Autobiografia 15

San José de Pignatelli, jesuïta

En el nostre recorregut pel casc antic de la ciutat de Saragossa, descobrim les petjades del pas per aquesta ciutat d’una figura, poc coneguda, però d’exemplar transcendència: sant Josep Pignatelli, jesuïta i sisè fill de la noble família dels comtes de Fuentes .
La Companyia de Jesús és suprimida pel papa Climent XIV el 1773. Josep Pignatelli mor a Roma el 15 de novembre de 1811; no arriba a conèixer la restauració de la Companyia de Jesús-serà el 1814 – per la qual tant ha lluitat, però sí que ha pogut renovar els seus vots el 1797 amb la resta de la Companyia que s’ha mantingut viva a Rússia. La vida de Josep Pignatelli ha estat un llarg teixit d’aventures i sofriment.
Poc pensava el nen que neix a Saragossa el dia 27 des 1737 les dificultats que la vida li reservava. La mort de la mare als seus quatre anys d’edat obliga al trasllat de la família a Nàpols, on cinc anys després morirà el seu pare. De nou trasllat familiar a Saragossa amb el seu germà gran. A partir d’aquest moment, estudis a l’escola de la Companyia de Jesús, de la qual anys més tard decidirà formar part, acompanyat del seu germà petit Nicolau.
Des de la seva entrada al noviciat el 1753, viurà anys de formació, estudis i apostolat que es va truncar amb l’expulsió dels jesuïtes d’Espanya el 1767. La incautació de l’escola-residència de la Immaculada pels soldats el dia 3 abril 1767 trencarà el ritme de la seva vida per començar una etapa molt diferent. Després de passar un dia tancats al refectori de la casa seran expulsats de la ciutat, sense res, es dirigiran a Tarragona, des d’on embarcaran camí dels estats pontificis. Però se’ls nega l’asil en els estats pontificis i així comença un dur pelegrinatge en vaixell, buscant algun lloc on siguin rebuts. No serà fins a set mesos més tard, a l’octubre, que aquest calvari acabarà al port de Ferrara.
És a partir de l’expulsió d’Espanya quan els biògrafs assenyalen que Josep, un jesuïta jove que encara no ha fet la seva professió, es converteix en el consol, suport i ajuda als seus germans jesuïtes, en els moments de dificultat va a prendre les regnes -fins i tot el superior provincial el posarà jurídicament al capdavant dels seus companys-, per poder acompanyar, acomodar, alimentar i assistir  aquests homes que pateixen l’expulsió, l’amuntegament, la manca de menjar i, sobretot,  no voler ser rebuts en cap lloc, anant d’un costat a un altre, sentint-se avorrits i rebutjats.
La seva família, el seu germà, li suggerirà camins més còmodes, però ell mantindrà el seu lliurament a la Companyia fins al final, unit als seus companys en aquests moments difícils. A Bolonya, i com a sacerdot diocesà, es va dedicar a lluitar per la restauració total de la Companyia, que no va arribar a veure.