Sembla ser que aquesta població d’Igualada és el lloc on Ignasi va decidir de comprar el seu futur vestit de pelegrí, tal com ho descriuria anys més tard:
«I en arribar a un poble gran abans de Montserrat, decidí de comprar-hi el vestit que tenia intenció de portar, amb el qual pensava anar a Jerusalem. Així, doncs, va comprar tela de la que serveix per a fer sacs, teixida bastament i plena de pues, i se’n féu un vestit llarg fins als peus. Acabat, comprà un bastò de pelegrí i una carbasseta i ho posà tot a l’arçó de la mula. [També va comprar unes espardenyes, encara que només se’n posava una i no pas per cerimònia, sinó perquè una cama la tenia tota embenada i un xic maltractada; tant que, fins i tot anant a cavall, cada nit la trobava inflada. Aquest peu creia que l’havia de portar calçat.]»
Aprofitem-nos del lloc i del moment … Tal vegada seria bo de fer una reflexió sobre tot allò “que duem amb nosaltres” i que ens és una càrrega: quins són aquests “vestits de bon veure” i d’altres “joies” que potser podríem “descarregar-los” als peus de la Mare de Déu de Montserrat. No anem a adoptar d’ara endavant un estil de vida més d’acord amb el pelegrinatge que anem fent? Quins són avui dia per a mi l’equivalent d’un teixit de sac i unes sandàlies de pelegrí? Què deixem i què no volem desprendre’ns? Ben segur que el Camí ens ha fet relativitzar força coses i posar en qüestió d’altres. Què pensem deixar per sempre davant la Mare de Déu? No mers accessoris, sinó allò que ens impedeix de seguir Jesús més de prop, oi?
Castellano
English
Euskara
Français
