosta.

Fets 10,44-48. Mentre Pere estava parlant, l’Esperit Sant va baixar sobre tots els que l’estaven escoltant. L’obra de l’evangelització havia començat. Demano també abraçar aquest treball amb determinació.

Lluc 4,14-20. Jesús va tornar a Galilea investit amb el poder del Esperit. Demano, ara que s’acosta el meu retorn a casa, que jo també sigui investit per la força de l’Esperit. Necessito el seu Esperit per complir la missió del Regne de Déu.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-hi  lliurement, com un amic ho fa amb un altre. Acaba amb el “Parenostre”.

Igualada – Montserrat

Pistas Ignacianas - Etapa 26. Igualada – Montserrat (27 km)

Anotacions: L’alegria ens acompanya. No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui, al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! Les cançons, la llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts! La pista ignasiana d’aquest dia ens convida a fer com Ignasi: dediquem una estona de pregària especial al costat de la Mare de Déu Morena de Montserrat.

Petició: Prego a Déu de poder-me alegrar profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Demano rebre l’Esperit, per poder acompanyar més a Jesús en la seva missió de reconciliar i donar la vida a la humanitat.

Reflexions: L’Esperit de Déu ens confirma en la missió que hem rebut. Més encara, l’Esperit mateix ens acompanya i ens enforteix  en les dificultats que surten al nostre encontre. Seguim la dinàmica de les altres setmanes: el Rei veritable ens demana que l’acompanyem en la seva conquesta del bé contra l’absurd de la destrucció de l’ésser humà. L’Esperit ens impulsa en el nostre pelegrinatge per tota la terra, anunciant la Bona Noticia.

L’Esperit trenca barreres, obre camins. L’Esperit crea fraternitat, crea comunitat, crea humanitat, crea Imatge de Déu en el món. L’Esperit ens desperta, ens il·lumina, ens treu de la nostra sordesa i de la nostra ceguesa. L’Esperit ens posa en marxa, ens empeny i no ens deixa seure massa temps. L’Esperit ens esperona, ens fa caure de les nostres comoditats, ens trenca els  “esquemes ben fets.” L’Esperit ens omple de compassió, d’amor, de necessitat,  de lliurament. L’Esperit ens eleva, ens fa somniar, ens fa infinits. En l’Esperit ho podem esperar tot, ho podem suportar tot, ho podem realitzar tot. L’Esperit és la gran Presència de Déu en la nostra vida.

Al llarg del nostre pelegrinatge hem anat “respirant” l’Esperit. Avui demanem ser conscients d’aquesta presència en nosaltres. On trobo l’Esperit actuant en mi? En els altres? En què reconec l’acció de l’Esperit en el món?

Recorda insistir en la petició de la pregària.

Textos:

Joan 16,5-15. Recordo les paraules de Jesús sobre l’acció de l’Esperit Sant.

Fets 2,1-21. La promesa de la vinguda de l’Esperit es compleix el dia de Pentecosta.

Fets 10,44-48. Mentre Pere estava parlant, l’Esperit Sant va baixar sobre tots els que l’estaven escoltant. L’obra de l’evangelització havia començat. Demano també abraçar aquest treball amb determinació.

Lluc 4,14-20. Jesús va tornar a Galilea investit amb el poder del Esperit. Demano, ara que s’acosta el meu retorn a casa, que jo també sigui investit per la força de l’Esperit. Necessito el seu Esperit per complir la missió del Regne de Déu.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-hi  lliurement, com un amic ho fa amb un altre. Acaba amb el “Parenostre”.

Pistas Ignacianas - Etapa 26. Igualada – Montserrat (27 km)

Anotacions: L’alegria ens acompanya. No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui, al final de la pregària i durant el dia. I visquem l’alegria de la Resurrecció de Crist! Les cançons, la llum, les flors, l’aigua i els amics són benvinguts! La pista ignasiana d’aquest dia ens convida a fer com Ignasi: dediquem una estona de pregària especial al costat de la Mare de Déu Morena de Montserrat.

