En aquesta etapa de la seva peregrinació, l’encara “ben cavaller” Ignasi té una trobada que hauria pogut canviar de nou el rumb de la seva vida. Déu va ser a l’aguait, per a ensenyar a Ignasi el valor de la prudència i del control dels seus propis impulsos, fins i tot quan són per una “bona causa”:
«En el camí, doncs, ensopegà amb ell un moro muntat en un mul i tot parlant els dos van anar a parar a parlar de la Mare de Déu. El moro deia que bé que la Verge hagués concebut sense home, però d’infantar tot quedant verge no ho podia creure, i donava les raons naturals que se li oferien. El pelegrí no pogué desfer aquesta opinió per moltes raons que li donà. Mentrestant el moro avançà tant de pressa que el perdé de vista i es quedà pensant en el que havia passat amb ell. Aleshores li vingueren uns moviments interiors que causaven desgrat a la seva ànima; li semblava que no havia fet el que devia i també li provocaven indignació contra el moro. Creia que havia fet malament consentint que un moro hagués dit aquelles coses de la Mare de Déu i que estava obligat a defensar la seva honra. I li venien desigs de tornar a cercar el moro i apunyalar-lo per allò que havia dit. Persistint una llarga estona el combat d’aquests desigs, finalment quedà dubtós, sense saber quina era la seva obligació. El moro, que havia passat endavant, li havia dit que anava a un lloc que era una mica més enllà en el mateix camí, tocant el camí ral, però no que el camí passés per aquell lloc.
D’aquesta manera, cansat d’examinar el que calia fer i no trobant cosa certa cap on determinar-se, es determinà a això: deixar anar la mula sense regnes fins on es dividien els camins, i si la mula anava pel camí de la vila, buscaria el moro i l’apunyalaria; i si no anava pel camí de la vila, sinó pel camí ral, deixaria que seguís. I fent-lo com ho havia pensat, volgué Nostre Senyor que, tot i que la vila era a poc més de trenta o quaranta passos i el camí que hi portava era molt ample i molt bo, la mula enfilà el camí ral i deixà el de la vila.»
Recollim una interpretació que José Luis Martín Vigil fa d’aquest fet que ens assembla prou il·lustradora dels sentiments d’Ignasi de Loiola en aquesta etapa del seu Camí:
«Acaeció que, yendo yo [Ignacio] a lo mío, acertó a alcanzarme un moro con muchas ganas de palique, lo que no me disgustó, que ser cortés es menester de bien nacido. Hablamos, pues, no sé de qué, hasta que preguntándome el objeto de mi viaje, declaréle cómo iba al santuario, porque no me pareció que él entendiese mi propósito de llegar a Tierra Santa. Y de esa guisa, surgió hablar de la Virgen, extendiéndome yo con el entusiasmo que se supone en el converso. Oíame el moro complaciente y hasta se mostró respetuoso y razonable, ya que no hacía ascos a la virginidad de nuestra Señora antes del parto, lo que en un moro dice mucho; mas no le cabía en la cabeza la virginidad después del parto, dándole yo razones y él negándose a aceptarlas, sin venir a un acuerdo sobre ello. Hablamos mucho inútilmente y al fin él adelantóse, manifestando que se dirigía a Pedrola, villa morisca, hacia la que salía una desviación algunas leguas más allá. Quedéme yo meditabundo y contristado por no parecerme que había actuado rectamente con el moro y por si le había consentido hablar más de la cuenta sobre la Virgen, ofendiéndola. ¿Obrara yo bien al permitirlo? Se me ha de juzgar conforme al tiempo en que viví. Martín Lucero, que no fue hombre de espada, sino un teólogo competente, por más que equivocado, diría, veinte años más tarde, que era lícito apuñalar a un judío si se le oía blasfemar, y confesaba que él mismo “le daría de grado un bofetón y lo traspasaría con su espada si pudiese, porque si es lícito matar a un ladrón, mucho más a un blasfemo”, y más de dos siglos antes un Rey de Francia que fue santo les decía a sus caballeros: “Los legos, cuando oyen maldecir de la fe cristiana, no deben defenderla con palabras, sino con la espada, metiéndosela al infiel en el vientre tanto cuanto pueda entrar.” ¿Ha de sorprender, pues, que el peregrino cohibiera pensamientos de muerte, estando en juego el honor de su Señora? Viniéronme deseos vehementes de ir a buscar al moro para coserlo a puñaladas, dudando, a pesar de todo, sobre lo que era obligado hacer. Y así determiné de soltar la rienda de mi cabalgadura, de modo que, llegados a la confluencia de caminos, si tomaba hacia Pedrola, yo buscaría al moro para matarle; mas si seguía por el camino real, lo dejaría quedar, como así fue, recobrando yo la paz. Fue de esa guisa como el moro nunca supo lo cerca que estuvo de morir aquella tarde, pues plugo a Dios que restara vivo, a pesar de su obcecación en negar el parto virginal de su Madre, nuestra Señora.»
(cf. José Luis Martín Vigil, Yo, Ignacio de Loyola, ed. Planeta. Pàg 64).
Déu va salvar aquell viatger musulmà i també estalviar a Ignasi de Loiola de cometre una acci que hauria pogut portar-li greus conseqüències. Déu és present a la nostra història i és manifesta de moltes formes. Podem descobrir la Mà de Déu en les coses mes senzilles i als successos mes humils, com deixar que la mula prengués la decisió sobre el camí a prendre. Viure discernint els nostres actes amb la llum d’un cor obert a Déu, ens converteix en “agents de vida” i no de mort.

Castellano
English
Euskara
Français
