Pistes ignasianes 18

Anotacions: Seguim caminant amb  Jesús, durant el seu ascens cap a la Creu. No oblidem “l’oració preparatòria”: ara més que mai hem de demanar orientar la nostra vida a la voluntat de Déu, única font de salvació i felicitat. Recordem que el col·loqui final és molt important: anem entrant en aquest coneixement intern de Jesús que està patint i que ha de donar força al nostre compromís de vida. Això es discuteix amb el nostre “amic” en el col·loqui al final de la pregària i durant el dia.

Petició: Demano al Pare el do de ser capaç de sentir dolor amb Crist en el seu dolor, angoixa en l’angoixa de Crist, i fins i tot l’experiència de les llàgrimes i el dolor profund per totes les afliccions que Crist ha de suportar per mi al final de la seva vida.

Reflexions: Després de tants dies caminant amb Jesús, ja sabem que la seva vida està en perill. Ell ho sap també. La gent no entén. El Regne de Déu està lluitant per la seva supervivència, però l’enemic és poderós. Com va dir el profeta, els nostres cors  estan fets de pedra i no estem disposats a canviar això. Ens sentim forts amb el nostre nucli dur i el cor tendre i misericordiós de Déu no és una opció atractiva. Jesús ens confronta. Però no volem escoltar. Jesús se sent enrabiat, però no pot canviar-ho. Com a deixeble seu, em sento  incòmode en aquesta situació. No entenc tampoc. Em sento cansat. Jesús em veu i em demana que vagi amb Ell i em relaxi. Les coses no seran més fàcils a Jerusalem.

A Jerusalem, Jesús celebra el seu darrer sopar a la terra, unit als seus deixebles. Mitjançant un gran gest, gairebé colpidor, Jesús reforça un cop més la naturalesa del servent com a lideratge al regne de Déu: Jesús, el Senyor, assumeix la tasca del qui serveix rentant els peus bruts dels convidats al sopar. Podríem imaginar Jesús rentant-nos els peus? Durant el sopar, Jesús parteix el pa i el vi que comparteix amb els seus deixebles, demanant-los que, facin això en memòria seva. Imaginem la quantitat de generacions a diferents llocs que, al llarg de la història, han repetit aquest gest de l’eucaristia. No es només la forma en què els cristians recorden Jesús, sinó la comunicació de la vida, la connexió íntima amb Jesús: el pa i el vi que Jesús ens ofereix, és el seu propi cos i la seva pròpia sang, lliurada per nosaltres.

Recordem que Ignasi ens convida a pregar contemplativament, inserint-nos en les escenes que es desenvolupen, omplint els espais en blanc de les històries de l’Evangeli. Les narracions de la passió sobretot es presten a aquest tipus de pregària contemplativa. Respecte al Darrer Sopar, per exemple, Ignasi parla de Jesús, que, “després de menjar l’anyell pasqual i acabat el sopar, els va rentar els peus i va donar el seu Santíssim Cos i la seva Preciosa Sang als seus deixebles… que miri les persones del sopar; i després, en reflexionar sobre si mateix, tracti de treure algun profit d’ells. Escolti el que diuen… miri el que estan fent. “

Textos:

Marc 8:34-38. “Qualsevol que vulgui seguir-me ha de renunciar a sí mateix, agafar la seva creu i seguir-me”

Mateu 11:2-30. Només el senzill pot reconèixer el Messies. El món no pot entendre. Amb el meu cor desitjo la proximitat i intimitat que Jesús ofereix, acullo amb satisfacció la invitació a compartir el seu descans com Ell comparteix la meva càrrega. Desitjo ardentment lliurar-me totalment al seu amor i al servei de Jesús i el seu poble.

Mateu 26: 26-31. Mentre menjaven, Jesús va prendre el pa, el beneí, el partí i el donà els seus deixebles tot dient: “Preneu i mengeu, aquest és el meu cos”

Joan: 13:1-17. Quan va acabar de rentar-los els peus, prenent la seva roba, va tornar al seu lloc, i els va dir: “Sabeu el que he fet amb vosaltres?”

Col·loqui final: Igual que en les situacions humanes en què s’ha de tenir cura de malalts o moribunds, la nostra presencia és sovint més important que les nostres paraules vacil·lants o les nostres maldestres accions, això mateix és el que hem de pensar acompanyant ara Jesucrist. Prèviament havíem descrit el col·loqui com una conversa íntima entre amics. Ara obrim aquesta descripció per incloure la profunditat del sentiment, l’amor i la compassió, que ens permet no sols “estar” allí. Un cop més si ho desitges, demanar ser acceptat sota la seva bandera, l’estendard de la Creu. Acabar amb el “Parenostre”.