Petició: Prego a Déu de poder-me alegrar profundament amb Crist Ressuscitat, ara que he estat enviat al món, servint a la seva missió. Demano rebre l’Esperit, per poder acompanyar més a Jesús en la seva missió de reconciliar i donar la vida a la humanitat.

Reflexions: L’Esperit de Déu ens confirma en la missió que hem rebut. Més encara, l’Esperit mateix ens acompanya i ens enforteix  en les dificultats que surten al nostre encontre. Seguim la dinàmica de les altres setmanes: el Rei veritable ens demana que l’acompanyem en la seva conquesta del bé contra l’absurd de la destrucció de l’ésser humà. L’Esperit ens impulsa en el nostre pelegrinatge per tota la terra, anunciant la Bona Noticia.

L’Esperit trenca barreres, obre camins. L’Esperit crea fraternitat, crea comunitat, crea humanitat, crea Imatge de Déu en el món. L’Esperit ens desperta, ens il·lumina, ens treu de la nostra sordesa i de la nostra ceguesa. L’Esperit ens posa en marxa, ens empeny i no ens deixa seure massa temps. L’Esperit ens esperona, ens fa caure de les nostres comoditats, ens trenca els  “esquemes ben fets.” L’Esperit ens omple de compassió, d’amor, de necessitat,  de lliurament. L’Esperit ens eleva, ens fa somniar, ens fa infinits. En l’Esperit ho podem esperar tot, ho podem suportar tot, ho podem realitzar tot. L’Esperit és la gran Presència de Déu en la nostra vida.

Al llarg del nostre pelegrinatge hem anat “respirant” l’Esperit. Avui demanem ser conscients d’aquesta presència en nosaltres. On trobo l’Esperit actuant en mi? En els altres? En què reconec l’acció de l’Esperit en el món?

Recorda insistir en la petició de la pregària.

Textos:

Joan 16,5-15. Recordo les paraules de Jesús sobre l’acció de l’Esperit Sant.

Fets 2,1-21. La promesa de la vinguda de l’Esperit es compleix el dia de Pentecosta.

Fets 10,44-48. Mentre Pere estava parlant, l’Esperit Sant va baixar sobre tots els que l’estaven escoltant. L’obra de l’evangelització havia començat. Demano també abraçar aquest treball amb determinació.

Lluc 4,14-20. Jesús va tornar a Galilea investit amb el poder del Esperit. Demano, ara que s’acosta el meu retorn a casa, que jo també sigui investit per la força de l’Esperit. Necessito el seu Esperit per complir la missió del Regne de Déu.

Col·loqui final: En aquesta etapa del nostre pelegrinatge interior, ja estem acostumats a caminar amb el nostre amic i Senyor Jesucrist, parlant-hi  lliurement, com un amic ho fa amb un altre. Acaba amb el “Parenostre”.

Etapa 27

Pistas Ignacianas - Etapa 27. Montserrat – Manresa (24,6 km)

Anotacions: L’alegria ens acompanya en aquesta última etapa del pelegrinatge “exterior”. La tan anhelada meta de Manresa està al l’abast de la mà! No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. Deixem que el nostre cor s’ompli de la força de l’Esperit i que la seva força ens acompanyi en aquest dia que ha de marcar una fita en la nostra vida. La pista ignasiana d’avui ja ens introdueix en la possible continuació del nostre pelegrinatge interior. No hem d’oblidar el nostre darrer temps de meditació a La Cova de Manresa.

Petició: Demano a Déu que em doni un coneixement intern dels molts dons rebuts, i que ple de gratitud per tots ells, pugui en tot estimar i servir a la Divina Majestat.

