Pistes ignasianes 19

Anotacions: Seguim caminant amb Jesús, en el seu camí cap a la mort. No oblidem “l’oració preparatòria”: un cop més hem de demanar orientar la nostra vida cap a la voluntat de Déu, única font de felicitat i Resurrecció. Insistim en el col·loqui final: ens posem al costat de Jesús que pateix, demanant que ens doni forces per seguir el nostre compromís de vida. Fer-ho en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de l’últim sopar, Jesús agonitza mentre prega a l’hort, desitjant poder evitar haver de passar pel patiment que està ja anunciat. Ha estat traït. És abandonat per amics i deixebles, que havien estat els seus companys més propers en els tres darrers anys. És humiliat públicament. La seva missió a la vida té el fracàs i el ridícul como a punt final. Res d’això és un “acte de ficció”. Els cristians creiem que Jesús, essent Déu, es va encarnà de manera “plenament humana” en el seu naixement, i aquest és el moment en què es desvetlla la plena solidaritat de Jesús amb la nostra condició humana. Cadascú de nosaltres coneix i pateix la humiliació, el rebuig, el dubte, o les nostres agonies privades. Intentem inserir-nos en aquesta tràgica narració. Demanem arribar a experimentar una gran solidaritat amb Jesús i una gran compassió per Ell. Prenguem nota de la fidelitat absoluta i definitiva de Jesús a la seva missió, al seu Pare, i, per extensió, a nosaltres. Jesús és l’únic que roman fidel a allò que Ell està cridat a fer, i que roman fidel a nosaltres en els nostres propis moments de pena, dolor, o d’incertesa.

Utilitzem la contemplació ignasiana i seguim Jesús a Getsemaní, amb els seus deixebles. Quedem-nos amb ells esperant Jesús o potser anem allà on és Jesús i mirem com prega al seu Pare. Volem seguir Jesús en el seu dolor i la seva foscor, en la seva humiliació i els seus dubtes per seguir la voluntat del Pare. Mirem Judes que ve amb orgull o amb sorpresa, sense comprendre realment quin és el paper que està representant. Ens sentim presents a l’escena, al costat de Jesús a casa de Caifàs. Tractem de mantenir els ulls en Jesús: què està sentint? Què està pensant? Què faria en aquest moment? Tractem d’estar a prop d’Ell i mirar la gent que està parlant: què estan dient? Què sents en aquest moment? Anem una mica més enllà i seguim Pere fora de la casa. Mirem Jesús: Ell sabia que Pere també el trairia. Sent el dolor de la traïció amb una mostra d’afecte, la mirada de Jesús a Pere. Ell ha estat negat per aquell a qui Ell havia anomenat “Roca” – aquesta és la sort Jesús, que se’m demana que comparteixi. Aquest és el moment de la veritat a la nostra vida. Com em  sento?

Textos:

Mateu 26:30-75. “Després anà als deixebles i els digué:” Encara esteu adormits? Encara reposant? Ha arribat l’hora! “.

Isaïes 42:1-9. “Aquí és el meu servent, a qui sostinc.”

Salm 54.  Salva’m, Senyor!

Col·loqui final: Igual que en la pregària d’ahir , la nostra presència avui al costat del Jesús que pateix és més important que les nostres paraules vacil·lants o accions maldestres. Seguim incloent en el nostre col·loqui la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet el “només” estar acompanyant Jesús. Acabar amb el Parenostre.