Reflexions: El Pare, el Fill i l’Esperit Sant estan sempre atents a la nostra realitat “compartint-se” amb nosaltres. Aquest intercanvi ens capacita per ser contemplatius en l’acció, és a dir, a trobar Déu en totes les coses. Els jesuïtes van dir , en la seva Congregació General 32 que «cada membre de cada comunitat jesuïta és conscient del que diu Sant Ignasi sobre l’amor, que consisteix en compartir el que un té, el que un és, i és així com s’estima». Dediquem la nostra meditació d’avui a aquest concepte de amor com a  intercanvi del que un és i posseeix amb l’estimat.  En els Exercicis Espirituals, Ignasi ens convida a contemplar com l’Amor ens és donat i compartit generosament des de la bondat de Déu i que a aquesta cascada de dons i gràcies, nosaltres hem de respondre de manera també generosa i amorosa. Seguirem les indicacions d’Ignasi, deixant que el nostre cor s’expandeixi en l’Amor de Déu. Els passos adaptats d’aquesta contemplació ignasiana són:

CONTEMPLACIÓ PER ASSOLIR AMOR

Primer, convé adonar-se de dues coses:

La primera és que l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules.

La segona, que l’amor consisteix en comunicació de les dues parts, és a dir, en donar i comunicar l’amant a l’amat el que té o del que té i pot, i així, també al contrari, l’amat a l’amant; de manera que si l’un té saviesa, la dóna al qui no la té, o honors, o riqueses, i així sempre entre ells.

Després: torno a la pregària introductòria i demano que tot sigui ordenat a la voluntat de Déu.

A continuació, em situo en la contemplació que faré. Imagino que estic davant de Déu Pare, de Jesús el Fill,  i de l’Esperit d’Amor que m’ha creat en la meva humanitat.

Segueixo fent conscient el desig d’avui: Demano a Déu que em doni un coneixement intern dels molts dons rebuts, i que ple de gratitud per tots ells, pugui en tot estimar i servir a la Divina Majestat.

I començo la contemplació. El primer punt és fer memòria dels beneficis rebuts de part de Déu, sigui pel fet d’haver nascut, sigui per haver estat salvat per Jesús, sigui per dons particulars en la meva persona, ponderant amb molt d’afecte quant ha fet Déu nostre Senyor per mi i quant m’ha donat del que té i és en Ell mateix. I, amb això reflexionar en mi mateix, considerant amb molta  raó i justícia el que jo, per part meva, haig d’oferir i donar a sa divina Majestat, és a dir, totes les meves coses i a mi mateix amb elles.

A més, si ho desitjo, podria considerar que aquell que desitgi ser més conseqüent farà l’oferiment següent: Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el meu haver i el meu posseir; Vós m’ho donàreu, a Vós, Senyor, us ho torno; tot és vostre, disposeu-ho a tota la vostra voluntat; doneu-me el vostre amor i la vostra gràcia, que aquesta em basta.

Acabat el primer punt, Ignasi ens proposa un segon: el mirar com Déu habita en tota la Creació sencera: les criatures vivents, en els elements naturals donant-los el ser, en les plantes vegetant; en els animals donant sentits, en els humans donant enteniment; i així també en mi donant-me ser, animant-me, donant-me sentits, i fent entendre; igualment, fent-me temple de Déu sent creat a semblança i imatge de sa divina Majestat; de la mateixa manera, pensant en mi mateix, en la manera com jo habito en allò que faig i al servei de qui ho poso. En acabar aquest punt, tornar a l’oferiment del punt anterior: Preneu, Seny i rebeu…

El tercer consisteix en considerar com Déu treballa i malda per mi en totes les coses criades sobre la terra. Així com en els cels, elements, plantes, fruits, ramats, etc., donant l’ésser, conservant, vegetant i donant sentits, etc. Després pensar en mi mateix i en el que jo puc fer a canvi d’aquest amor. Acabar també aquest punt tornant a l’oferiment del punt anterior: Preneu. Senyor, i rebeu…

El quart: mirar com tots els béns i dons descendeixen de dalt, així com la meva força prové del poder infinit de Déu, i així també la justícia, la bondat, la pietat, la misericòrdia, i totes les altres coses bones que sóc capaç de percebre en mi i en el món, tal i com del sol descendeixen els raigs, de la font les aigües, etc. Després de considerar l’origen de tots els béns, acabar pensant en mi mateix, la forma com jo retorno tot el que rebo de dalt. Acabar aquest punt tornant a l’oferiment del punt anterior: Preneu, Senyor, i rebeu…

Acabar amb l’habitual col·loqui i un Parenostre.

Col·loqui final: En aquesta etapa de nostra peregrinació interior, ja estem habituats a caminar amb nostre amic i senyor Jesucrist. Parlem confiadament amb Ell com un amic ho fa amb un altre. Acabar amb el Parenostre.

Montserrat – Manresa

Pistas Ignacianas - Etapa 27. Montserrat – Manresa (24,6 km)

Anotacions: L’alegria ens acompanya en aquesta última etapa del pelegrinatge “exterior”. La tan anhelada meta de Manresa està al l’abast de la mà! No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. Deixem que el nostre cor s’ompli de la força de l’Esperit i que la seva força ens acompanyi en aquest dia que ha de marcar una fita en la nostra vida. La pista ignasiana d’avui ja ens introdueix en la possible continuació del nostre pelegrinatge interior. No hem d’oblidar el nostre darrer temps de meditació a La Cova de Manresa.

Petició: Demano a Déu que em doni un coneixement intern dels molts dons rebuts, i que ple de gratitud per tots ells, pugui en tot estimar i servir a la Divina Majestat.

Reflexions: El Pare, el Fill i l’Esperit Sant estan sempre atents a la nostra realitat “compartint-se” amb nosaltres. Aquest intercanvi ens capacita per ser contemplatius en l’acció, és a dir, a trobar Déu en totes les coses. Els jesuïtes van dir , en la seva Congregació General 32 que «cada membre de cada comunitat jesuïta és conscient del que diu Sant Ignasi sobre l’amor, que consisteix en compartir el que un té, el que un és, i és així com s’estima». Dediquem la nostra meditació d’avui a aquest concepte de amor com a  intercanvi del que un és i posseeix amb l’estimat.  En els Exercicis Espirituals, Ignasi ens convida a contemplar com l’Amor ens és donat i compartit generosament des de la bondat de Déu i que a aquesta cascada de dons i gràcies, nosaltres hem de respondre de manera també generosa i amorosa. Seguirem les indicacions d’Ignasi, deixant que el nostre cor s’expandeixi en l’Amor de Déu. Els passos adaptats d’aquesta contemplació ignasiana són:

CONTEMPLACIÓ PER ASSOLIR AMOR

Primer, convé adonar-se de dues coses:

La primera és que l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules.

La segona, que l’amor consisteix en comunicació de les dues parts, és a dir, en donar i comunicar l’amant a l’amat el que té o del que té i pot, i així, també al contrari, l’amat a l’amant; de manera que si l’un té saviesa, la dóna al qui no la té, o honors, o riqueses, i així sempre entre ells.

Després: torno a la pregària introductòria i demano que tot sigui ordenat a la voluntat de Déu.

A continuació, em situo en la contemplació que faré. Imagino que estic davant de Déu Pare, de Jesús el Fill,  i de l’Esperit d’Amor que m’ha creat en la meva humanitat.

Segueixo fent conscient el desig d’avui: Demano a Déu que em doni un coneixement intern dels molts dons rebuts, i que ple de gratitud per tots ells, pugui en tot estimar i servir a la Divina Majestat.

I començo la contemplació. El primer punt és fer memòria dels beneficis rebuts de part de Déu, sigui pel fet d’haver nascut, sigui per haver estat salvat per Jesús, sigui per dons particulars en la meva persona, ponderant amb molt d’afecte quant ha fet Déu nostre Senyor per mi i quant m’ha donat del que té i és en Ell mateix. I, amb això reflexionar en mi mateix, considerant amb molta  raó i justícia el que jo, per part meva, haig d’oferir i donar a sa divina Majestat, és a dir, totes les meves coses i a mi mateix amb elles.

A més, si ho desitjo, podria considerar que aquell que desitgi ser més conseqüent farà l’oferiment següent: Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el meu haver i el meu posseir; Vós m’ho donàreu, a Vós, Senyor, us ho torno; tot és vostre, disposeu-ho a tota la vostra voluntat; doneu-me el vostre amor i la vostra gràcia, que aquesta em basta.

Acabat el primer punt, Ignasi ens proposa un segon: el mirar com Déu habita en tota la Creació sencera: les criatures vivents, en els elements naturals donant-los el ser, en les plantes vegetant; en els animals donant sentits, en els humans donant enteniment; i així també en mi donant-me ser, animant-me, donant-me sentits, i fent entendre; igualment, fent-me temple de Déu sent creat a semblança i imatge de sa divina Majestat; de la mateixa manera, pensant en mi mateix, en la manera com jo habito en allò que faig i al servei de qui ho poso. En acabar aquest punt, tornar a l’oferiment del punt anterior: Preneu, Seny i rebeu…

El tercer consisteix en considerar com Déu treballa i malda per mi en totes les coses criades sobre la terra. Així com en els cels, elements, plantes, fruits, ramats, etc., donant l’ésser, conservant, vegetant i donant sentits, etc. Després pensar en mi mateix i en el que jo puc fer a canvi d’aquest amor. Acabar també aquest punt tornant a l’oferiment del punt anterior: Preneu. Senyor, i rebeu…

El quart: mirar com tots els béns i dons descendeixen de dalt, així com la meva força prové del poder infinit de Déu, i així també la justícia, la bondat, la pietat, la misericòrdia, i totes les altres coses bones que sóc capaç de percebre en mi i en el món, tal i com del sol descendeixen els raigs, de la font les aigües, etc. Després de considerar l’origen de tots els béns, acabar pensant en mi mateix, la forma com jo retorno tot el que rebo de dalt. Acabar aquest punt tornant a l’oferiment del punt anterior: Preneu, Senyor, i rebeu…

Acabar amb l’habitual col·loqui i un Parenostre.

Col·loqui final: En aquesta etapa de nostra peregrinació interior, ja estem habituats a caminar amb nostre amic i senyor Jesucrist. Parlem confiadament amb Ell com un amic ho fa amb un altre. Acabar amb el Parenostre.

Pistas Ignacianas - Etapa 27. Montserrat – Manresa (24,6 km)

Anotacions: L’alegria ens acompanya en aquesta última etapa del pelegrinatge “exterior”. La tan anhelada meta de Manresa està al l’abast de la mà! No oblidem la “pregària introductòria” ni el col·loqui al final de la pregària i durant el dia. Deixem que el nostre cor s’ompli de la força de l’Esperit i que la seva força ens acompanyi en aquest dia que ha de marcar una fita en la nostra vida. La pista ignasiana d’avui ja ens introdueix en la possible continuació del nostre pelegrinatge interior. No hem d’oblidar el nostre darrer temps de meditació a La Cova de Manresa.

Petició: Demano a Déu que em doni un coneixement intern dels molts dons rebuts, i que ple de gratitud per tots ells, pugui en tot estimar i servir a la Divina Majestat.

Reflexions: El Pare, el Fill i l’Esperit Sant estan sempre atents a la nostra realitat “compartint-se” amb nosaltres. Aquest intercanvi ens capacita per ser contemplatius en l’acció, és a dir, a trobar Déu en totes les coses. Els jesuïtes van dir , en la seva Congregació General 32 que «cada membre de cada comunitat jesuïta és conscient del que diu Sant Ignasi sobre l’amor, que consisteix en compartir el que un té, el que un és, i és així com s’estima». Dediquem la nostra meditació d’avui a aquest concepte de amor com a  intercanvi del que un és i posseeix amb l’estimat.  En els Exercicis Espirituals, Ignasi ens convida a contemplar com l’Amor ens és donat i compartit generosament des de la bondat de Déu i que a aquesta cascada de dons i gràcies, nosaltres hem de respondre de manera també generosa i amorosa. Seguirem les indicacions d’Ignasi, deixant que el nostre cor s’expandeixi en l’Amor de Déu. Els passos adaptats d’aquesta contemplació ignasiana són:

CONTEMPLACIÓ PER ASSOLIR AMOR

Primer, convé adonar-se de dues coses:

La primera és que l’amor s’ha de posar més en les obres que en les paraules.

La segona, que l’amor consisteix en comunicació de les dues parts, és a dir, en donar i comunicar l’amant a l’amat el que té o del que té i pot, i així, també al contrari, l’amat a l’amant; de manera que si l’un té saviesa, la dóna al qui no la té, o honors, o riqueses, i així sempre entre ells.

Després: torno a la pregària introductòria i demano que tot sigui ordenat a la voluntat de Déu.

A continuació, em situo en la contemplació que faré. Imagino que estic davant de Déu Pare, de Jesús el Fill,  i de l’Esperit d’Amor que m’ha creat en la meva humanitat.

Segueixo fent conscient el desig d’avui: Demano a Déu que em doni un coneixement intern dels molts dons rebuts, i que ple de gratitud per tots ells, pugui en tot estimar i servir a la Divina Majestat.

I començo la contemplació. El primer punt és fer memòria dels beneficis rebuts de part de Déu, sigui pel fet d’haver nascut, sigui per haver estat salvat per Jesús, sigui per dons particulars en la meva persona, ponderant amb molt d’afecte quant ha fet Déu nostre Senyor per mi i quant m’ha donat del que té i és en Ell mateix. I, amb això reflexionar en mi mateix, considerant amb molta  raó i justícia el que jo, per part meva, haig d’oferir i donar a sa divina Majestat, és a dir, totes les meves coses i a mi mateix amb elles.

A més, si ho desitjo, podria considerar que aquell que desitgi ser més conseqüent farà l’oferiment següent: Preneu, Senyor, i rebeu tota la meva llibertat, la meva memòria, el meu enteniment i tota la meva voluntat, tot el meu haver i el meu posseir; Vós m’ho donàreu, a Vós, Senyor, us ho torno; tot és vostre, disposeu-ho a tota la vostra voluntat; doneu-me el vostre amor i la vostra gràcia, que aquesta em basta.

Acabat el primer punt, Ignasi ens proposa un segon: el mirar com Déu habita en tota la Creació sencera: les criatures vivents, en els elements naturals donant-los el ser, en les plantes vegetant; en els animals donant sentits, en els humans donant enteniment; i així també en mi donant-me ser, animant-me, donant-me sentits, i fent entendre; igualment, fent-me temple de Déu sent creat a semblança i imatge de sa divina Majestat; de la mateixa manera, pensant en mi mateix, en la manera com jo habito en allò que faig i al servei de qui ho poso. En acabar aquest punt, tornar a l’oferiment del punt anterior: Preneu, Seny i rebeu…

El tercer consisteix en considerar com Déu treballa i malda per mi en totes les coses criades sobre la terra. Així com en els cels, elements, plantes, fruits, ramats, etc., donant l’ésser, conservant, vegetant i donant sentits, etc. Després pensar en mi mateix i en el que jo puc fer a canvi d’aquest amor. Acabar també aquest punt tornant a l’oferiment del punt anterior: Preneu. Senyor, i rebeu…

El quart: mirar com tots els béns i dons descendeixen de dalt, així com la meva força prové del poder infinit de Déu, i així també la justícia, la bondat, la pietat, la misericòrdia, i totes les altres coses bones que sóc capaç de percebre en mi i en el món, tal i com del sol descendeixen els raigs, de la font les aigües, etc. Després de considerar l’origen de tots els béns, acabar pensant en mi mateix, la forma com jo retorno tot el que rebo de dalt. Acabar aquest punt tornant a l’oferiment del punt anterior: Preneu, Senyor, i rebeu…

Acabar amb l’habitual col·loqui i un Parenostre.

Col·loqui final: En aquesta etapa de nostra peregrinació interior, ja estem habituats a caminar amb nostre amic i senyor Jesucrist. Parlem confiadament amb Ell com un amic ho fa amb un altre. Acabar amb el Parenostre.